Quincy Jones

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quincy Jones
Quincy Jones el 2007
Quincy Jones el 2007
Dades biogràfiques i tècniques
Nom de naixement Quincy Delight Jones Jr.
Altres noms Leigh Warren
Naixement 14 de març de 1933 (1933-03-14) (81 anys)
Gènere(s) Pop, funk, soul, Big Band, rock and roll, bossa nova, hip hop
Ocupació Músic, director d'orquestra, productor discogràfic, arreglista, compositor, músic cinematogràfic
Instruments Trompeta, piano, bateria, sintetitzador
Anys en actiu 1951 - present
Discogràfiques Columbia Records, Mercury Records, Qwest Records
Artistes relacionats Lionel Hampton, Dizzy Gillespie, Aaliyah,[1] Michael Jackson, Frank Sinatra, Dinah Washington, Dean Martin, matti Austin,Tevin Campbell,Marvin Gaye, Stevie Wonder, Will Smith
Lloc web oficial www.quincyjones.com

Quincy Delight Jones Jr., conegut com a Quincy Jones (Chicago, Illinois, 14 de març del 1933) és un compositor, director, arreglista i llegendari productor de música estatunidenc.

El seu àmbit d'interès musical inclou el rhythm and blues i el jazz (swing i bop), amb freqüent tendència a la seva fusió, de la mateixa manera que és intèrpret ocasional de trompeta i piano, i cantant. La seva extensa carrera inclou gravacions amb Frank Sinatra i també ha compost bandes sonores per pel·lícules, essent el primer compositor de classe afroamericana que ho feia. Això no obstant, és majoritàriament com a productor dels àlbums més exitosos de Michael Jackson: Off the Wall, Thriller i Bad. Fou també el productor de la cançó "We Are the World". Ha rebut el Grammy Legend Award, el Premi Kennedy, la National Medal of Arts i la Legió d'Honor, entre altres distincions.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Chicago com el fill major de Sarah Frances, que patia esquizofrènia i el jugador de beisbol Quincy Delight Jones. La seva família es va traslladar a Seattle quan tenia catorze anys. A aquesta ciutat va tocar a la Lionel Hampton's Big Band i a la banda del Berklee College of Music a Boston (Massachussetts).
El 1950 va viatjar a Nova York on es va dedicar a escriure, arreglar i gravar a bandes que tocaven als clubs de jazz de la ciutat. Allà va conèixer i es va relacionar amb Thelonious Monk, Charlie Parker, Billie Holiday, Gene Krupa, Miles Davis i el seu íntim amic Ray Charles, a qui havia conegut abans a Seattle d'adolescent. El 1956 va fer una gira per Orient Mitjà i Sud-amèrica com trompetista de Dizzy Gillespie.
A mitjans de la dècada de 1950 es va traslladar a París, va estudiar composició amb Nadia Boulanger i Oliver Messiaen, va travar relació amb Leonard Bernstein, Aaron Copland i Pablo Picasso i va treballar com director musical de Barclay Records i també com compositor i arreglista.
El 1961 va tornar a Nova York on es va convertir en vicepresident de Mercury Records, essent un dels primers afroamericans amb aquesta posició a la indústria discogràfica. A la companyia va produir a artistes com Peggy Lee, Tonny Bennett i Sarah Vaughan. El 1963 va rebre el primer Grammy pels arreglaments de I Can't Stop Loving You, gravant per la Count Basie Orchestra.
El 1964 va gravar la banda sonora d'El prestamista, convertint-se en el primer negre nord-americà en compondre pel cinema. Altres pel·lícules en què va compondre la música foren A sang freda (In Cold Blood) el 1967, El color púrpura (The Color Purple) el 1985, For Love of Ivy el 1969; i per la televisió va compondre per sèries com Ironside i El show de Bill Cosby.
Com director de Big Bands, que manté per gravacions d'estudi, encara que rarament per actuacions en directe, va iniciar la seva carrera amb dos discos de gran impacte al món del jazz: How I feel about jazz i Birth of a band (1959.[2] Més endavant, va fitxar per A&M Records on va gravar el 1961 quintessence. Influït per conceptes de jazz fusió, va editar Walking In Space (1969 i Smackwater Jack (1971), que inclou entre altres temes per la banda sonora del telefim Ironside. En total va compondre la música per trenta-tres pel·lícules i va rebre setanta-nou nominacions al Premi Grammy.
Com productor, és famós sobretot per haber estat coproductor dels tres àlbums més famosos de Michael Jackson: Off the Wall, Thriller i Bad. Va dirigir l'orquestra de Frank Sinatra i va produir el seu últim àlbum amb temes originals (L.A. is my Lady), així com el retorn a les taules de la llegendària Lena Home el 1980.
El 2001 va publicar la seva autobiografia: The Autobiography of Quincy Jones.

