Ramón María del Valle-Inclán

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ramón José Simón Valle Peña
Valle inclan.jpg
Ramón María del Valle-Inclán
Naixement 28 d'octubre de 1866
Vilanova de Arousa
Mort 5 de gener de 1936 (als 69 anys)
Santiago de Compostel·la
Activitat Dramaturg, poeta i novel·lista
Moviment Generació del 98

Ramón José Simón Valle Peña, conegut literàriament com a Ramón María del Valle-Inclán (y Montenegro) (Vilanova de Arousa, 28 d'octubre de 1866Santiago de Compostel·la, 5 de gener de 1936), va ser un dramaturg, poeta i novel·lista espanyol, que va formar part del corrent modernista d'Espanya i pròxim, en els seus darrers treballs, a l'esperit de la Generació del 98. És considerat un dels autors clau de la literatura espanyola del segle XX.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Era fill de Ramón del Valle-Inclán y Bermudez de Castro i Dolores de la Peña y Montenegro. Transcorregué la seva infància i adolescència en la mateixa comarca que el va veure néixer, on des que va tenir ús de raó sentí constantment narracions d’episodis de l’última guerra carlina, en la que hi havien pres part alguns membres de la seva família, relats que haurien d'influir més tard de gran manera en la seva producció literària. Estudia per advocat en la Universitat de Santiago de Compostel·la i a penes havia complert els vint anys quan marxà a Mèxic de on no tardà a retornar. Fou llavors com començà a revelar-se com a escriptor, publicant en la premsa de Madrid, on passà el 1895, articles i contes que feien presagiar el futur mestre.

Als dos anys de residir per primera vegada en la cort tornà apassar una llarga temporada a Galícia, a la que no deixa d'anar amb freqüència. Posteriorment viatjà per Amèrica del Sud, que recorregué en gran part, i durant la guerra de 1914-1918 passà a França convidat pel Govern d'aquella República. La creació més celebrada de Valle-Inclán és la del Marquès de Bradomin, protagonista de llurs Sonatas. En referir Julio Cejador (famós crític d'aquell dies) la seva arribada a Madrid, també apunta a grans trets el caràcter d'aquest personatge.

« Arribà a la Cort, diu, presentant-se entre els joves com a personatge misteriós, aventurer, coltellejant i de llinatge que recordava en el viure la manera romàntica, ben adobada amb cert aristocràtic refinament, conforme a l'època decadent dels artistes de París. Segons aquest mateixa idea romàntica-modernista, forjà en la seva fantasia el tipus de personatge, hidalgo a l'antiga i bohemi a la moderna, tot a la vegada, a qui donà per nom el Marques de Bradomin, gallec tradicionalista i monàrquic xapat a l'antiga, llinatgut i senyor de llurs Estats; però mundà i lasciu, conquistador donjuanesc, refinat en plaers, en suma, en el fons de l'ànima, un espanyol aristòcrata a l'antiga espanyola, folrat dels decadentismes de la moderna aristocràcia. A aquest mirall, que té no poc del famós llibertí Casanova, acomodà la forma de presentar-se a tots cantons, ja que no la seva manera de viure, per no permetre-li la maleïda manca de diners; i tal fou el personatge que es proposà retratar en llurs obres literàries. »

Alguns anys més tard, quan ja les Sonatas li havien obert un lloc preeminent entre els literats i una brillant reputació entre el públic, aparegué la seva autobiografia a Alma española (27 de desembre de 1903), en la que relata la seva vida anterior a l'època que passà a Madrid, però tant plena de fantàstiques invencions que la incertesa vers les altres que podien ser certes, pujà de mida. Deia entre altres coses.

« A bord el Dalila, ho recordo amb orgull, vaig assassinar a Sir Robert Yones. Fou una venjança digna de Benvenuto Cellini. Us diré com va anar, encara què sou incapaços de comprendre la seva bellesa: però millor serà que no us ho digui: serieu capaços d'horroritzar-vos. »

Les Sonatas, aparegueren per aquest ordre: Sonata de otoño (1900); Sonata de estilo (1903); Sonata de primavera (1904); i Sonata de invierno (1905). Citades les primeres obres que cimentaren el seu nom, afegirem que on es revela amb tota la intensitat la força del seu temperament és a Águila de blasón (1907) i Romance de lobos (1908), de la que el protagonista és el seu ascendent Juan Manuel de Montenegro; Flor de santidad (1904), història mil·lenaria d'una ingènua pastora que viu en un món sobrenatural; la Pipa de kif, poesies; La marquesa Rosalinda, -farsa sentimental i grotesca-, segons la qualifica el seu autor (1913), estrenada amb gran èxit per María Guerrero; La guerra carlista amb els seus tres volums Los cruzados de la causa (1908), El resplandor de la hoguera (1909) i Gerifaltes de antaño (1909), per escriure la qual passà llargues temporades a Navarra, etc. El 1928 es publicà el volum IV de llurs obres completes amb el títol de Retablo de la avaricia, la lujuria i la muerte, en la que si troben reunides cinc de les seves obres teatrals: Ligazón; La rosa de papel; El embrujado; La cabeza del Bautista i Sacrilegio, de les que la tercera correspon a una època (1913) molt anterior a la de la resta.

