Rafael Kubelík

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Rafael Jeroným Kubelík (Býchory, 29 de juny de 1914 - Kastanienbaum, 11 d'agost de 1996) va ser un director d'orquestra i compositor txec. L'any 1967 va adquirir la nacionalitat suïssa.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Kubelík va nàixer a Býchory, Bohèmia, aleshores part de l'Imperi austrohongarès i avui dia República Txeca. Era el sisè fill del destacat violinista bohemi Jan Kubelík, al qual el jove Kubelík va descriure com «una mena de Déu per a mi». Va estudiar violí amb son pare, i després va continuar els estudis de violí al Conservatori de Praga, on també va estudiar composició i direcció d'orquestra. S'hi va graduar l'any 1933, a l'edat de 19 anys. Al concert de graduació va interpretar un concert de Paganini i una obra pròpia per a violí i orquestra. També era un bon pianista, i va fer d'acompanyant de son pare en una gira pels Estats Units l'any 1935.

Carrera[modifica | modifica el codi]

L'any 1939 esdevingué director musical de l'Òpera de Brno, un càrrec que va mantenir fins que els nazis van provocar el tancament de la companyia el 12 de novembre de 1941. Els nazis van permetre que la Filharmònica Txeca continuara donant concerts, i Kubelík n'esdevingué el director principal (ja havia dirigit aquesta formació l'any 1934, a l'edat de 20 anys). L'any 1944, després de diversos incedents, incloent-hi una ocasió en què va refusar de fer la salutació feixista davant del Protector del Reich — a més del seu refús d'interpretar Wagner durant la guerra — Kubelík «considerà oportú desaparèixer de Praga i mantenir-se amagat a la rodalia per por de caure en les urpes de la SS o la Gestapo».[1]

Kubelík va dirigir el primer concert de l'orquestra després de la guerra, al maig de 1945. L'any 1946, va col·laborar en la fundació del Festival de Primavera de Praga, i en dirigí el primer concert. Però després del cop d'Estat comunista de febrer de 1948, va abandonar Txecoslovàquia, jurant que no hi retornaria fins a l'alliberament del país. «He viscut sota una forma de tirania brutal, el nazisme», digué en una entrevista, «i com a principi em negue a viure sota una altra».

Deserció[modifica | modifica el codi]

Va fugir del nou règim durant un viatge al Regne Unit. Hi anava a dirigir el Don Giovanni de Mozart al Festival de Glyndebourne, pel qual havia estat reclamat per recomanació de Bruno Walter (de qui Kubelík havia estat ajudant al Festival de Salzburg de 1937). Kubelík havia alertat la seua muller sobre la seua decisió de desertar només l'avió abandonara Txecoslovàquia. En arribar a Londres, Kubelík i la seua muller van renunciar a llurs passaports txecs.

L'any 1953, el partit comunista va condemnar el matrimoni in absentia per "estada il·lícita" a l'estranger. L'any 1956 el règim els va invitar a tornar «amb promesa de llibertat per fer el que jo vulguera», va dir Kubelík, però hi refusà. En una carta al diari londinenc The Times l'any 1957, Kubelík va dir que consideraria seriosament el seu retorn una vegada que tots els presoners polítics foren alliberats i que es donara la llibertat que se li prometia a ell a tots els asilats polítics a l'estranger. L'any 1966 va rebre de nou una invitació per a tornar, i novament va refusar-hi. L'any 1968, després que la Primavera de Praga va ser aixafada per la invasió soviètica, va organitzar un boicot internacional, al qual es van sumar la major part dels artistes occidentals més destacats.

Finalment, Kubelík tornà a Praga després de la caiguda del comunisme, dirigint la Filharmònica Txeca amb ocasió del Festival de Primavera de Praga de 1990.

