Rafael Casanova i Comes

Rafael Casanova i Comes Estàtua en honor de Rafael Casanova, per Rossend Nobas, a l'Ajuntament de Barcelona Naixement 1660 Moià Defunció 3 de maig de 1743 Sant Boi de Llobregat Nacionalitat Catalana Ocupació Advocat

Rafael Casanova i Comes (Moià, Moianès 1660 - Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat 2 de maig de 1743), jurista català i doctor en dret, fou el darrer Conseller en Cap (1713-1714) del Consell de Cent de Barcelona i partidari de l'Arxiduc Carles d'Àustria com a Rei d'Espanya per la qual cosa, al final de la Guerra de Successió Espanyola, durant els darrers mesos del Setge de Barcelona, i en virtut del seu càrrec com a Conseller en Cap, també va assumir les responsabilitats de membre de la Junta de Govern del Principat de Catalunya, coronel de la Coronela de Barcelona, i governador de la Plaça i Armes de Barcelona.

Orígens familiars

Casa natal a Moià, avui Museu Rafael Casanova

Era un dels onze fills de Rafael Casanova i Solà (1625-1682), propietari rural de Moià, i de Maria Comes i Sors (†1684), de Lliçà d'Amunt. En el moment del seu naixement els Casanova gaudien d'una sòlida posició econòmica construïda basant-se en l'explotació de les seves terres i al comerç del gra i la llana. La família tenia una llarga tradició de participació en els assumptes públics: son pare va ser cap del sometent del Moianès (1650), conseller de la població (1652), sotsveguer de Moià i el Moianès (1659) i, poc abans de morir (1682), batlle de la vila. Rafael Casanova va estudiar Dret a l'Estudi General de Barcelona, professió que va exercir a Barcelona.

El 1696 es va casar amb Maria Bosch i Barba, de Sant Boi de Llobregat, amb qui tingué quatre fills: Francesc, que morí el 1710, dos bessons que van morir de nens, en Pau i la Teresa, i Rafael, que acompanyà el seu pare tota la vida.

Guerra de Successió Espanyola

El rei Carles II de Castella i Aragó «l'Embruixat», de la Casa d'Àustria, morí sense descendència el novembre de 1700 i en el seu testament proclamà com a hereu al nét del rei de França, el Duc d'Anjou, de la Casa dels Borbons, que poc després fou proclamat rei Felip V de Castella i IV d'Aragó. La casa d'Àustria, en contra d'aquesta decisió, rebutjà el testament i proclamà rei a l'Arxiduc Carles d'Àustria, que també rebé el suport d'Anglaterra i Països Baixos del Nord, temoroses aquestes del poder que podia suposar la unió de la Monarquia Hispànica i França. Aquest fet provocà l'esclat de la Guerra de Successió Espanyola, una guerra d'abast mundial. Aquesta guerra internacional es tornà en una guerra civil al l'interior dels territoris de la Monarquia Hispànica entre els partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria (austriacistes) i els partidaris Felip V de Borbó (borbònics). Després de dotze anys de guerra s'arribà a la signatura del Tractat d'Utrecht (1713), on les potències aliades reconegueren a Felip V de Castella i IV d'Aragó com a legítim sobirà de la Monarquia Hispànica, a canvi que aquest cedís d'importants prebendes territorials (Gibraltar i Menorca) i comercials. No obstant això però, aquesta decisió no fou acceptada pels territoris de la Corona d'Aragó, ja que el febrer de 1705 s'havia coronat al Arxiduc Carles d'Àustria com a nou rei Carles III de Castella i Aragó. Per aquesta raó aquests territoris continuaren lluitant fins l'11 de setembre del 1714.

Càrrecs ocupats

El 25 de gener de 1706, per mort del conseller tercer de Barcelona, Jacint Lloreda, va correspondre a Casanova ocupar aquest càrrec de duració anual. Un any més tard, el 6 de febrer de 1707, el arxiduc Carles li atorgà el nomenament de Ciutadà Honrat de Barcelona.