En les seves obres teatrals destaquen les mateixes qualitat de sobrietat en el diàleg, què, malgrat tot i potser per això mateix, descriu en ferm traç les línies espirituals i les passions dels seus personatges, i el relleu extraordinari que aquests prenen en el decurs de l'acció. Un notable crític barceloní, en donar conte de l'estrena del drama en un acte La cabeza del Bautista, digué:

« Obra del senyor Valle-Inclán, plena de vida, d'una vida negra, huracanada, suggestiona com una representació de Gran Gignol, però al mateix temps posseeix un refinament psicològic que transforma un crim vulgar en una elegia d'ànsia eròtica de les més intenses que s'hagin portat mai a escena. »

Alguns dels últims llibres de Valle-Inclán porten el títol genèric d'Esperpentos, que segons el significat que l'autor vol donar-li, sembla més apropiat en les seves produccions Farsa i licencia de la reina castiza i Los cuernos de Don Friolera, en què el vers i la prosa alternen al servei de la ironia. El protagonista de Luces de Bohèmia, el poeta Max Estrella desenvolupa la teoria dEsperpentos és l'estil tràgic de la vida espanyola només es pot donar en una estètica sistemàticament deformada. En efecte, la cita de Goya és particularment expressiva, doncs l'estil literari dels Esperpentos és l'estil tràgic, turmentat, conté tanta ferotgia realista i ensems tan esgarrifadora, i pel mateix tan espiritual, de les figures dels capricis de Goya. Com a judici del conjunt de la feina de l'eximi novel·lista gallec es pot llegir un paràgraf del no menys notable escriptor Ramón Pérez de Ayala:

« L'obra sencera de Valle-Inclán, diu, és plàstica, acolorida i estàtica, com si fos una obra pictòrica més que literària. Quan hom la llegeix oblida d'estar llegint, i li sembla estar veient amb els ulls. Encara en llurs obres dramàtiques, tant intenses, les escenes successives resten agrupades com en una decoració de frescs, i les figures sempre en actitud. Les seves més amagades inquietuds o estats d'ànim, les projecta vers el món exterior, materialitzant-les en una visió extàtica i eterna, com un paisatge somniat. La naturalesa de llur obra, dintre del dinamisme frenètic que en ocasions sembla tenir, és un misticisme de quietud, d'èxtasi passiu i gaudi unit. Llur òrgan estètic resta en els seus ulls. L'essència de la seva obra està en la llum, matriu de l'univers; i referint-se al seu estil »

I referint-se al seu estil, transcrivim una altra autoritzada opinió.

« És el primer estilista espanyol, deia Andrés González Blanco, en Los Contemporaneos, l'únic que manega el castellà contemporani amb tota pulcritud i propietat. Hi ha en l'estil de Valle-Inclán, base i ensenyança per formar una generació d'estilistes. Si tots aprenguessin a escriure com ell, ni hauria prou perquè la nostra llengua es guardis de les malalties i pestes que avui la tenen postrada. No es pot aliar més galanor i més concisió, ni major encert en la troballa de l'adjectiu just, unit a una major esplendor de forma. »

Algunes de les obres de Valle-Inclán pels anys 1920 foren traduí des a idiomes estrangers. El 1925 o foren al francès llurs Sonatas de primavera i Sonata de estio, i per tal ocasió rebé l'entusiasta homenatge de la crítica. El crític de la revista Les Nouvelles littéraries va dir què El marques de Bradomin hagués encantat a Lord Byron i a Barbery d'Aurevilly pel seu exasperat romanticisme compost de bogeria eròtica, d'ironia melancòlica, de catolicisme magnífic i sensual, i afegia, després d'exaltar les dots de contista i poeta del novel·lista espanyol, que amb la Sonata de estio, poema de passió exaltada pel sol dels Tròpics, ni hauria prou per la glòria d'un autor.

Vers el 1928 aparegueren La corte de los milagros i ¡Viva mi dueño!, les quals formen part de la seva sèrie El ruedo ibérico i que també assoliren les millors crítiques literàries per part de tots els entesos. El mateix any 1928 aparegué la segona sèrie de El ruedo ibérico. Aquesta va ser, en el seu conjunt, una obra monumental, dividida en tres sèries, de tres toms cadascuna, en la que l'autor estudià l'esperit del poble espanyol en el segle XIX, sota el regnat d'Isabel II, Amadeu, La República i Alfons XII. A esl títols d'aquestes novel·les que constitueixen aquest cicle, ja anomenats, s'han d'afegir els dels que aparegueren el desembre de 1928 formant part de la mateixa obra. Són aquests: Los amenes de un reinado; Aleluyas de la Gloriosa i La Restauración borbónica. El ruedo ibérico és una interpretació lliure i moltes vegades humorística de la realitat política en el segle XIX. És la Història vist l'inrevés. L'enorme quantitat de personatges i constant dinamisme de l'acció dissolen l'argument en una simfonia de colors i sons, trets característics de l'obra de Valle-Inclán, que en aquestes sèries es confirma de bell nou amb extraordinària energia. Per a provar la varietat del seu talent, Valle-Inclán es donà a conèixer com a actor en el Teatro de la Comedia interpretant el paper d'un personatge de La comida de las fieras, de Jacinto Benavente, en el que fou molt aplaudit.

