Quint Cecili Metel Pius Escipió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Quint Cecili Metel Pius Escipió (Quintus Caecilius Q. F. Metellus Pius Scipio) fou un magistrat romà i comandant militar de la República Romana. Durant la guerra civil entre Juli Cèsar i Gneu Pompeu Magne, va recolzar la facció conservadora del Senat, liderada per aquest darrer. Com a militar, va liderar tropes contra Cèsar, principalment a les batalles de Farsàlia i Thapsus, on fou derrotat. Finalment es va suïcidar.

Connexions familiars i nom[modifica | modifica el codi]

Fou fill adoptiu de Publi Corneli Escipió Nasica (pretor) i de Licínia (filla de l'orador Luci Licini Cras) i nét per adopció de Publi Corneli Escipió Nasica (cònsol 111 aC) i de Cecília (filla de Metel Macedònic). El seu nom legal segons un senatusconsultum, és l'abans indicat, però és anomenat d'altres formes. Malgrat l'adopció, Quint va mantenir el nom d'Escipió per la seva rellevància en la història de Roma.

Es va casar amb Aemilia Lèpida, filla de Mamerc Emili Lèpid Livià, cònsol el 77 aC. Aemilia tenia com a segon pretendent a Cató el Jove.

La parella tingué un fill que va morir quan tenia 18 anys. La seva filla més reconeguda fou Cornèlia Metella, a qui van casar primerament amb Publi Licini Cras, fill de Cras, però quan aquest va morir juntament amb el seu pare a la Batalla de Carrhae, Escipió la va casar amb Gneu Pompeu Magne, 30 més gran que la noia. Pompeu acabava d'enviudar de Júlia, filla de Cèsar. Amb aquest matrimoni, doncs, es donava per acabada l'aliança entre Cèsar i Pompeu i aquest passava a liderar la facció conservadora del Senat, l'Optimat.

Vida política[modifica | modifica el codi]

Apareix per primer cop el 63 aC quan va donar informació a Ciceró sobre la conspiració de Catilina. El 60 aC fou elegit tribú de la plebs i acusat de suborn en l'elecció pel candidat derrotat, Marc Favoni, fou defensat per Ciceró. El 59 aC va exercir com a tribú del poble i fou membre del col·legi de pontífexs. El 57 aC va celebrar jocs de gladiadors en honor del seu pare difunt, Quint Cecili Metel Pius.

El 53 aC fou candidat al consolat, sent altres candidats Plauci Hipseu i Miló, i va tenir el suport de Publi Clodi. Es van produir seriosos disturbis als carrers durant l'elecció, en bona part fomentats per Pompeu que volia ser nomenat dictador romà i disposar de poder per esclafar a Juli Cèsar. Els comicis no van poder elegir als cònsols; assassinat Clodi al començament del 52 aC el senat va consentir el nomenament de Pompeu com a cònsol únic (febrer del 52 aC).

Una mica després Metel Escipió i Hipseu foren acusats de suborn als comicis, però només Hipseu fou condemnat. L'1 d'agost del 52 aC Pompeu va fer a Pius Escipió el seu col·lega al consolat i aquest el va ajudar a reforçar el seu poder contra Cèsar. Pompeu va entrar llavors al partit aristocràtic al que pertanyia Pius Escipió.

Una de les primeres lleis que va fer aprovar fou la restauració del poder dels censors dels que havien estat privats per Clodi, amb la intenció d'expulsar del senat als partidaris de Cèsar. El 51 aC va proposar al senat la recuperació pel senat de la Gàl·lia, el que fou considerat una declaració contra Cèsar. El gener del 49 aC va donar suport al cònsol Lèntul quan va proposar que Cèsar fes renúncia del seu exèrcit o seria declarat enemic de l'estat, proposat vetada pels tribuns Marc Antoni i Quint Cassi. També va proposar l'obertura d'hostilitats sense escoltar les propostes de pau, de manera que els dos tribuns van fugir de la ciutat i Cèsar va agafar les armes i poc després va creuar el Rubicó.

Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Davant de l'avanç de Cèsar, el senat va repartir les províncies fidels i a Pius Escipió li va correspondre Síria, de la que va agafar immediata possessió; la seva administració (49 aC a 48 aC i nominalment fins al 47 aC) es pintada de manera fosca per Cèsar que diu que va assolir el títol honorífic de "imperator", va augmentar les taxes i va fer nombroses exaccions. Durant el seu mandat, va condemnar a mort a Alexandre Asmoneu. Després va passar l'hivern a Pèrgam deixant la seva província sense protecció davant de possibles atacs dels parts.

El 48 aC s'estava preparant per saquejar el temple de Diana a Efes, quan fou cridat per Pompeu, ja que Cèsar havia creuat a Grècia; Cèsar va enviar a Domici Calví a Macedònia i a Luci Cassi Longí a Tessàlia, per oposar-se a les forces de Pius Escipió i segons Cèsar no hi va haver enfrontament encara que d'altres escriptors diuen que si; Pius Escipió no es va poder unir a Pompeu fins que la victòria d'aquest a la Batalla de Dyrrhachium (48 aC) va obligar a Calví a unir-se al seu cap; llavors Pius va entrar a Larissa i tot seguit es va reunir amb Pompeu; els caps aristocràtics, segurs de la victòria, es van començar a barallar pel repartiment de càrrecs que seguiria a aquesta, però la seva derrota a la Batalla de Farsàlia va posar fi a aquestes expectatives. En aquesta batalla Pius Escipió dirigia el centre dels pompeians.

Després de la batalla va fugir a Còrcira i després a Àfrica. Per influència de Cató va obtenir el comandament suprem per ser de rang consular, per damunt de Publi Atti Var. Pius Escipió volia destruir Útica per acontentar al rei Juba I de Numídia, però Cató va aconseguir impedir-ho. La seva conducta a Àfrica fou opressiva de manera similar com a Síria; va saquejar i deixar assolat el país. El desembre del 47 aC Cèsar va desembarcar i l'abril del 46 aC va derrotar a Juba i Pius Escipió a la decisiva Batalla de Thapsus.

Mort[modifica | modifica el codi]

Pius va fugir per mar cap a Útica i després cap a Hispània, però els vents contraris el van obligar a recalar a Hippo Regius on es va trobar amb la flota de Publi Sitti, partidari de Cèsar; veient-se sense escapatòria, es va clavar un punyal i es va tirar a l'aigua.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quint Cecili Metel Pius Escipió Modifica l'enllaç a Wikidata