Quadern d'Aram

El Quadern d'Aram és un llibre de Maria Àngels Anglada on es tracta l'angoixa radical del genocidi armeni, en que un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia varen ser realitzades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i especialment entre els anys 1915 i 1916, durant el règim dels Joves Turcs.

Com El violí d'Auschwitz, la novel·la que Anglada dedicà a l'holocaust perpetrat als camps nazis, Quadern d'Aram és una denúncia dels crims contra la humanitat. Malgrat que les dues últimes novel·les de M. Àngels Anglada tracten un tema difícil i delicat, s'hi constaten algunes diferències, sobretot quant al to i a la tècnica narrativa. El violi d'Auschwitz manté un altíssim nivell de dramatisme (s'hi expliquen les duríssimes condicions de vida en un camp d'extermini) des de l'inici fins al final de la trama, mentre que Quadern d'Aram conté alguns elements que atenuen la tragèdia. Per altra banda, la diversitat de narradors que intervenen en la darrera novel·la és un altre element diferenciador.

Genocidi armeni

És considerat el primer a utilitzar un sistema complex de deportació i extermini. El primer gran genocidi de segle XX, la massacre sistemàtica d'armenis, va ser una de les inspiracions de l'Holocaust de Hitler. S'ha apuntat en alguna ocasió que Hitler s'hauria pogut inspirar en el genocidi armeni per traçar les línies generals del que ell mateix ideà amb l'objectiu d'eliminar el poble jueu i altres minories considerades indesitjables (gitanos, militants d'esquerres, homosexuals...). Sembla que, quan preparava la invasió de Polònia, va dir als seus generals que a la fi la història s'oblidaria de tot plegat, perquè “qui es recorda ara del genocidi armeni?”

refugiats armenis

La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considera que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En l'actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.

Contingut

El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d'un poble abocat a la seva extinció. Per explicar-lo, Anglada eixampla les dimensions geogràfiques de la Mediterrània en relació a les altres novel·les hel·lèniques.

Des d'Armènia fins a Marsella, seguim el periple dels protagonistes, Marik i Aram, imatge i emblema del martiritzat poble armeni, fugitius de la massacre turca.

A Quadern d'Aram, tragèdia i poesia emmarquen alhora els dos protagonistes-narradors, Aram i la seva mare que, amb la presència de la poesia armènia, conformen els elements més importants de l'obra. La narració a diverses veus: la de la narradora-autora, la d'Aram i la seva mare, Marik, els protagonistes, i la dels textos testimonials, s'uneixen formant una molt especial simfonia coral amb les veus dels poetes armenis que encapçalen cada un dels capítols.

Els justiciers armenis (susceptibles de ser qualificats com a "terroristes") sorgeixen precisament de la manca de justícia internacional. La zona de Van, ara i avui, és part de Turquia, perquè aquella part d'Armènia per la qual haurien mort Vahé i tants milers d'altres armenis... ha romàs anorreada; no en va l'autora ens diu a la cronologia final: "l'Armènia de Turquia va ser esborrada del mapa".

M. Àngels Anglada deia que en literatura “cal evitar l'horror perquè, si no es fa així, hi ha el perill de caure en una mena de sadisme literari i fins i tot de perdre el respecte per les víctimes. I un dissortat és una cosa sagrada. La qüestió és que no és gens fàcil narrar l'horror.”

Estructura narrativa

El punt de vista narratiu és molt complex, perquè els diversos capítols no són narrats sempre pel mateix personatge. Les diverses veus narratives tenen una importància desigual:

1) Una narradora editora que es pot considerar una mena d'alter ego de l'autora, atès que explica la gènesi del text (on va decidir que escriuria l'obra i per quins motius, quin interès tenia per a la poesia armènia...) i les circumstàncies que li van permetre disposar d'una fotocòpia del manuscrit que constituirà la part essencial del relat (el fet de conèixer Konstantinos Kondos júnior, el qual li va mostrar el text) i desxifrar-ne alguns enigmes (a quina llengua corresponia la cal·ligrafia, el tipus de text...). A més de justificar el títol del primer capítol de la novel·la, al llarg dels dos primers capítols aquest narrador ofereix dades que il·lustren com va ser creat algun dels personatges i dóna altres indicacions sobre la història que s'explicarà, alhora que agraeix l'ajuda rebuda per part de terceres persones.