Família[modifica | modifica el codi]

Quincy Jones es va casar tres vegades i va tenir set fills. Primerament, amb Jeri Caldwell del 1957 al 1966 i tingueren a Jolie Jones Levine. Després, amb Ulla Anderson de 1967 al 1974 i tingueren a Martina Jones y Quincy Jones III. Finalment, amb Peggy Lipton del 1974 al 1990 i tingueren a Kidada Jones i Rashida Jones. Del breu affair amb Carol Reynolds tingué a la seva filla Rachel Jones i de la relació amb Nastassja Kinski del 1991 al 1995 tingué a la seva filla Kenya Julia Miambi Sarah Jones, nascuda el 1993.

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • 1964 Big Band Bossa Nova
  • 1970 Gula Matari
  • 1970 Walking in Space
  • 1971 Smackwater Jack
  • 1973 You've Got It Bad, Girl
  • 1974 Body Heat
  • 1975 Mellow Madness
  • 1976 I Heard That!
  • 1977 Roots
  • 1978 Sounds...And Stuff Like That!!
  • 1981 The Dude
  • 1984 The Birth of a Band, Vol. 1
  • 1989 Back on the Block
  • 1995 Q's Jook Joint
  • 1999 Reel Quincy Jones
  • 2000 Basie and Beyond
  • 2004 Original Jam Sessions 1969
  • 2011 Soul Bossa Nostra

Premis i distincions[modifica | modifica el codi]

Quincy té el rècord de ser l'artista que més nominacions ha rebut pels Grammy amb un total de setanta-nou i d'elles ha rebut vint-i-cinc premis, en reconeixement als seus mèrits musicals. Mitja dotzena d'universitats li han atorgat doctorats honoris causa i ha rebut moltíssims guardons, com el Premi Emmy per la música de l'episodi d'obertura de Roots, set nominacions a l'Oscar, el Premi Humanitari Jean Hersholt de l'AMPAS i el premi Trustees de la NARAS. França li atorgà la Legió d'Honor. També ha rebut l'Ordre de les Arts i Lletres del Ministeri francès de Cultura; el cobejat premi Polar Music de la Real Acadèmia Sueca i el premi Rodolfo Valentino de la República Italiana. El 2008 fou homenatjat pel Festival de Jazz de Montreux. L'any 2000 va rebre la National Humanities Medal. L'any 2009 va rebre el Clinton Global Award a la filantropia.

Premis Oscar[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1985 Millor Pel·lícula El color púrpura Candidat
1985 Millor Banda sonora El color púrpura Candidat
1985 Millor cançó El color púrpura Candidat
1978 Millor banda sonora adaptada El mag Candidat
1968 Millor cançó For Love of Ivy Candidat
1967 Millor banda sonora original A sang freda Candidat
1967 Millor cançó Banning Candidat

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://news.bbc.co.uk/2/hi/americas/1510034.stm
  2. Carles, Clergeat & Comolli: op.ref., pàg. 547

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]