Purisme (lingüística)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un purisme en lingüística és una paraula, considerada com pròpia a la llengua, proposada com a alternativa per una paraula considerada estrangera, que sigui un préstec lingüístic o un barbarisme per tal de mantenir la puresa de la llengua. Moltes llengües al curs de la seva història van ser caracteritzades per a moviments puristes que veuen en l'import massiu de paraules estrangeres una menaça per a la pròpia indentitat lingüística.[1]

Un moviment purista pot ser un símptoma de la precària situació que travessa una llengua.[2] Pot ser un moviment identitari estètic, com pot ser un moviment quasi polític quan una cultura es sent amenaçada per una altra cultura dominant. Una de les lluites més virulents és la contre els anglicismes o el franglès nel marc de la francofonia[3] o la lluita contre els castellanismes a la zona catalanoparlant. Al segle XVI l'enginyer e inventor brugenc Simon Stevin va decidir de publicar todes les seves obres en neerlandès i de crear els neologismes necessaris a partir de mots neerlandesos, a diferència dels seus col·legues científics contemporanis, més inclins a descriure fenòmens nous amb neologismes composts d'arrels greco-llatins.[4]

El purisme es pot manifestar en hipercorreccions (com la que va convertir cervo en cérvol), analogies, etimologies o fins i tot invenció de paraules, per bé que aquests fenòmens no són exclusius dels puristes. També es pot considerar purista la revitalització de paraules arcaiques, com ara car ('perquè'), àdhuc, llur (excepte en rossellonès, en què és paraula viva) o mots acabats en -ívol (jovenívol, baronívol), o la utilització de paraules que poden semblar més genuïnes en un sentit diferent del que tenien originalment (puix, 'perquè' en el sentit del castellà pues —en valencià, especialment entre els blavers—, o vers, 'cap a', com a substitut de qualsevol altra preposició —per exemple: "L'actitud a adoptar vers aquest problema", en lloc de "L'actitud a adoptar davant aquest problema"). En català, la batalla entre puristes i partidaris de la llengua popular s'ha manifestat en diferents moments històrics, com el segle XIX (català medievalitzant contra el «català qu'ara es parla» o els anys vuitanta del segle XX per un català light).[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «purista.2: «El qui afecta de parlar i escriure amb un gran respecte a la puresa de la llengua o hi té un interès intransigent»». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Joan Albert Argenter, Debat sobre la normalització lingüística: Ple de l'Institut d'Estudis Catalans (18 d'abril de 1990), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1991, pàgina 13, ISBN 9788472831681
  3. «Des mots originaux pour lutter contre les anglicismes» (francès), Le Figaro, 30 de març de 2010 (en català: Paraules orignals per a lluitar contra els anglicismes)
  4. Sarah Schepers, De geschiedenis van het purisme van vroeger tot nu. Zijn purismen vandaag nog actueel?, Munic, Editorial GRIN, 2010, pàgina 7, ISBN 9783640684700 (La història del purisme antany i avui. Sempre són d'actualitat els purismes?)
  5. Pradilla, Miquel Àngel; Ginebra, Jordi. Identitat lingüística i estandardització. Cossetània Edicions, 2003, p. 100. ISBN 849603559X.