El mateix narrador ofereix als lectors una primera imatge del protagonista de la novel·la, Aram, en plena feina com a submarinista amb un altre dels personatges rellevants del text, Iorgos. Després de la presentació, aquest narrador desapareix fins al capítol 6. Les seves intervencions es poden distingir fàcilment, ja que apareixen entre parèntesis per tal que els lectors no confonguin els seus comentaris amb la intervenció d'un altre narrador: “(Transcric les paraules d'Aram i la traducció dels fulls de diari que va enganxar al quadern...)”.

Les darreres pàgines de la novel·la (ubicades després dels dos testimonis escrits que clouen el capítol 7), juntament amb l'epíleg, també corresponen a aquest narrador. Gràcies a aquestes pàgines sabem que la veu narrativa correspon a una dona (“Jo no em vaig quedar prou satisfeta”. Tot i això, les informacions que es donen a les darreres pàgines (quin va ser el destí d'Aram i la seva família, per quina raó el manuscrit va acabar en mans de la família Kondos) no deixen de ser suposicions. Cal tenir en compte que aquest narrador, a diferència dels altres dos, parla sempre dels fets a posteriori, un cop aquests ja s'han esdevingut. A més, els fets als quals fa referència no formen part de la seva història personal, sinó de la d'altres persones, per la qual cosa no ha d'estranyar que majoritàriament empri la tercera persona gramatical.

2) El narrador protagonista Aram és un narrador intern, atès que és un personatge que forma part de la història. Concretament, es tracta d'un narrador protagonista. Com que explica vivències autobiogràfiques, fa servir la primera persona gramatical. La seva intervenció se circumscriu als capítols 3, 4 i 6, com indica la primera part del nom amb què es designa cada un dels capítols esmentats («Carnet d'Aram»); aquest títol no encapçala els capítols en què aquest personatge no actua com a narrador.

Quant al punt de vista d'aquest narrador, cal tenir en compte que l'exposició dels fets la fa a partir de la informació de què disposa en cada moment, especialment al principi de la seva narració (“No sé quants quedem, ningú no ho sap ben bé, em penso”; “Només sabem que és a la llista de morts, res més, però qui ho sap del cert?”,), ja que la distància temporal entre el moment en què s'esdevenen els fets i el moment en què són escrits és notablement curta.

Aram combina tècniques narratives tant dels dietaris com de les memòries. Així, malgrat que hi ha moments en què Aram deixa constància escrita del que li ha passat aquell mateix dia (per exemple, les pàgines en les quals Aram exposa la seva estada a Atenes contenen sovint frases que comencen amb “Avui...”), també és cert que Aram escriu retrospectivament, recordant fets que han passat anteriorment. Al capítol 3 compara situacions que ha viscut en el passat (la felicitat de l'antiga vida familiar) amb la duresa de la vida com a refugiat.

A l'inici del relat d'aquest narrador (quan té quinze anys) predominen els records, els somnis, els neguits (el preocupa no saber amb quins diners podrà pagar l'equip de bus per poder treballar com a coraller), l'explicació de les coses que li agraden i que no li agraden...; a mesura que va creixent com a persona, però, també ho fa com a narrador.

Al darrer capítol que narra Aram (6), s'hi continuen exposant fets, encara que la narració ja no és l'objectiu únic. Aram no només ha madurat individualment, com a persona, sinó que a Marsella disposa de molta més informació de la que tenia a Atenes, cosa que li permet valorar els fets, donar la seva opinió, determinar la seva posició.

Hi ha, doncs, una evolució en el rol d'aquest narrador. Al capítol 4, quan Aram narra la vida a bord del vaixell Samos, comenta alguns fets o bé irrellevants o bé obvis: es fixa en uns nens orfes que ploren, o indica el temps de viatge que es podrà estalviar gràcies al canal de Corint. Per contra, al capítol 6, ja a Marsella, té accés a diversos mitjans de comunicació (els diaris i la ràdio) que informen sobre el cas armeni. Aram no es limita a exposar uns fets, sinó que els analitza, els compara i en dóna la seva opinió personal (“l'home és més perillós que els taurons i les morenes”, “els homes són molt més temibles que no pas l'aigua i els peixos”), basada en la pròpia experiència. En aquest capítol és freqüent l'ús d'expressions com “jo crec que...”, “trobo que...”, “alguns diuen que... però a mi no m'ho sembla pas”.

