Urartu
| Localització | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Capital | Tuixpa Arzashku  | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | urartià | ||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | dècada del 860 aC | ||||
| Dissolució | 590 aC | ||||
| Següent | Satrapia d'Armenia | ||||
Urartu és una regió geogràfica que s'utilitza habitualment com a exònim del regne de l'edat del ferro, també coneguda per la interpretació moderna del seu endònim, el Regne de Van, centrada al voltant del llac Van a l'històric altiplà d'Armènia.[1] El regne va assolir el poder a mitjans del segle ix aC, però va entrar en declivi gradual i finalment va ser conquerit pels medes iranians a principis del segle VI aC.[2]
Des del seu redescobriment al segle xix, Urartu, que es creu comunament que era almenys parcialment de parla armènia,[3][4][5][6][7][8] ha tingut un paper important en el nacionalisme armeni.[9]
Història[modifica]
Les fonts hitites esmenten alguns països a la zona d'Urartu: Haiasa, Azzi, Suhma, Isuwa i Altxe (cap al 1388 aC i 1320 aC). Els assiris van atacar la regió el 1114 aC i van arribar al llac Van, i esmenten que el país, que es deia Nairi, tenia 23 reis. Cap a l'any 880 aC, aquests 23 principats ja estan unificats sota el rei de Biaini (és a dir, del llac Van), que les fonts assíries denominen rei d'Urartu (en les seves inscripcions, els reis d'Urartu es titulen reis de Nairi si escriuen en assiri, i reis de Biaini i senyors de Tushpa si ho fan en urartià). El primer rei fou Arame, titulat erili-erilave ('rei de reis'), que va donar nom a la província d'Aramili (més tard, coneguda com a Apahuniq), que tenia com a capital Arzachkun (suposadament, Manazkert).
Biaini fou el nom que els urartians donaven al seu Regne d'Urartu (que n'és el nom assiri). Biaini vol dir una cosa semblant a 'Regne del llac Van', zona que abans els assiris anomenaven Nairi.
Període d'expansió[modifica]
Sarduri I, potser un usurpador, va fundar una dinastia i va traslladar la capital a Tushpa (la moderna Van), a la vora del llac Van, i la va fer fortificar. El seu fill Ishpuini va incorporar al regne el país de Musasir, del qual va fer governador el seu fill (el futur Sarduri II), però fou atacat per Shamshi-Adad V d'Assíria. El seu successor, Menua I, va expandir el regne. Argisti I encara amplià més els dominis a la regió de l'Araxes i el llac d'Erevan, a més d'aconseguir rebutjar els atacs de Salmanassar IV d'Assíria.
Període de decadència[modifica]
A meitat del segle viii aC, es va enfrontar amb el Regne de Manna, i a finals del segle van començar els atacs dels cimmeris. Simultàniament, els assiris, liderats per Sargon II, van atacar el regne. Rusa I fou derrotat per Sargon II al llac Urmia. Les invasions escites van continuar i, a finals del segle vii aC, gairebé havien destruït el regne (les excavacions arqueològiques mostren un alt nivell de destrucció per foc). Entre el 612 aC i el 585 aC, el país fou conquerit per tribus traciofrígies (que acabarien formant el futur poble dels armenis), que destruïren el regne.[10] L'últim rei d'Urartu o un dels primers reis dels invasors armenis es va sotmetre als medes.
-
Urartu del 860 al 840 aC -
Urartu del 840 al 820 aC -
Urartu del 820 al 785 aC -
Urartu del 785 al 753 aC -
Urartu del 753 al 743 aC -
Urartu: màxima expansió, el 743 aC -
Urartu del 743 al 735 aC -
Urartu del 735 al 715 aC -
Urartu del 715 al 713 aC -
Urartu del 713 al 680 aC -
Urartu del 680 al 610 aC -
Urartu del 610 al 585 aC
Reis d'Urartu o Biaini[modifica]
- Arame, 880-844
- Sarduri I, 844-828
- Ishpuini, 828-805
- Menua I, 805-785 (associat abans del 805)
- Argisti I, 785-753
- Sarduri II, 753-735
- Rusa I, 735-713
- Argisti II, 713-680
- Rusa II, 680-675
- Erimena, 675-670
- Rusa III, 670-646
- Sarduri III, 646-vers 620
- Irgia, vers 620-c. 600
- Menua II, vers 600-c. 585
Arqueologia[modifica]
El descobriment de la civilització es va fer el 1827 per Friedrich Eduard Schulz, de la societat francesa d'orientalistes. Schulz fou assassinat per bandits kurds el 1829. Van seguir altres troballes i intents de traducció de les inscripcions, alguns investigadors dels quals van tenir la mateixa fi que Schulz. A partir del 1870, les ruïnes de la zona foren saquejades pels residents, per vendre els objectes als exploradors europeus. La primera catalogació de les inscripcions la va fer sir Archibald Henry Sayce i Karl Sester a la darrera part del segle xix. L'estela de Rusa fou descoberta el 1891. La regió passà a control rus el 1915, i Nikolai Jakovlevich Marr i Iosif Abgarovich Orbeli hi van fer algunes troballes rellevants, especialment els annals de Sarduri II. Al llarg del segle xx, es van fer nombroses troballes, primer a l'Armènia soviètica i després també a la part turca.