Amb aquest títol va assistir com a membre del Braç Reial a les sessions de la Junta de Braços oberta el 30 de juny de 1713 a fi de decidir si davant la signatura del Tractat d'Utrecht entre Felip V i les potències aliades, el Principat de Catalunya havia de rendir-se o prosseguir la guerra en solitari. Aprovada la decisió de continuar la guerra, entre les primeres mesures adoptades va figurar l'11 de juliol de 1713 la creació de la Junta Secreta, un junta formada per cinc persones destinada a estudiar les propostes emeses pel tinent mariscal Antoni de Villarroel, que havia estat nomenat comandant general de l'l'exèrcit del Principat de Catalunya. Un d'aquests cinc membres era el Conseller en Cap de Barcelona Manuel Flix, que finalitzà el seu mandat anual el novembre del 1713 i fou rellevat pel propi Rafael Casanova.

Setge de Barcelona

Junta de guerra de l'1 de Setembre de 1714, amb la participació d'Antoni Villarroel, Casanova i Basset

El 25 de juliol de 1713 les tropes de Felip V de Castella, comandades pel duc de Pòpuli ataquen Barcelona i les defenses de la ciutat resisteixen a causa de l'escassa capacitat artillera de l'exèrcit borbònic.

El 30 de novembre de 1713, Diada de Sant Andreu, els 5 magistrats del Consell de Cent de Barcelona finalitzaren el seu mandat anual i foren escollits els nous consellers. Rafael Casanova fou escollit nou Conseller en Cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, i el de cap militar de la plaça, i es convertí en l'ànima de la resistència.

El juny del 1714, havent pràcticament una any de bloqueig, les tropes espanyoles de Felip V havien fracassat totalment en l'intent de rendir Barcelona. Temorós d'un canvi en l'escenari diplomàtic internacional que propiciés que Anglaterra tornés a reiniciar la guerra, Felip V sol·licità al seu avi el rei Lluís XIV de França un auxili militar definitiu. El juliol del 1714 l'exèrcit francès arribà davant les muralles de Barcelona sota les ordres del mariscal James Fitz-James Stuart, el duc de Berwick; aquest també portà de França artilleria de gran calibre capaç d'aterrar les muralles de Barcelona, dirigida per l'enginyer Joris Prosper Van Verboom; paral·lelament, l'armada francesa del mediterrani bloquejà totalment el port de Barcelona, que deixà de rebre els freqüents subministraments que durant l'any anterior havien mantingut alimentada la ciutat. Fou a partir d'aleshores que la situació de Barcelona es capgirà i començà a ser desesperada a causa de la manca d'aliments i pólvora, així com la gran quantitat de ferits. Tot i així, les defenses superaren l'assalt al Baluard de Santa Clara el 12, 13 i 14 d'agost, on Casanova va ser-hi present.

Finalment el 3 de setembre de 1714, abans de llançar l'assalt final borbònic, el mariscal Duc de Berwick proposà a Barcelona la possibilitat de negociar una rendició pacífica. El comandant general català Villarroel anuncià que continuar defensant Barcelona era inviable militarment, i aconsellà al Conseller en Cap Rafael Casanova que negociés una rendició pacífica a fi d'evitar la massacre de la població civil i el saqueig i destrucció total de la ciutat. El Conseller en Cap així ho exposà a l'assemblea dels Tres Comuns de Catalunya, remarcant l'estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pólvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies; exposà també a l'assemblea que seria convenient acceptar la proposta borbònica de negociacions amb l'objectiu d'obtenir un armistici de dotze dies a fi de rearmar-se i millorar les defenses. Però la majoria de membres de l'assemblea rebutjà la possibilitat de negociar amb l'enemic. En assabentar-se de la decisió, el comandant general Villarroel anuncià la seva dimissió i demanà ser evacuat de la ciutat; les autoritats catalanes es començaren a preparar per a l'imminent assalt final borbònic i a fi de substituir Villarroel nomenaren com a comandant general de les tropes a la Mare de Déu de la Mercè.

La Batalla de l'11 de Setembre de 1714

Finalment, la matinada de l'11 de Setembre, les tropes borbòniques llançaren l'assalt general. Transcorregudes unes hores de la batalla la defensa dels baluards col·lapsà i la infanteria borbònica començà a penetrar dins de la ciutat de Barcelona. A les 8 del matí les tropes catalanes llençaren el primer contraatac, liderades pel Conseller en Cap Rafael Casanova que arengava les tropes mentre brandava la Bandera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins (segons la tradició, l'estendard de Santa Eulàlia tan sols podia treure's en el moment en què Barcelona corregués un greu perill); el flanc dret, únic sector de l'atac borbònic en el que el mariscal francès Berwick confià a les tropes espanyoles, començà a retirar-se desordenadament davant l'escomesa de les tropes catalanesliderades pel Conseller en Cap Rafael Casanova, que acabà provocant un desbandada general de les tropes espanyoles en tot el sector.