Un altre dels trets que caracteritzen aquest narrador és que sovint fa referència a l'acte mateix d'escriure i als obstacles que la vida d'exiliat posa a aquesta activitat: per exemple, el fet que hi hagi mala mar li impedeix de continuar escrivint mentre és a bord del vaixell Samos; les exigències de la seva nova activitat professional com a coraller tampoc no li permeten mantenir el ritme habitual d'escriptura, de manera que cedeix el quadern a Marik per tal que sigui ella qui hi escrigui les seves reflexions. Tot i això, el quadern esdevé molt important per a Aram, tenint en compte que havia estat un regal del seu pare. Per això Aram el fa servir per deixar constància dels fets que han marcat la seva vida, tant en la dimensió individual (l'amistat, el festeig) com en la col·lectiva (el destí del poble armeni).

3) La narradora protagonista Marik, malgrat que presenta punts en comú amb l'anterior, es constaten algunes diferències importants. Es tracta també d'un narrador intern, ja que és un altre personatge protagonista: la mare d'Aram. El seu relat reflecteix elements autobiogràfics (aspectes de la vida familiar, costums del poble armeni...), però donant un èmfasi especial a aspectes que Aram exposa superficialment; com a exemple, el passatge en què Marik parla detalladament de les seves dues filles i de la relació que tenien amb l'àvia.

Igual que en el relat d'Aram, l'escriptura de Marik rememora moltes escenes dialogades, a través de les quals s'exposen els neguits i les preocupacions del personatge. Cal no oblidar que, com es diu explícitament, Aram és l'única cosa que li queda a Marik; és lògic que mostri una clara preocupació pels riscos que comporta la seva feina. La diferència més evident que hi ha entre el narrador Aram i la narradora Marik és que aquesta escriu des de la perspectiva d'un adult que reflexiona gairebé sempre sobre el passat, des de l'experiència i la perspectiva que dóna el present. D'aquí ve que faci comentaris com els següents: “Ni ell ni jo no ens podíem imaginar que s'acostava tan a prop, tan brutal, la desgràcia i el carnatge de tots els armenis de Turquia”; “Tots els que veníem de Van, vam arribar al caire de l'esgotament, perquè havíem passat a través de Pèrsia; després he sabut que érem uns cinquanta mil”.

Aquest narrador no es queda mai en una fase de descripció o presentació de fets, sinó que sempre fa un pas més enllà, analitzant-los i/o valorant-los. Després d'explicar les penoses condicions en què van haver d'emprendre la fugida des de Van, al llarg de la qual va morir la seva cosina Irina, raona l'opinió que té sobre la causa d'aquesta mort (l'esfondrament de l'univers que havia sustentat la vida d'Irina).

En definitiva, la raó última per la qual aquest narrador és necessari rau en el fet que permet oferir als lectors perspectives diferents o complementàries d'uns mateixos fets.

L'episodi en què Aram es fa càrrec temporalment d'un nadó després d'haver-lo recollit dels braços de la seva mare moribunda és narrat tant per Aram com per Marik. Encara que l'episodi és el mateix, les conclusions a què arriben Aram i Marik són diferents. Mentre que per Aram certifica que es va haver de convertir en un home forçosament i en molt poc temps, Marik opina que és una prova més que demostra que Aram ja feia temps que havia estat madurant de manera gradual i progressiva.

És també gràcies a aquest narrador que ens assabentem que hi ha alguns fets que no han estat explicats per Aram en el seu relat (per exemple, el temps passat a Ecmiadzin), probablement perquè, com que la memòria és selectiva, malgrat la seva aparent maduresa, en el fons Aram no deixa de ser un noi per al qual aquesta experiència ha resultat massa dura. En conseqüència, ha intentat oblidar-la. El mateix Aram reconeix implícitament que el seu relat pot contenir omissions: “Moltes coses, les he oblidades; les he volgudes oblidar expressament, per poder viure”.

A més, Marik actua com a narrador capaç d'analitzar els perfils de diversos personatges: en primer lloc, d'Aram; després que Aram hagi tingut l'accident a la feina, Marik arriba a la conclusió que la causa d'aquest accident es troba en el “passat que sempre més portarem al damunt”. És a dir, el fet de conèixer detalladament les circumstàncies de la mort del seu pare va provocar que el noi perdés la concentració i la serenitat necessàries per fer immersions al mar. En segon lloc, de Vahé; Aram sempre ens parla d'ell essencialment com a pare i, en menor mesura, com a poeta; en canvi, Marik n'ofereix altres perspectives: el descriu com a home i com a patriota. Finalment, Marik és capaç de sintetitzar els seus sentiments en un parell de paraules clau: apàtrida i enyorament.