L'any 1950, esdevingué director musical de l'Orquestra Simfònica de Chicago, càrrec que va elegir després d'una oferta de l'Orquestra Simfònica de la BBC per succeir Sir Adrian Boult com a director titular. Però l'any 1953, va dimitir. Entre les raons d'aquesta decisió es va apuntar que se sentia "assetjat" (citant la revista Time) pels "despietats atacs" (citant el New Grove Dictionary of Music and Musicians) de la crítica musical del Chicago Tribune Claudia Cassidy.[2] Però el crític del Chicago Sun-Times, Robert C. Marsh, va dir l'any 1972 que van ser els patrons de la Chicago Symphony els qui estigueren darrere del seu abandó. La crítica principals dels patrons — i també de Cassidy — era que havia programat massa obres contemporànies (al voltant de 70). Els enregistraments fets per Kubelík a Chicago, molts d'ells disponibles en CD, són avui dia molt admirats pels crítics.

Després d'abandonar Chicago, esdevingué director musical de la Royal Opera House, Covent Garden des de 1955 fins a 1958. Entre els seus èxits al Covent Garden cal esmentar la producció de Les Troyens de Hector Berlioz de l'any 1957, que només es va interpretar una vetlada.[3] Tot i que el Covent Garden desitjava renovar el seu contracte, va estimar-se més no fer-ho, en part a causa d'una carta que el ja ancià Sir Thomas Beecham va enviar als diaris, i en la que deplorava el recurs a artistes "estrangers" per part de la Royal Opera. Llavors, Kubelík acceptà el càrrec de director musical de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera l'any 1961, i hi va romandre fins l'any 1979, quan es va retirar. La relació de Kubelík amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera és considerada generalment com el punt culminant de la seua carrera, tant des del punt de vista artístic com des del professional.

L'any 1971, Göran Gentele, nou director general de la Metropolitan Opera de Nova York, li va demanar a Kubelík que acceptara el recentment creat càrrec de Director Musical del Met.[4] Kubelík hi va acceptar, en part a causa de la seua estreta relació artística amb Gentele. La mort de Gentele en accident d'automòbil l'any 1972 va soscavar les raons de Kubelík per treballar-hi. La primera producció que hi va dirigir com a director musical va ser Les Troyens.[5] Abans del seu debut, i en la seua mateixa primera temporada al Met, Kubelík ja havia dirigit en altres teatres, la qual cosa va fer que no se centrara completament en la seua nova responsabilitat amb el resultat de tensions al si de la companyia i que es posara en qüestió la seua posició com a director. El resultat va ser que Kubelík va dimitir l'any 1974, després de només 6 mesos com a director musical.[6]

En la seua etapa post-txecoslovaca, treballà amb orquestres de la categoria de la Filharmònica de Berlín, Simfònica de Boston, Reial del Concertgebouw, Filharmònica de Viena, Filharmònica d'Israel i Simfònica de Chicago. La seua penúltima aparició com a director va tenir lloc a l'octubre de 1991 amb l'Orquestra Simfònica de Chicago; finalment, l'orquestra li va dedicar una fanfàrria, homenatge que poques vegades ha ofert als seus directors. El seu últim concert va ser amb la Filharmònica Txeca.

Retir[modifica | modifica el codi]

L'any 1985, la malaltia (principalment una greu artritis en l'espatla) va provocar la seua retirada de la direcció orquestral, però la caiguda del comunisme al seu país el va portar a acceptar l'any 1990 la invitació a dirigir la Filharmònica Txeca al festival que ell mateix havia fundat, el Festival de Primavera de Praga. Va enregistrar La meva pàtria, de Bedrich Smetana en viu amb la Filharmònica Txeca per al segell Supraphon, la quarta vegada que enregistrava aquesta obra. També va enregistrar la Simfonia Praga de Mozart i la Simfonia del nou Món d'Antonín Dvorák al Festival. Durant els assajos de la Simfonia del nou Món, va dir als músics: «Es per mi una alegria escoltar-vos. Sempre desitjava aquest so pero mai no el vaig trobar enlloc, amb cap altra orquestra del món. Aquesta octava [nota] és grandiosa!»

Compositor[modifica | modifica el codi]

Entre les seues obres hi ha cinc òperes, diverses simfonies, tres Rèquiems, altres obres corals i moltes obres de cambra.

