RMS Lusitania

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
RMS Lusitania
RMS Lusitania
RMS Lusitania
Historial Pavelló Blau del Regne Unit
Drassana: John Brown and Co., Clydebank, Escòcia
Operador: Cunard Line
Port de registre: Liverpool
Avarament: 7 de juny de 1906
Dades tècniques:
Desplaçament: 38.000 tones
Eslora: 239,8 metres
Mànega: 26,7 metres
Calat: 18,4 metres
Propulsió: Quatre turbines Parsons amb transmissió directe a 4 hèlixs de 3 pales, canviades el 1909 per hèlixs de 4 pales.
Potència: 76.000 CV
Velocitat: 25 nusos, màxima 26,35 nusos
Tripulació: 850
Capacitat: 3.125 passatgers

Dades de rmslusitania.info.[1]

L'RMS Lusitania fou un vaixell transatlàntic germà del RMS Mauretania i propietat de la companyia britànica Cunard Line. Fou enfonsat per un submarí alemany el 7 de maig de 1915, durant la Primera Guerra Mundial.

Història[modifica | modifica el codi]

Durant els primers anys del segle XX l'única manera de travessar l'Atlàntic era per mitjans marítims. Això va crear una competició entre companyies marítimes per crear un servei de vaixells ràpids i luxosos, per la qual cosa foren els anys gloriosos de la navegació per l'Atlàntic Nord.

L'any 1903 la línia britànica de Cunard va començar la construcció de dos grans vapors amb l'objecte de contrarestar la competència alemanya, que havia aconseguit la condecoració de la "Cinta Blava" arran d'haver fet la travessia més ràpida de l'Atlàntic. Els resultants van ser el Lusitania i el Mauretania, que van confirmar la supremacia britànica al mar. La construcció del Lusitania i el Mauretania fou finançada pel govern britànic. Per això podien ser requisats pel Ministeri de Marina en època de guerra.

El Lusitania era una nau magnífica, de quatre xemeneies, amb 785 peus d'eslora i 31.550 tones de pes. La seva avarada va tenir lloc al riu Clyde el 16 de juny de 1907. Va fer el seu viatge inaugural el 7 de setembre de 1907.

A l'inici de la Primera Guerra Mundial, l'agost de 1914, tant el Lusitania com el Mauretania, juntament amb el nou vaixell Aquitania, van quedar requisats. Tots van rebre ordres oficials de realitzar operacions militars excepte el Lusitania, que va continuar fent els seus serveis transatlàntics regulars de passatgers.

El 24 d'abril de 1915, l'ambaixada alemanya als Estats Units publicà un avís als diaris, estranyament coincident amb la partida del Lusitania cap a Europa, en què s'advertia els passatgers del risc de navegar en aigües no neutrals perquè es podia produir un atac. Sols un diari aconseguí replicar en la seua edició l'avís alemany.

L'1 de maig, el Lusitania va sortir de Nova York per últim cop amb 1.959 passatgers. El 7 de maig de 1915 el submarí alemany U-20, capitanejat per Walther Schwieger, va disparar un torpede contra el transatlàntic Lusitania' el qual es va enfonsar ràpidament en 18 minuts, deixant 1.195 víctimes mortals.[2]

Per aquest motiu el president nord-americà Woodrow Wilson amenaçà Alemanya i va exigir reparacions. Inquiet per la irrupció dels EUA a la guerra, Berlín va suspendre la guerra submarina.

L'1 de març de 1916, deu mesos després de la tragèdia, la Cunard Steamship Company donà la xifra oficial de 1.195 passatgers morts, dels quals només se'n recuperaren 200 cadàvers, sepultats al mateix vaixell o soterrats a l'església de Saint Multose, a la localitat irlandesa de Kinsale.

El 2 d'abril de 1917 els Estats Units entraren en guerra contra Alemanya, Àustria-Hongria i l'imperi Otomà.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Lusitania al final del seu viatge inaugural, quan arribà al port de Nova York el setembre de 1907.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Lusitania Specifications». The Lusitania Resource. [Consulta: 22 abril 2015].
  2. Helgason, Guðmundur. «WWI U-boats U 20». [Consulta: 22 abril 2015].

Coord.: 51° 25′ N, 8° 33′ O / 51.417°N,8.550°O / 51.417; -8.550