4) Els narradors testimonis són Odisseas, el professor amic de Vahé, i Hassan, el taxista turc. Són narradors interns, personatges que intervenen en la trama. La seva aportació com a narradors es limita als documents que Marik cus al quadern, i amb els quals el quadern s'acaba. Contenen el testimoniatge de les últimes hores de vida de Vahé, “un fill d'Armènia”, tal com el defineix Marik.

5) A més hi uns altres narradors que tenen, no obstant, una intervenció mínima. Únicament cal destacar el paper com a narrador del pare Mesrob, el responsable del monestir venecià on havia estudiat Vahé. Aquest religiós envia a Marik una carta que és reproduïda al principi del darrer capítol. La carta serveix a Mesrob per expressar el condol a la vídua i també per recordar el perfil humà del difunt poeta, cosa que resulta apropiada perquè el darrer capítol es dedica gairebé íntegrament a la figura de Vahé. El pare Mesrob és un narrador intern, amb el paper de testimoni.

No es pot afirmar que la novel·la tingui un narratari (destinatari) explícit, tot i que en diversos fragments tant Aram com la narradora-editora sembla que s'adrecin a futurs lectors: “Ara, no us penseu que el camí...»; «No sé si heu observat que Aram...”.

Referències literàries

Pel que fa a les referències literàries, a l'obra hi ha tot un seguit de materials de procedència molt diversa que configuren el cos de la narració, com és ara poemes d'autors armenis o notícies de diaris francesos sobre la causa armènia, que Anglada tradueix i incorpora a la narració.

Quadern d'Aram és una obra de ficció (els personatges d'Aram i de Marik pertanyen estrictament a la ficció) que recrea fets esdevinguts a la realitat (el genocidi armeni forma part de la història contemporània, el viatge a Rodes de què es parla al principi de l'obra és real), però no és només això. És literatura feta a partir de la literatura. A banda de les referències a Dante (Marik opina implícitament que l'èxode és com un viatge a l'infern, com el de la Divina Comèdia) o a la història d'Ulisses (Aram la coneix perquè el seu pare li havia explicat l'Odissea), encapçalant els capítols 3, 4, 5, 6 i 7 trobem estrofes, poemes sencers o algun fragment en prosa d'autors vinculats a la història del poble armeni.

-La Ilíada i l'Odissea d'Homer: Vahé, des de la presó, demana al professor amic seu, Odisseas, una mica de fruita i que li porti la Ilíada d'Homer. Aquesta obra té relació amb la situació en què es troba Vahé i amb la situació del poble armeni en general. Quan el vaixell Samos, que porta a Marsella els supervivents armenis del genocidi, passa per davant de l'illa d'Ítaca, Aram recorda la història d'Ulisses, plasmada a l'Odissea, que el seu pare li havia explicat de petit, aventura per aventura. De totes les seves aventures en cita expressament dues: la del Ciclop i la de les sirenes enganyadores. Aram escriu en el seu Quadern: “els perills no ens han vingut de cap monstre com el Ciclop o les sirenes enganyadores, sinó dels homes, els que haurien de ser els nostres semblants”.

Aventura del Ciclop Polifem: Ulisses i els seus homes arriben a una illa. Estan famolencs i Ulisses decideix buscar menjar per l'illa. Arriba fins a una cova de grans dimensions que és plena de formatges. Ulisses decideix agafar-ne alguns i marxar, però la curiositat pot més que ell. Mentrestant, arriba l'amo de la cova, un ciclop anomenat Polifem, una criatura gegantina amb un sol ull enmig del front. Polifem és pastor, per aquest motiu hi ha tants formatges. Ulisses li demana hospitalitat, el ciclop somriu i davant la mirada de tots, devora dos dels navegants i s'adorm. Es repeteix la mateixa escena cada nit. Ulisses decideix entrar en acció. Una nit se li presenta i li diu que el seu nom és Ningú i el fa beure fins que el ciclop queda totalment borratxo. Després afila una estaca i la clava a Polifem en el seu únic ull. El ciclop desperta i crida adolorit. Acudeixen altres ciclops fins a la seva porta i li pregunten què li passa. -M'ataquen. M'han encegat. -Qui ha fet això? -Ningú! Ningú m'ha fet això". Els ciclops esbufeguen: Polifem és boig perquè els desperta enmig de la nit per dir que ningú l'ataca. Al matí següent els herois es lliguen a la panxa dels bens que cuida Polifem. El ciclop és a l'entrada de la cova i toca tots els bens que surten perquè els grecs no escapin, però no els palpa. Ulisses i els seus arriben fins al seu vaixell i des d'allí Ulisses es burla de Polifem i li diu el seu nom veritable: Sóc Ulisses d'Ítaca!" Aquest orgull va a ser la perdició d'Ulisses. El pare de Polifem és Posidó i el déu no li ho perdonarà. El maleeix i jura que mai tornarà a casa. Aventura de les sirenes enganyadores: de nou en ruta, Ulisses i els seus van aconseguir escapar de les sirenes, el cant de les quals feia embogir aquells que l'escoltessin, gràcies al fet que es van tapar les orelles amb cera. Anglada defineix la penosa marxa des de Van fins a Ecmiadzin com a “via dolorosa” Tenim dues referències:

-de la Bíblia: la travessia del desert durant 40 anys. El poble d'Israel va estar quaranta anys viatjant nòmadament pel desert. Van morir multitud d'ancians i van néixer molts nadons, d'aquesta manera, el poble es va anar transformant. Van sorgir moltes dificultats a causa de la vida al desert i a la impaciència dels hebreus, van patir diversos sofriments com plagues de còlera, terratrèmols o falta d'aigua i aliments. Quan s'acostaven a la Terra Promesa, Moisès va veure morir els seus germans Míriam i Aaron. El poble es rebel·là contra ell perquè volia entrar ràpidament a Canaan, però va aparèixer una plaga de serps verinoses que delmà la població. L'única manera de curar-se era mirant el bastó de Moisès, en el qual ell hi havia fet esculpir una serp de bronze. Moisès va morir als cent vint anys sense poder trepitjar la Terra Promesa per haver dubtat de la divinitat. Com que no li era permès creuar el riu Jordà, va pujar al cim del mont Nebó des d'on va albirar la terra de Canaan i on va morir. El seu ajudant Josuè es va convertir en el nou líder d'Israel i va entrar amb els jueus a la Terra promesa.

-de Dante: La Divina Comèdia és un poema medieval que descriu l'estructura de l'altre món segons la concepció de l'època. Així, té tres parts: «Infern», «Purgatori» i «Paradís». Cada part consta de 33 cants escrits en tercets encadenats endecasíl·labs i un cant inaugural fa d'introducció. L'obra narra el pelegrinatge de l'autor pels tres mons després de perdre's en un bosc. Durant el seu viatge a través de l'infern i el purgatori, el poeta Virgili és el guia del Dante. Com que per la seva condició de pagà l'entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja acompanyat de Beatriu, una jove que Dant havia estimat en la seva joventut. -Al capítol II copia un fragment del poeta català Antoni Ribera (1920-2001), “poeta i submarinista” que li permet imaginar-se el protagonista de la nostra història, Aram, i el seu amic Iorgos al fons del mar. I el tornarem a trobar al capítol VII, just abans de l'epíleg: “Aleshores van néixer els homes-peixos, com els diu Antoni Ribera, i la coixesa del nostre amic, dintre l'aigua, no existia”.

-Al capítol VII, trobem una altra referència a Maria Ohannesian (a qui dedica la “Reconeixença”): “Trobo tan sols unes ratlles amb la lletra de Marik. Encara que no les entenc, Maria Ohannesian, la traductora, m'ha ensenyat a distingir les dues cal·ligrafies.”

-Aigua de mar, de Josep Pla, que parla d'una família grega, de l'illa de Simi, instal·lada a Cadaqués per pescar corall i esponges. Així, la connexió que fa Anglada entre Grècia i Catalunya va més enllà, no es basa només en la colonització esdevinguda en l'antiguitat, sinó en una família de corallers que s'instal·la a la vila. Un extrem i l'altre de la Mediterrània units per mitjà d'Aram i el seu amic Iorgos.

Alguns capítols estan introduïts per poemes o fragments de poemes de poetes armenis:

-Al capítol III: “Els pastors de Van”, de Ran Nazariantz

«

Germanes roses, oïu: els nostres ramats no hi són, la dalla del malastre els ha segat. Tenien set, els ramats, i s'abeuraven en deus i rius que destil·laven sang. Assedegats moriren a la vora de les fonts.

»

Els grans poetes mai no s'han tancat a la sort i a la dissort del seu poble. Un del grans poetes de la nació armènia ha estat Nazariantz (1886-1962), guardià de l'ànima armènia que persisteix en el temps malgrat les circumstàncies d'opressió sofertes. Aquest poema encapçala el tercer capítol. M. Àngels Anglada havia llegit alguns poemes d'aquest autor l'any 1970, gràcies a una traducció catalana feta per Alfons Maseras i publicada l'any 1921. L'única estrofa que es reprodueix consta de cinc versos, que presenten un panorama de mort i destrucció. Un membre de la comunitat (una ovella del ramat) s'adreça a les roses (un dels motius que es reiteren a la novel·la) per informar que la resta de membres de la seva comunitat han mort (“no hi són”, “la dalla [...] els ha segat”), perquè no van ser capaços de preveure el perill que s'apropava (“rius que destil·laven sang”).

