Romaji

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Rômaji)

Kanji (漢字)

Kana (仮名)

Usos

Romaji (ローマ字)

El romaji (ローマ字 rōmaji, literalment caràcters romans) en japonès es refereix a grans trets a l'alfabet llatí. A Occident, se sol emprar aquest terme per referir-se a l'escriptura de la llengua japonesa en lletres romanes en contrast amb la barreja habitual de kanji i kana.

El japonès pot escriure's en romaji per diverses raons:

  • Senyals i rètols per a estrangers que visiten el Japó.
  • Transcripció de noms de persones, empreses o llocs per a ser emprats en un altre idioma o país.
  • Diccionaris i llibres de text per a estudiants de japonès.
  • Èmfasi tipogràfic (similar al katakana en aquest sentit).

Hi ha diversos sistemes diferents de romanització, incloent-hi els més comuns Hepburn i Kunrei-shiki.

El Kunrei-shiki (訓令式), també conegut com a Monbushō (文部省), és un sistema de romanització per transcriure l'idioma japonès a l'alfabet romà. És el sistema preferit pel Monbushō (Ministeri d'Educació japonès), encara que s'utilitza sobretot al Japó, essent molt més estesa la romanització Hepburn.

Diferències entre els sistemes de transcripció[modifica]

Les diferències entre els sistemes Hepburn, Kunrei-shiki i Nippon-shiki es poden apreciar en la següent taula:

Hiragana Katakana Romaji
Hepburn Kunrei-shiki Nippon-shiki
shi si si
しゃ、しゅ、しょ シャ、シュ、ショ sha, shu, sho sya, syu, syo sya, syu, syo
chi ti ti
tsu tu tu
ちゃ、ちゅ、ちょ チャ、チュ、チョ cha, chu, cho tya, tyu, tyo tya, tyu, tyo
fu hu hu
ji zi zi
ji zi di
zu zu du
じゃ、じゅ、じょ ジャ、ジュ、ジョ ja, ju, jo zya, zyu, zyo zya, zyu, zyo

El sistema Hepburn s'aproxima a la pronunciació dels diferents kana, però perd en regularitat, ja que l'analogia dels kana en k- (ka, ki, ku, ke, ko) es perd, per exemple, en els kana en t- (ta, chi, tsu, te, to).

Mentrestant, ocorre el contrari en els sistemes Kunrei-shiki i Nippon-shiki: són més regulars en l'escriptura, però no ho són tant en la pronunciació.

Vocals llargues[modifica]

Existeixen diverses formes de transcriure les vocals llargues, cosa que pot confondre en un principi al lector occidental. Bàsicament s'empra la transcripció directa, accents diacrítics o la 'h' per a allargar el so, o bé una barreja entre dos d'aquests mètodes.

ああ ええ えい いい おお おう うう 
(1) ā / â ē / ê ē / ê ii ō / ô ō / ô ū / û
(2) ā / â / aa ee ei ii oo ō / ô ū / û
(3) aa ee ei ii oo ou uu
(4) aa ee ee ii oo oo uu
(5) ah eh eh ih oh oh uh
(6) aa ee ei ii oh oh uh

(1) Les vocals llargues es poden representar mitjançant un diacrític anomenat màcron, que té forma d'un guió sobre la vocal. No obstant això, com és difícil escriure aquests caràcters en la majoria dels processadors de text, en moltes ocasions se substitueix el màcron per un circumflex. Com aquest accent es troba en teclats espanyols i francesos, per anomenar dos exemples, la tasca de romanitzar el japonès se simplifica en gran manera. La i llarga s'escriu "ii".

(2) Només es col·loca el màcron o el circumflex sobre la o o la u, exceptuant normalment la o llarga que provingui de "おお". Les altres vocals llargues es transcriuen directament.

(3) De totes maneres, no tots els teclats permeten escriure accents de forma còmoda, pel que molts opten per transcriure els caràcters japonesos de forma escrupolosa, de forma que 'おう' es transcriu 'ou' a pesar de pronunciar-se com una 'o' llarga. Igualment, 'えい' es transcriu com 'ei' encara que el seu so sigui el d'una 'e' llarga.

Als Estats Units i al Japó se sol emprar aquest sistema, davant la falta d'accents en els teclats per escriure el macron o el circumflex. Per altra banda, a França la 'ou' és un diftong que es pronuncia com l'u catalana, pel que se sol recórrer al circumflex.

(4) Alguns transcriuen 'おう' com 'oo' i 'えい' com 'ee'. Pot provocar alguna confusió.

(5) També és corrent escriure "[vocal]+h" per a les vocals llargues, com per exemple "Ohtani". Existeixen alguns problemes, com per exemple si després de la vocal llarga hi ha altra vocal o una síl·laba que comença per i, ja que podria donar lloc a confusió.

(6) Només s'aplica (5) a "o" i "u". Les altres vocals dobles es transcriuen directament. Aquesta romanització és bastant comuna als Estats Units.

Existeixen algunes excepcions a aquestes regles de romanització. Els noms de persones, empreses i llocs, així com altres paraules que són conegudes de forma internacional no solen requerir distinció entre vocals llargues i curtes. Per exemple, Tòquio, Ichiro, Són Goku, judo.

Amb tot, no existeix una transcripció estàndard per a les vocals llargues, el que pot resultar confús si un no està molt familiaritzat. Això no obstant, se solen emprar els mètodes (2) i (3) (en negreta).

La 'n' final (ん)[modifica]

En el sistema Hepburn es romanitza 'ん' sempre com n, fins i tot davant de 'm', 'p' i 'b' (altres sistemes de romanització transcriurien 'ん' com m en aquests casos).

Així, s'ha d'escriure shinbun en lloc de 'shimbun' en el sistema Hepburn.

Per altra banda, si una vocal o bé qualsevol dels kana や (ja), ゆ (yu), よ (yo) segueix a 'ん' en una mateixa paraula, hauria d'emprar-se un apòstrof (') per a separar la 'n' de la següent lletra per tal d'evitar confusions. Per exemple, 禁煙  (きんえん, kin'en, prohibit fumar) i 記念 (きねん, kinen, commemoració).

Consonants dobles[modifica]

L'assimilació de sons es representen en japonès mitjançant el caràcter っ en hiragana, ッ en katakana ('tsu' de mida menor a l'habitual). En el procés de romanització es dobla la consonant que el segueix, com passa a よっか (yokka, dia quart de mes), ざっし (zasshi, revista) i マッチ (macchi o matchi, llumí).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romaji