Rèquiem (Fauré)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rèquiem en re menor
Compositor: Gabriel Fauré
Tonalitat: Re menor
Forma musical: Rèquiem
Catalogació: Op. 48
Any: octubre i novembre de 1887
Estrena: Església de la Madeleine, 1888
Dedicatòria: Seus familiars
Durada: 37 min.
Instrumentació: Orquestra completa
Moviments:
  • I. Introit et Kyrie
  • II. Offertoire
  • III. Sanctus
  • IV. Pie Jesu
  • V. Agnus Dei et Lux Aeterna
  • VI. Libera Me
  • VII. In Paradisum

El Rèquiem en re menor, op. 48, és un rèquiem compost per Gabriel Fauré.

Història[modifica | modifica el codi]

Fou compost en la seva major part entre els mesos d'octubre i novembre de 1887, i estrenat a l'església de la Madeleine de París l'any 1888.[1] Altres parts d'aquest rèquiem es van compondre en dues parts; una primera en aquells mesos i una segona vers el 1892. Es va estrenar amb orquestra de cambra, però la partitura que es publicà l'any 1901 ja comptava amb una orquestra simfònica, resultat de diferents proves que va fer en les diferents execucions que es van fer de l'obra al llarg de la dècada de 1890. Va ser interpretat en el funeral de Fauré el 1924.

La primera audició a Barcelona tingué lloc l'any 1909, en un concert dirigit pel mateix Fauré i celebrat al Gran Teatre del Liceu, amb la participació de l'Orfeó Barcelonès i el cor de l'Associació Musical de Barcelona, que en fou l'entitat organitzadora.

L'autor manifestà que no l'havia pas escrit a la memòria de ningú en concret sinó just pel plaer de fer-ho. Està escrit per a soprano i baríton solistes, cor de veus mixtes i orquestra. Avui s'interpreten indiferentment -però de manera diferenciada en els programes- la versió de cambra de 1893 (que compta amb una versió revisada per John Rutter) i la de gran orquestra del 1901. Tot i que Fauré és reconegut com un dels mestres de la mélodie francesa, segurament que aquesta obra és la que li ha donat la seva màxima projecció internacional.

El Rèquiem de Fauré és una obra inusual entre les altres aportacions al gènere, més propenses en general a incidir en l'aspecte dramàtic del moment d'enfrontar a la mort. El de Fauré, en canvi, resulta esperançador i reconciliador, sempre d'acord amb la idea de la mort que el seu autor defensava. Així, ell mateix entenia aquest instant com "una feliç alliberament en lloc d'una experiència dolorosa" i per això afirmava que el seu Rèquiem era tendre -"tan tendre com ho sóc jo mateix" li va escriure a Ysaÿe una vegada-, o fins i tot "una cançó de bressol sobre la mort". Per això, a primera vista podria semblar que aquesta obra va sorgir com un oasi entre la resta. No obstant això, i sense abandonar el país gal, si s'analitza la producció d'altres èpoques, s'observa que hi ha una tendència, més o menys definida, que es caracteritza per un acostament més reconfortant cap al moment irrevocable de la pèrdua. En aquest sentit, i obviant el que va compondre Berlioz -potser l'antítesi més evident-, ja havien vist la llum altres rèquiem en els dos segles anteriors amb un enfocament similar: el de Pierre Tabart al segle XVII i el d'André Campra en el XVIII. Ambdós poden ser considerats com els antecessors d'una tendència que continuaria el XX amb Maurice Duruflé i Alfred Desenclos.

Allunyat del tot de la trompeteria del Judici Final i el plor desesperançat de les ànimes condemnades, el de Fauré és un Rèquiem obert a l'esperança i la salvació. Cert que el seu Introito, en re menor (mateixa tonalitat que el de Mozart), presenta inicialment l'aspecte tenebrista i llòbrec del descans etern més a l'ús, però progressivament es va imposant un to més serè, també més vitalista. Pocs Agnus Dei resulten tan dolços com el d'aquesta obra i el mateix final: In paradisum, introduït a canvi de la seqüència Dies Irae, confirma la intenció gens condemnatòria de l'autor. L'halo que cobreix les seves línies com una pacificadora boira, amb aquest misteri agre dels acords concebuts inequívocament per al pianissimo, ens parlen molt més d'Impressionisme que de Romanticisme.