En la paradoxa que conté el vers final (el fet que algú mori just al costat d'una font) cal interpretar que una matança és sempre un acte sense sentit, un acte irracional. La relació entre aquest poema i el contingut del capítol és clara: Aram, un membre del poble armeni, denuncia les matances que ha sofert la seva gent, indefensa com un ramat d'ovelles. El títol és simptomàtic: el mes d'abril de l'any 1915 a la província de Van foren exterminats 56.000 armenis.

-Al capítol IV: «Menyspreeu un estranger?» (primer vers), de Nahabed Kucak

«

Menyspreeu un estranger? Que us trobeu, doncs, vosaltres desterrats! Lluny dels vostres, tindreu temps d'aprendre el preu de l'exili. Si un estranger us omple d'or a mil llegües del vostre amor, que tot aquest or es torni cendra!

»

El segon poema, que trobem encapçalant el capítol 4, és d'un poeta del segle XV. Consta d'una sola estrofa de set versos que fan referència al viatge cap a la incertesa, cap a la precarietat material i sentimental que suposa l'exili que han d'emprendre els refugiats armenis, entre els quals, òbviament, situem Aram i Marik. El poema remet a una de les causes del genocidi: el desconeixement i el menyspreu cap a allò que és diferent, cap als altres pobles. El poema s'inicia amb una interrogació retòrica (“Menyspreeu un estranger?”) adreçada a un destinatari col·lectiu no concretat. Tot i que aquesta pregunta no obté resposta, la veu poètica llança a continuació una mena de maledicció a tots els que puguin respondre afirmativament: el preu que hauria de pagar aquell que menysprea algú diferent és el desterrament i la duresa de l'exili. Els tres darrers versos expliquen que l'experiència de l'exili és tan insuportable que ni tan sols el metall més valuós, l'or, podria compensar haver-hi de passar.

No s'ha d'oblidar que aquell mateix any, el 1909, s'acabaven de produir noves matances: a Cilícia van morir 30.000 armenis.

-capítol V: “Terra porpra” de Daniel Varujan

D. Varujan, poeta armeni (1884-1915) detingut i salvatgement torturat fins a la mort.

L'autoria del darrer poema, també escrit per Daniel Varujan, s'atribueix dins del capítol a Vahé, per bé que no el va poder veure publicat en vida. Per això Der Arshavir regalarà a Aram una edició de tots aquells poemes de Vahé que no havien estat publicats fins aleshores. El poema, amb una clara estructura paral·lelística i amb la insistència que subratlla l'anàfora del mot que, és la síntesi d'un desig, el de voler viure en un món millor, on hi hagi pau, alegria i prosperitat, abundància de productes naturals i, sobretot, amor. Justament la vida nova que intentaran iniciar a Marsella Aram i la seva mare.

Els vint-i-nou versos que encapçalen el capítol 5 només constitueixen una part del poema, que té més de seixanta versos. Varujan havia publicat l'any 1909 el recull de poemes El cor de la nació, del qual forma part “Terra porpra”; aviat es va donar a conèixer com a poeta compromès amb el destí del seu poble. A partir d'un fet aparentment intranscendent (un amic li ha deixat sobre la taula una petita quantitat de terra d'Armènia), el poeta sent la necessitat de reflexionar sobre la situació, històrica i actual, del seu país, i el color vermellós d'aquesta terra indefectiblement el porta a pensar en el vessament de sang.

Per tal com se sent íntimament lligat al destí del seu país (“No en puc separar els ulls –com si hi haguessin arrelat”), es lamenta (“sovint ploro”) per tots els episodis tràgics que ha hagut de patir Armènia (“xopant-se de totes les ferides”) i es conjura per passar a l'acció (“dintre de la meva mà, armo el meu puny!”), denunciar les injustícies i aturar d'una vegada les humiliacions contra el seu poble. Encara que el poema evoca els orígens d'Armènia, el rellevant és que se centra en el símbol de la terra porpra. Davant d'un país on durant massa temps s'ha vessat sang, la veu poètica diu prou. Francesc Foguet ha qualificat aquesta composició de «poema èpic».

-capítol VII: “Fins a perdre's de vista” de Daniel Varujan.