Jaciments arqueològics[modifica]
- Altintepe
- Toprakkale
- Patnos
- Cavustepe
- Van
- Armavir
- Erebuni (Erevan)
- Anzaf
- Cavustepe
- Başkale
- Argishtiqinili
- Teishebaini
Economia[modifica]
La població del país es dedicava a l'agricultura i la ramaderia. Treballaven la pedra i els metalls, i exportaven gerres i pots de metall a Frígia.
Administració[modifica]
El rei tenia el poder suprem i era, a més a més, gran sacerdot de Khaldi, la principal deïtat del país. Alguns temples de Khaldi formaven part del complex del palau reial i n'hi havia d'altres separats.
Religió[modifica]
La principal deïtat n'era Khaldi, però la religió dels urartians era politeista. Altres deïtats n'eren Teisheba, déu dels cels, Teshshub, deïtat hurrita, i Khurits i Shiwini, dees del sol.
Llengua i escriptura[modifica]
El llenguatge d'Urartu és aglutinatiu i emparentat amb l'hurrita, i està classificat en el grup hurrourartià de llengües; cronològicament, la llengua sembla una continuació dels dialectes hurrites; no presenta influències semites ni indoeuropees, però sí d'algunes llengües del Caucas, emparentada amb la família de llengües alaròdies. Els georgians li atribueixen també una connexió amb el georgià.
Per a escriure, s'utilitzà un sistema local jeroglífic, però més tard van adoptar el cuneïforme assiri, limitant l'ús del sistema nacional que, al segle viii, va quedar reduït a escrits religiosos i comptables.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Jacobson, Esther. The Art of the Scythians: The Interpenetration of Cultures at the Edge of the Hellenic World (en anglès). BRILL, 1995, p. 33. ISBN 9789004098565.
- ↑ Scolnic, Benjamin Edidin. If the Egyptians Drowned in the Red Sea where are Pharaoh's Chariots? (en anglès). University Press of America, 2005, p. 29. ISBN 0761831479.
- ↑ Diakonoff, Igor M. «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics, 13, 1992, p. 51–54. ISSN: 0271-9800.
- ↑ Mallory, Douglas Q.; Adams. Encyclopedia of Indo-European culture. Londres: Fitzroy Dearborn, 1997, p. 30. ISBN 978-1884964985. OCLC 37931209. «La presència armènia als seus assentaments històrics s'hauria de buscar llavors en algun moment abans del 600 aC; (...) la fonologia armènia, per exemple, sembla haver estat molt afectada per l'urartià, cosa que pot suggerir un llarg període de bilingüisme.»
- ↑ Diakonoff, Igor M «First Evidence of the Proto-Armenian Language in Eastern Anatolia». Annual of Armenian Linguistics 13, 1992, p. 51–54. ISSN: 0271-9800.
- ↑ Drews, Robert. Militarism and the Indo-Europeanizing of Europe. Routledge, 2017, p. 228.. «El vernacle del Gran Regne de Biainili era sens dubte l'armeni. La llengua armènia era òbviament la llengua vernacla de la regió al segle V aC, quan els comandants perses i els escriptors grecs la van emparellar amb el frigi. Difícilment es pot suposar que va ser introduïda a la regió entre principis del segle VI i principis del V aC, i que immediatament va esborrar qualsevol altra cosa que s'hi havia parlat; (...) com que els parlants protoarmenis semblen haver viscut no lluny dels parlants hurrians, la nostra conclusió ha de ser que la llengua armènia de Mesrop Mashtots descendia d'una llengua indoeuropea que s'havia parlat al sud del Caucas a l'edat del bronze.»
- ↑ Martirosyan, Hrach. The place of Armenian in the Indo-European language family: the relationship with Greek and Indo-Iranian. Leiden University, 2013, p. 85-86.
- ↑ Petrosyan, Armen «The Armenian Elements in the Language and Onomastics of Urartu» (en anglés). Aramazd: Armenian Journal of Near Eastern Studies, 2010 [Consulta: 14 gener 2022].
- ↑ Redgate, Anne Elizabeth. The Armenians. Wiley, 2000, p. 276. ISBN 978-0-631-22037-4.
- ↑ Chahin, M. The Kingdom of Armenia. A History (en anglès). Curzon, 2001, p. 43. ISBN 9780700714520.