Vida privada[modifica | modifica el codi]

L'any 1943 es va casar amb la violinista txeca Ludmilla Bertlova. El seu fill, Martin Kubelík (1946) és historiador de l'arquitectura. Bertlova va morir l'any 1961 a causa de les ferides patides en un accident d'automòbil a Suïssa, on llavors residia el matrimoni. L'any 1963 es va tornar a casar amb la soprano australiana Elsie Morison (1924).

Kubelík va morir l'any 1996 a Kastanienbaum, al Cantó de Lucerna, Suïssa. Les seues cendres van ser enterrades al cementiri on estava enterrat son pare, el Cementiri Vyšehrad de Praga.

Premis[modifica | modifica el codi]

Discografia[modifica | modifica el codi]

Kubelík va enregistrar un vast repertori, en molts casos més d'una vegada cada obra. Hi ha dos enregistraments complets de tres dels majors cicles simfònics - els de Johannes Brahms, Robert Schumann i Ludwig van Beethoven. Quan enregistrà el primer cicle complet de les simfonies de Beethoven per a Deutsche Grammophon, va insistir a usar nou orquestres diferents, una per cada simfonia. La seua versió de les simfonies de Gustav Mahler (enregistrades entre 1967 i 1971 amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera) es considera com una de les versions essencials. D'aquesta versió, Daniel Barenboim va dir: «Sovint pensava que se m'havia escapat quelcom de Mahler fins que vaig escoltar Kubelík. Hi ha per descobrir en aquestes obres molt més que una forma generalitzada d'entusiasme extravertit. Això és el que va mostrar Kubelík».[7] Kubelík també deixà enregistraments molt admirats d'òperes de Verdi (el seu Rigoletto va ser enregistrat a La Scala amb Dietrich Fischer-Dieskau), Mozart, Leóš Janáček i d'altres, incloent-hi Wagner, la música del qual va evitar durant la guerra, però que dirigí amb èxit posteriorment.

La discografia completa de Kubelík és enorme, amb música de totes les èpoques, des de Malcolm Arnold fins a Jan Dismas Zelenka, amb enregistraments d'estudi i en viu. Al costat dels cicles simfònics complets de Beethoven, Brahms, Dvorák i Mahler, Kubelík va enregistrar òpera o obres orquestrals de Bach, Mozart, Haydn, Txaikovski, Wagner, Verdi i molts d'altres, incloent-hi compositors contemporanis.