Durant el contraatac el Conseller en Cap Casanova fou ferit per una bala a la cuixa, essent traslladat urgentment al col·legi de la Mercè, on hi havia instal·lat un hospital de campanya. El penó el va recollir Joan de Lanuza i Oms, però davant la caiguda en combat del Conseller en Cap Casanova, el contraatac quedà detingut.

«	Villarroel y el cabo de los Conselleres de la ciudad juntaron los suyos y acometieron a los franceses, que se iban adelantando ordenados; ambos quedaron gravemente heridos. Entonces desmayaron los defensores, pero en todas las partes de la ciudad se mantuvo la guerra por doce continuas horas, porque todo el pueblo peleaba.	»
— Vicente Bacallar, Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V

El front s'estabilitzà cap a les dues del migdia, fet que permeté iniciar l'anàlisi de la situació. Antoni de Villarroel proposà dues sortides alternatives: iniciar un doble atac per la recuperació dels baluards del Portal Nou i de Llevant o la capitulació. Finalment, la majoria dels membres del Govern, reunits al Baluard de Sant Antoni, decidiren iniciar les negociacions amb l'exèrcit borbònic per exigir capitulacions.

Després de la guerra

El 15 de setembre, el Mariscal Duc de Berwick abolí el Consell de Cent, segellant els arxius, escrivanies i arques de dipòsit; el mateix dia 15 de setembre, tots els consellers del Consell de Cent foren exonerats dels seus càrrecs. Els béns de Rafael Casanova, i el d'altres destacats defensors de la ciutat foren embargats, i a partir d'aleshores passà a residir a la propietat del seu fill a Sant Boi de Llobregat, tornant a exercir com a advocat fins al 1737, any en què es va retirar. Morí el 1743 a Sant Boi de Llobregat i el seu llinatge directe s'extingí en dues generacions.

Homenatges

Estàtua en honor a Rafael Casanova a Barcelona

Des del 1900 porta el seu nom un dels carrers del districte de l'Eixample de Barcelona.

L'escultor Rossend Nobas va fer una escultura en el seu homenatge el 1888, que es va situar a l'actual passeig de Lluís Companys, on el 1905 el CADCI va organitzar la primera ofrena floral en representació de tots els màrtirs de la nostra Pàtria. El 1914 l'escultura va ser traslladada al punt on Casanova va caure ferit l'11 de setembre de 1714, l'actual cruïlla dels carrers Ali Bei i la Ronda de Sant Pere, afegint-hi un sòcol amb relleus de Josep Llimona, i un pedestal d'Alexandre Soler March. L'escultura fou retirada amb l'Ocupació franquista de Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil espanyola, i no va ser reinstal·lada a l'eixample barceloní fins entrada la democràcia.

La seva tomba a Sant Boi de Llobregat, i l'estàtua de Barcelona són anualment dos dels principals punts d'homenatge i record en la Diada Nacional de Catalunya, amb ofrenes florals d'institucions i particulars.

La seva casa natal, al carrer que du el seu nom a Moià, és un edifici d'interès històric i s'hi fan visites guiades.

Bibliografia

• Albertí, Santiago. L'Onze de Setembre. Albertí Editor, 2006. ISBN 84-7246-079-7. 
• Brotons, Ròmul. La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860. Albertí Editor, 2008. ISBN 84-7246-086-7. 
• Josep Rafael Carreras i Bulbena, Antoni de Villaroel, Rafel Casanova i Sebastià de Dalmau : heroichs defensors de Barcelona en lo siti de 1713-14, Barcelona 1912
• Joan Crexell i Playà, El Monument a Rafael Casanova, Ed. El Llamp, cop. 1985
• Manuel Cruells, Casanova i Moragues, defensors de les llibertats catalanes Ed. Blume, 1980

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rafael Casanova i Comes

• Guerra de Successió
• Setge de Barcelona (1713-1714)

Enllaços Externs

• Rafael Casanova
• Torre de Casanova: Un projecte de vida, d'aprenentatge i de retorn a l'origen