Racionalisme arquitectònic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Racionalisme (filosofia)».

El racionalisme arquitectònic és un corrent sorgit a Europa després de la Primera Guerra Mundial que defensa el funcionalisme dels edificis, l'absència de decoració, la ruptura amb els valors històrics i la influència de la producció industrial.

Els seus precedents més immediats els podem trobar en arquitectes com Adolf Loos i Otto Wagner entre altres.

A Alemanya el racionalisme està representat per Walter Gropius, fundador de la Bauhaus, i el seu col·laborador Ludwig Mies van der Rohe. Als Països Baixos els integrants del grup De Stijl (L'Estil) defensen aquests postulats, apreciables en obres com la Casa Schröder (1924), obra de Gerrit Rietveld. Independent d'ambdós grups, el suís Le Corbusier és una altra de les personalitats més destacades i influents d'aquest corrent que s'estengué arreu del món. A Catalunya, el més conegut exponent d'aquest corrent fou el Josep Lluís Sert, però també tot el grup del GATCPAC.

Història[modifica | modifica el codi]

Conjugant tots els propòsits racionalitzadors i funcionalistes de l'arquitectura de la Revolució industrial, que havien trobat el seu camp d'experimentació entre 1890 i 1914, es formulen en la primera postguerra diferents opcions arquitectòniques d'objectius i mètodes propers, amb un repertori formal amb constants relacions fins a condicionar gairebé un estil internacional que presenta similituds amb les avantguardes pictòriques, especialment amb el cubisme.

Entre 1925 i 1940, l'orientació racionalista es difon a tot Europa, ja per obres aïllades o per penetració de mètodes constructius nous, originant la formació de diverses escoles. Aquesta difusió està bàsicament lligada a la tasca dels grans mestres, tant els merament racionalistes com els pioners de principi de segle, que reben encàrrecs de tot el món, i que, mitjançant associació o col·laboració amb arquitectes locals, contribueixen a expandir tot i reticències oficials i acadèmiques. A l'escola francesa destaca la important tasca investigadora de l'arquitecte Le Corbusier, principal figura del racionalisme europeu i mundial.

Principis[modifica | modifica el codi]

  • Organització estructuralista de l'edifici en lloc de simetria axial
  • Predilecció per les formes geomètriques simples, amb criteris ortogonals
  • Ocupació del color i del detall constructiu en lloc de la decoració sobreposada
  • Concepció dinàmica de l'espai arquitectònic
  • Ús limitat de materials com l'acer, el formigó o el vidre (nous materials)[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Institut Valencià d'Art Modern. La Ciudad moderna: arquitectura racionalista en València : Ivam Centre Julio González, 20 enero-5 abril 1998. IVAM Centre Julio González, Generalitat Valenciana, 1998. ISBN 978-84-482-1666-5 [Consulta: 7 gener 2013]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Racionalisme arquitectònic