La relació entre aquest poema i el capítol és força evident: Marik parla de Vahé presentant-lo com un “enamorat d'Armènia”, que va saber transmetre-li a ella la passió pel seu país a través dels poemes que va escriure: “Sort que em resten els poemes de Vahé, una part d'ell mateix: moltes vegades poso els seus llibres sota el coixí, a la nit”.

-capítol VI: Fragment en prosa, de Grigor de Narek (944-1010) monjo armeni, poeta, filòsof místic i teòleg: “Però, tement perdre-ho tot si vull ser exhaustiu, com els ulls massa febles per resistir la mirada del sol, diré poques coses i en passaré moltes en silenci”.

El breu paràgraf de Grigor de Narek que encapçala el capítol 6 fa referència a la impossibilitat de ser exhaustiu quan hom recorda fets del passat, ja que la memòria sempre és selectiva: “diré poques coses i en passaré moltes en silenci”; la segona part d'aquesta frase reflecteix perfectament el capteniment d'Aram, quan omet molts detalls de la tragèdia que ha hagut de viure.

Podem resseguir el trajecte dels personatges a través de les referències geogràfiques presents a tota l'obra. El viatge de Marik i Aram és llarg i ple d'obstacles. De Trebisonda, la seva ciutat, es dirigeixen a Van, a la riba del llac del mateix nom, s'endinsen a Pèrsia, arriben fins a Ecmiadzin, s'aturen llarg temps a Jerevan, però entenen que el seu destí és en un altre indret, lluny de la seva terra, viatgen fins a Atenes, s'embarquen al port de Pireu, passen per Corint, fan escala a Patràs i a Bríndisi, continuen la navegació fins a Gènova, per recalar finalment a Marsella. Un periple per la mar Mediterrània, comparable al que va fer Ulisses.

mapa d'Armènia

De l'illa grega de Simi –d'on són originaris els bussos grecs amb els quals treballa Aram- Anglada destaca especialment el monestir de Panormitis, que constitueix, alhora, un dels centres religiosos més importants del Dodecanès. Panormitis és una cala molt ben protegida de tots els vents, un fondeig solitari en què només hi ha un monestir. El seu patró és Sant Miquel i això l'ha convertit en un lloc de pelegrinatge dels mariners de tot el món. És ple d'ofrenes fetes per sobrevivents del mar i, segons diuen, les ones i els corrents fan arribar a la platja les ampolles amb pregàries i donacions que arriben d'arreu.

Musa Dagh ("muntanya de Moisès") va ser l'escenari de la resistència dels armenis durant el genocidi. Els habitants d'aquesta regió van ser expulsats violentament de les seves terres pels turcs el 1915. Mentre les forces turques otomanes atacaven, el poble, conscient del perill imminent, es va retirar a les muntanyes de Musa. La muntanya esdevindrà una fortalesa per lluitar contra la persecució, la tortura i la fam. A Quadern d'Aram hi ha fins a tres referències als fets del Musa Dagh: “I si, per un atzar o per voler de Déu, s'ha salvat amb els rebels de Musa Dagh?”, “Aram sempre em diu que, d'una manera o altra, ell [Vahé] es devia unir als rebels de Musa Dagh per morir lluitant” i “... ha estat d'ençà que vivim a Marsella, i ens trobem entre nosaltres, els armenis, els uns de Bitlis, altres dels voltants de Van, uns quants fugits de Musa Dagh”.

La muntanya Ararat és la muntanya més alta de l'actual Turquia (5.166 m). És un volcà inactiu els cims del qual estan coberts de neu perpètua. En turc vol dir "muntanya del dolor”.

En un altre moment de la novel·la, Marik recorda el paisatge de la seva terra, concretament la muntanya Ararat: «Em recordo, això sí, de les fonts, amb l'aigua fresca i bona de la muntanya, i del cim nevat de l'Ararat».