Moviments[modifica | modifica el codi]

Programa de la primera audició del Rèquiem de Fauré al Liceu de Barcelona (1909) dirigit pel mateix compositor

Fauré va canviar l'ordre litúrgic que fins llavors era tradicional en aquestes composicions, descartant la Sequence i afegint In Paradisum. Fins i tot va modificar la lletra, ometent les parts que considerava que no encaixaven amb el que necessitava expressar, així la seva obra consta de:

  • I. Introït et Kyrie
  • II. Offertoire
  • III. Sanctus
  • IV. Pie Jesu
  • V. Agnus Dei et Lux Aeterna
  • VI. Libera Me
  • VII. In Paradisum

L'obra comença amb l'Introït et Kyrie, lent, solemne, profund, pianissimo, que es dulcifica amb l'entrada dels tenors, molt expressiva, seguida de les sopranos cantant molt dolçament per arribar al forte amb tot el cor exclamant ex audi! I després, del Kyrie eleison, on juga amb el crescendo, acaba de nou amb un pianissimo, gairebé un murmuri.

L'Offertoire comença amb una melodia harmoniosa i alhora solemne perquè les contralts es llueixin a l'entrada, seguides dels tenors. Però el gran canvi sorgeix per donar entrada al baríton. Aquí canvia tot i passem a un tres per quatre mentre el baríton canta una melodia amb poques variacions en les notes, el que li dóna tensió i, malgrat sembla fàcil d'executar, és una peça exigent i complicada.

En el Sanctus desapareixen les contralts. Comencen les sopranos que són contestades tant per tenors com pels baixos, executant la peça en piano i pianissimo, fins al Hosanna, moment cim en què el fortissimo trenca amb tot per tornar, a poc a poc, a apagar-se fins a un pianissimo, tot un contrast que plena de bellesa musical l'ambient.

El Pie Jesu no abandona la dolçor en el cant i fins i tot exigeix a la soprano pocs harmònics, però et porta de la seva mà a gaudir del plaer celestial etern, tota una delícia.

Agnus Dei, com tot en aquesta obra, comença dolç i melodiós, però juga amb canvis profunds en la melodia i aprofita modulant entre forte i piano per donar una solemnitat serena i res terrorífica que ens dirigeix ​​cap a la Lux Aeterna on juga amb les veus del cor i sobretot amb els divisis de baixos i tenors, aconseguint una "simfonia" de sons que arriba al més profund del cor. Després talla tota la creació fins al moment i torna a repetir l'Introitus (encara que amb certes variacions en les veus) per acabar.

Libera me és el compendi de diversos arranjaments que Fauré va realitzar, i va ser en el 1893 quan va afegir el baríton i va aconseguir superar les seves anteriors versions. Força, súplica i serenitat és el que ens transmet aquesta veu, de vegades dolça, de vegades poderosa i sincera que es deixa acompanyar pel cor que, entre jocs amb els pianos i fortes ens eleven inconscientment a una súplica gens desesperada, al contrari, per continuar cantant com el baríton fins a emocionar al final quan arriba al Libera me domine.

I per si tot això era poc per donar suport a la creença de Fauré, que la mort era un simple pas, res traumàtic, sinó una feliç alliberament, acaba el seu Rèquiem amb In paradisum, una peça plena d'ànima i sentit que ens fa sentir el plaer d'estar en aquell lloc que tots desitjaríem després de la nostra mort. Al final, el cor entona un dolç pianissimo aeternam habeas requiem.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Place, Adelaide: Fauré. Requiem. Al CD: Fauré Requiem. Virgin Classics. 1998
  • Nectoux, Jean-Michel: Fauré. Requiem. Al CD: Fauré Requiem. Harmonia Mundi. 2002

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Dades a requiemsurvey.org