El vocabulari de Valle-Inclán s'abona tant en neologismes com en arcaismes sàviament ressuscitats i la seva erudició és molt selecta, coneixia a fons els clàssics espanyols i recitant de memòria comèdies senceres de Lope de Vega i de Tirso de Molina. Fou el primer, o almenys dels primers escriptors espanyols que es preocupà de la presentació tipogràfica dels seus llibres. Tant el paper com els caràcters, els ornaments de les inicials, tots els factors de la presentació, en suma, aparegueren en llurs publicacions escollides amb el major gust. Valle-Inclán fou un dels homes donats a la vida de cafè. Fou famosa la tertúlia del desaparegut Nuevo Levante del carrer de l'Arenal, en la que l'envoltava la flor de la joventut literària i artística d'aquell temps, vers la que exercia gran influència, com ho fou en els anys trenta la del Café Regina, del carre de Alcalá, on es reunia amb ell Díez Canedo, Vegué y Goldoni, Luis Bello i altres literats i crítics.

El 1932 fou afalagat amb un banquet per a celebrar l'èxit assolit per les novel·les Tirano Banderas i El ruedo ibérico'; en el mateix mes i any per diferències amb la Junta del Patronato de Bienes de la República, presentà la seva dimissió del càrrec que ostentava de conservador del Tesoro Artístico Nacional, i el març de 1933 fou nomenat director de l'Academia Española de Bellas Artes de Roma.

Continuà en la publicació de les obres que constituïen llur cicle El ruedo ibérico, així com reunia tot el seu teatre en un volum titulat Tramoya romàntica. Després de Martes de Carnaval, també publicà Claves líricas, col·lecció de les seves poesies. Una de les seves produccions teatrals, El embrujado, que forma part d'un dels toms de llur Opera omnia, amb altres drames, que anys enrere fou llegida pel seu autor a l'Ateneu, va ser estrenada el 1931, oferint-se en l'escena com a peça vigorosament tallada del retaula de l'avarícia, de la luxuria i de la mort, tragèdia rural de fort traç, de caràcters no fortament dibuxats, sinó profundament gravats, escrita en prosa admirable, amb ambient encertadament assolit, carregat de tintes sombries, però sense apartar-se de la veritat en major mesura de la que convé a tota obra d'imaginació. Aquesta obra correspon, en el teatre de Valle-Inclán, a aquesta sèrie d'obres d'ambient gallec que recullen de la pagesia els sentiments primitius, sense parar-se en l'exterioritat pintoresca, fàcil i vistosa, i porten al retaule dramàtic un joc de passions elementals, de grans bestieses i d'instints barroers, entre els quals salta la guspira de la tragèdia, sobre la que l'envolta amb tot el seu pes, com una fatalitat. Tota la crítica fou unànime en què Valle-Inclán descrivia la petitesa i la grandesa de la seva Galícia nadiua com ningú ho havia fet fins llavors.

És difícil citar totes les obres literàries que estampà aquest fecund autor, però entre d'altres, a més de les citades anteriorment, són de les més notables les que porten els títols de:

  • Feminas: seis historias amorosas (Pontevedra, 1894)
  • Epitalamio: Historia de amores (Madrid, 1897)
  • Cenizas (Madrid, 1899)
  • Adega (1899)
  • Corte de amor, florilegio de honestas i nobles dams (1903)
  • Jardin umbrio (1903)
  • Jardin novelesco (1905)
  • Historias perversas (Barcelona, 1907)
  • El Marques de Bradomin, teatre (Madrid, 1907)
  • Aromas de leyenda, versos (1907)
  • El yermo de las almas, teatre (1908)
  • Una tertulia de antaño (1908)
  • Cofre de sàndalo (1909)
  • Las mieles de antaño (1910)
  • Cuentos de abril, escenas rimadas en una manera extravagante (1910)
  • Voces de Gesta, tragèdia camperola (1912)
  • Opera Omnia (1913)
  • La media noche, visión estelar de un momento de la guerra (1917)
  • Secretos de Estado
  • Baza de espadas
  • España con honra
  • Trono en ferias
  • Fueros y cantones
  • Los aslones alfonsinos
  • Dios, Patria i Rey
  • La campaña de Cuba
  • Tablado de marionetas
  • Cara de plata
  • Tirano Banderas
  • Dvinas palabras
  • Un dia de guerra
  • etcètera...

A Barcelona va donar l'estrena absoluta de quatre de les seves obres teatrals: Águila de blasón (1907, Teatre Eldorado, amb poc èxit), Voces de gesta (1911, Teatre Novedades), El yermo de las almas (1915, Teatre Principal) i La cabeza del Bautista (1925, Teatre Goya).

Adaptacions operístiques[modifica | modifica el codi]

Les obres de Valle-Inclán han estat adaptades en diversos moments a altres mitjans. Les òperes basades en obres seves són:

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ramón María del Valle-Inclán