Compositor Obra Data Orquestra Enregistrament
Bartók Concert per a orquestra 1974 Orquestra Simfònica de Boston Deutsche Grammophon
Beethoven Simfonia núm. 4 1975 Orquestra Filharmònica d'Israel
Simfonia núm. 5 1973 Orquestra Simfònica de Boston
Simfonia núm. 6 Orquestra de París
Simfonia núm. 7 1974 Orquestra Filharmònica de Viena
Simfonia núm. 8 1975 The Cleveland Orchestra
Simfonia núm. 9 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera
Berg Concert per a violí 1971
Brahms Un Rèquiem alemany 1978 Desconegut
Bruckner Simfonia núm. 3 1954 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
1985 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Sony Classical
Simfonia núm. 8 1963 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Orfeo
Simfonia núm. 9 1985 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Orfeo
Dresden Dansflitsen 1954 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
Dvorák Variacions simfòniques (B.66), en do major 1974 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Deutsche Grammophon
Obertura per a un drama de F. F. Samberk 1973-4
Obertura dramàtica Hussita
Obertura de Concert "En el reialme de la Natura"
Obertura de Concert "Carnaval" 1977
Obertura de Concert "Otel·lo"
Scherzo capriccioso 1975
Simfonia núm. 1 1973 Orquestra Filharmònica de Berlín
Simfonia núm. 2
Simfonia núm. 3
Simfonia núm. 4
Simfonia núm. 5
Simfonia núm. 6
Simfonia núm. 7 1950 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
1971 Orquestra Filharmònica de Berlín Deutsche Grammophon
Simfonia núm. 8 1966
Simfonia núm. 9 1973
La bruixa de migdia 1974 Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks
L'ondina
The Wild Dove
1976
Grieg Concert per a piano 1964 Orquestra Filharmònica de Berlín
Hindemith Música de Cambra núm. 5 1966 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Bayerischer Rundfunk
Konzertmusik per a viola i gran orquestra de cambra (Op. 48) 1963
Der Schwanendreher, per a viola i orquestra 1968
Janáček Concertino 1970 Deutsche Grammophon
El diari d'un desaparegut
Missa glagolítica
Sinfonietta 1970
Taras Bulba 1951 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
1970 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Deutsche Grammophon
Mahler Simfonia núm. 1 1967
1979 Bayerischer Rundfunk
Simfonia núm. 2 1969 Deutsche Grammophon
1982 Bayerischer Rundfunk
Simfonia núm. 3 1967 Deutsche Grammophon
Simfonia núm. 4 1968
Simfonia núm. 5 1971
1981 Bayerischer Rundfunk
Simfonia núm. 6 1968 Deutsche Grammophon
Simfonia núm. 7 1970
Simfonia núm. 8
Simfonia núm. 9 1967
Simfonia núm. 10 1968
Mendelssohn Concert per a violí 1951 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
Mozart Eine kleine Nachtmusik 1962 Orquestra Filharmònica de Viena EMI
Missa Núm. 9 (Missa brevis) 1973 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Deutsche Grammophon
Simfonia núm. 36 1962 Orquestra Filharmònica de Viena EMI
Rakhmàninov Concert per a piano núm. 2 1951 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
Schönberg Concert per a piano 1972 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera Deutsche Grammophon
Concert per a violí
Schubert Simfonia núm. 9 1960 Royal Philharmonic Orchestra EMI
Schumann Concert per a piano 1964 Orquestra Filharmònica de Berlín Deutsche Grammophon
Smetana La meua pàtria 1971 Orquestra Simfònica de Boston
Tansman Música per a Orquestra 1950 Orquestra Reial del Concertgebouw Radio Nederland
Txaikovski Simfonia núm. 4 1961 Orquestra Filharmònica de Viena EMI
Verdi Rigoletto 1964 Orquestra del Teatre alla Scala Deutsche Grammophon
Wagner Lohengrin 1971 Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera
Weber Der Freischütz 1980 Decca
Oberon 1970 Deutsche Grammophon

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albert Scharf, a Rafael Kubelík: His Life and Achievement. p. 114
  2. «Into the Fray». Time, 11 abril 1969 [Consulta: 7 setembre 2007].
  3. William Bender. «Epic at the Met». Time, 5 de novembre de 1973 [Consulta: 10 agost 2007].
  4. «Music Man for the Met». Time, 21 de juny de 1971 [Consulta: 10 agost 2007].
  5. «A Win for the Trojans». Time, 25 de març de 1974 [Consulta: 10 agost 2007].
  6. «Wanted: Full-Time Help». Time, 25 de febrer de 1974 [Consulta: 10 agost 2007].
  7. Barenboim, A Life in Music, p. 223

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barenboim, Daniel. A Life in Music. London: Arcade Pub, 2002. ISBN 1559706740. 
  • Freeman, John W. "Music First," Opera News, Maig de 2007, pp. 42–45.
  • Moritz, Reiner Rafael Kubelík: Music Is My Country (DVD, RM Creative, Munic, 2003)
  • Ulm, Renate, editor The Golden Era of Rafael Kubelík (Munic: Bavarian Broadcasting, 2006)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rafael Kubelík
Precedit per:
Karl Rankl
Director Musical, Royal Opera House, Covent Garden
Karl Rankl
Succeït per:
Georg Solti
Precedit per:
Eugen Jochum
Director Titular, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera
1961-1979
Succeït per:
Sir Colin Davis
Precedit per:
cap
Director Musical, Metropolitan Opera
1973-1974
Succeït per:
James Levine