Qays Aylan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els Qays Aylan foren un grup àrab, una de les dues subdivisions dels Múdar. Junt amb els Rabia, els Múdar eren considerats descendents d'Adnan o àrabs del nord. Tot i que podria ser que Aylan fos el pare de Qays, és probable que el nom signifiqui "Qays (propietari) d'Aylan", essent Aylan el nom d'un cavall, un gos o un esclau.

En la reagrupació de grups que es va fer sota els musulmans, en temps de Muawiya I havien quedat establerts dos grups principals, els kalbites o iemenites (àrabs del sud) i els kaysites (qaysites) o també Kays Aylan, o àrabs del nord. Muawiya tenia el suport dels Banu Kalb o kalbites i el seu fill Yazid I tenia una mare d'aquest grup, de manera que els kaysites van donar suport a Ibn al-Zubayr. L'oposició kaysites-iemenites va dominar la política omeia; mentre els kaysites eren partidaris d'una política expansiva els iemenites ho eren de fronteres estables.

La rivalitat va desaparèixer amb l'arribada al poder dels abbàssides però va ressorgir en alguns moments i llocs concrets i així al Líban les faccions que lluitaven pel poder en temps dels otomans s'anomenaven Kays i Yaman però en aquest temps moltes de les famílies dirigents d'un o altra bàndol no eren àrabs (eren kurds, turcmans o circassians) i els que ho eren podian passar a un o altra bàndol sense tenir en compte el seu origen o dividir-se en dos grups familiars, un per cada part. La facció iemenita estava dirigida pels Alam al-Din i la kaysita pels Buhtur; el 1585 hi va haver una conspiració iemenita contra l'emir maànida Korkamz i van tenir el poder, però el seu fill Fakhr al-Din II va restablir la supremacia kaysita. A la caiguda de Fakhr el 1633 els iemenites van tenir altre cop el poder breument però després de la guerra civil, del 1635 al final del segle els kaysites tornaren a dominar. Amb els shihabites, successors dels maànides, els iemenites van exercir el poder (1709) però foren derrotats totalment a la batalla d'Ayn Dara el 1711 i la família Alam al-Din fou totalment exterminada. Després d'això les faccions ja no s'anomenen més kaysites i iemenites sinó pel nom de la família dominant.

Aquesta divisió a Palestina es va mantenir viva; els kaysites dominaven al sud de Nablús i els iemenites al nord; hi havia rivalitat i encara al segle XVI es produïen combats aïllats. Als segles XVIII i XIX es van fer guerres locals en nom d'aquestes faccions a Nablús i Jerusalem, al Djabal Nablús entre les famílies Tukan o Nimr (1704-1823 o 1840-1850). A Judea els kaysites estaven dirigits per les famílies Samhan, Lahham, Amr i Bayhuti i els iemenites pel clan Abu Ghosh; els cristians de Betlem eren iemenites i els cristians i musulmans d'Hebron eren kaysites. Generalment els otomans donaven suport a la facció més dèbil contra l'altra. Aquestes lluites es van extingir a la segona meitat del segle XIX.

El color de la facció kaysita era el vermell (els iemenites tenien el blanc) i s'utilitzava en les banderes, els vestits, i els vels de les dones. Una dona casada kaysita no podia entrar en territori iemenita vestida de vermell.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

M. Hoexter, The role of the Qays and Yaman factions in local political divisions, Jerusalem 1973