Simbolismes

Quadern d'Aram no és un llibre amb un gran simbolisme, però tot i així en podem destacar uns quants que apareixen de forma recurrent:

Les roses: primer, les del poema de Nazariantz, “Germanes roses, oïu”. Les roses sempre vinculades a la mare, Marik, al record del jardí a Trebisonda i que retroba a Marsella. La mà fresca de la mare que acarona Aram i que li recorda les roses del jardí de la casa de Trebisonda i la cançó de bressol que li cantava: “També estic convençut que s'enyora de la nostra casa de Trebisonda i del jardí amb els rosers. (...) Sempre he pensat en una casa amb jardí, o amb un pati o un terrat, on ella pugui tenir molts rosers” (pp. 116-117). Les roses són a Marik com la poesia és a Vahè, el seu marit. Tot un món de bellesa i harmonia desfet per sempre. “Aram exagerava molt! Parlava, és clar, del jardí de l'església armènia i de la casa on vivim des d'ahir, que hi és enganxada. Sí, més aviat se'n pot dir un roserar, perquè n'hi ha de moltes menes, roses vermelles, roses de te, també petites roses blanques en els rosers enfiladissos. M'agrada regar els rosers, esporgar-los, fer alguns rams per a les icones, olorar les flors. L'Aram, doncs, m'ha donat, com aquell qui diu, la seva benedicció, perquè diu que un fill no pot estar gelós de les roses”.

la rosa és símbol recurrent

A les roses es referien les darreres paraules del pare (lirisme) que contrasten amb les de l'àvia (pragmatisme): “-Marik, estigues tranquil·la –deia l'àvia-. No pateixis per les nenes ni per Vahé. Ni per les roses –va afegir el pare-. Les trobaràs ben cuidades, quan torneu, les teves roses”.

Aquest concepte remet al tòpic literari del collige, virgo, rosas (agafa, donzella, les roses), en què la rosa simbolitza la bellesa transitòria de la vida humana. Aplicant això a la novel·la, les roses estarien directament relacionades amb el fet que la felicitat és temporal. És significatiu que, quan Marik es casa per segon cop, durant la cerimònia es canti un himne que parla de les roses, titulat precisament Foc de roses: “Ahir, doncs, ens vam casar, ben d'hora del matí, damunt dels rosers i els vitralls” (p.139) “Els cantors van triar un himne dedicat a aquesta festa, de Grigor de Narek perquè saben que jo tinc una estimació especial pel monestir del llac Van. Em va agradar molt, perquè parla de les roses, d'acord amb la nostra festa que vol dir ‘Foc de roses' “.

La bellesa de la poesia, la bellesa de les roses, no morirà, per més que hi hagi algú que vulgui matar els poetes i ofegar la seva veu.

El mar és la llibertat i el record de la mar Negra on Aram aprengué a submergir-se. El mar i Grècia, la presencia de la vida en el mar dels Kondo, els pescadors d'esponges que esdevenen pescadors de corall. L'amistat i la vida a l'acollidora illa grega de Simi. És present des del principi fins al final de la novel·la, ja que bona part de les ciutats que se citen estan a la riba del Mediterrani (Atenes, Rodes, Marsella, Simi, Tunis, Cadaqués...). És l'element que facilita als protagonistes una vida nova. El mar permet a Aram reflexionar sobre els veritables perills de la vida, no pas causats pel mar sinó pels homes: “Comparo el mar amb les dificultats del nostre èxode [...] i encara més amb totes les matances i les amenaces dels turcs [...]. L'home és més perillós que els taurons i les morenes”.)

El gran tema, el més colpidor és, però, el de la terra porpra. El del mont Ararat. Símbol de la cultura armènia, a la novel·la es concreta en les tradicions i en la poesia. Malgrat que els botxins hagin intentat fer callar per sempre el poble armeni, l'ànima d'aquest poble perviurà sempre en la poesia: “Ja ho sé, mare, que la seva poesia durarà sempre, quan ningú no es recordi dels fastigosos noms dels seus malparits assassins”. Els cants i els costums que són les arrels del poble armeni, la seva permanència. La veu de protesta enfront d'aquells que negaren la seva existència i la revenja i el testimoni: tot vinculat a la poesia armènia que encapçala els capítols III, IV, V i VII (Ram Nazarian, Nahabed Kucak,) i sobretot Daniel Varudjan (1884-1915), el pare d'Aram, Vahè en la novel·la, víctima innocent del genocidi. Una veu que no pogué ofegar la mort i ressona en un magnífic cant d'esperança. Cal recordar que Maria Àngels Anglada estava treballant en la traducció d'aquest poeta en col·laboració amb l'hel·lenista armènia Maria Ohannesian.

Bibliografia

• Anglada, Maria Àngels. Quadern d'Aram. Edicions 62, 2008. ISBN 978-84-297-6130-6 [Consulta: 8 de febrer de 2012]. 

• Pina, Francesc. Guia de lectura del Quadern d'Aram. 

Enllaços externs

• edicions62. El Quadern d'Aram. edicions62. 
• blocjvtor. El Quadern d'Aram. blocjvtor. 
• litecat. El Quadern d'Aram. litecat.