Ramon Picó i Campamar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaRamon Picó i Campamar

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement11 octubre 1848 Modifica el valor a Wikidata
Pollença (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 novembre 1916 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptor
Membre de
GènerePoesia, teatre
LlenguaCatalà
Premis

Ramon Picó i Campamar (Pollença, Mallorca, 1848 - Barcelona, 13 de novembre de 1916)[1] fou un escriptor mallorquí.

Biografia[modifica]

De família humil, el 1859, amb tan sols onze anys, marxà a Barcelona, on el seu germà Miquel hi estudiava pintura.[2][3]

Fou un dels fundadors de la Jove Catalunya, que presidí el 1873, i de l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1881);[4] col·laborà a La Renaixença, i ja des del 1867 participà en els Jocs Florals de Barcelona, on fou premiat en els anys 1867, 1868, 1871, 1873, 1874, 1884 i 1885, quan fou nomenat mestre en Gai Saber.

El 1872 es va casar amb la catalana Carme Serra i poc després nasqueren les seves filles, fet que provocà que el seu treball a la secretaria de l'Administració Econòmica de Província de Barcelona fos insuficient per mantenir la seva família.[3] Així, aquests anys va passar per períodes d'estat depressiu per la seva precària situació econòmica fins que el 1889 entra a treballar com apoderat i home de confiança d'Eusebi Güell i Bacigalupi, qui el va introduir en el món del catalanisme. Des de 1888 va formar part de la Lliga de Catalunya; el 1890 fou nomenat vocal de la comissió de literatura i belles arts, un fet que el va allunyar de la política catalanista. Tanmateix, tan sols un any després va entrar a formar part de la junta permanent d'Unió Catalanista i fou un dels encarregats de redactar les Bases de Manresa el 1892, de les quals va ser l'encarregat de defensar la base quarta que promulgava la llengua catalana com a única oficial.[5] La seva filla Carme es va casar amb Lluís Plandiura i Pou.

Del 1900 al 1902 presidí el Centre Excursionista de Catalunya i l'Ateneu Barcelonès.

Com a poeta va compondre romanços històrics, escrits d'antuvi en un llenguatge arcaic, però influïts per les cançons populars narratives, i amb els quals aconseguí una considerable qualitat. Traduí al català la Cançó de l'Espasa del poeta alemany Theodor Körner (1791-1813).

El 2016 va ser proclamat Any Picó i Campamar per l'Ajuntament de Pollença, durant el qual s'ha commemorat el centenari de la seva mort amb xerrades, exposicions, representacions teatrals i unes jornades d'estudis.[6]

Obres[7][modifica]

Poesia

  • ¡Visca Aragó! (1874). Barcelona: Imp. "La Renaixensa".
  • Depressa (1884). Barcelona: Imp. "La Renaixensa".
  • Ferran V (1885). Barcelona: Imp. "La Renaixensa".
  • Tres englantines (1886). Barcelona: Impr. Fidel Giró.
  • Diada de Santa Isabel reyna d'Hungría (1888). Barcelona: Impr. Fidel Giró.
  • Una floreta de Sant Francesch (1889). Barcelona: La Renaixensa.
  • Poesies [1915?]. Barcelona: Ilustració Catalana.
  • Obra Poètica (1983). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat/UIB (edició a cura de Margalida Tomàs i Vidal).
  • L'adéu del jueu (2007). Pollença: Fundació Guillem Cifre de Colonya (edició a cura de Josep Pomar).

Teatre

  • La filla del segador [191?]. Barcelona: Ilustració Catalana (reedició a Pollença: El Gall, 1998).
  • Garraf (1892). Barcelona: Impr. Fidel Giró (reedicions posteriors el 1894, 1911, 1917, 1920, 2000). Poema líric amb música de Josep Garcia i Robles.
  • Garraf / Un de tants (2000). Pollença: El Gall.
  • Cor de roure (2006). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat/UIB (edició a cura de Pere Farrés i Arderiu, escrita cap al 1871)

Assaig i discursos

  • Parlament dit en lo Casino del Progrés de Pollença lo dia 6 de juny de 1870 ab motiu de l'incorporació al mateix de la Academia Musical de dita Vila (1870). Palma: Pere Joseph Gelabert.
  • Discurs pronunciat en la sessió inaugural que celebrá La Jove Catalunya [...] (1873). Barcelona: Est. Hereu d'en Pau Riera.
  • Regionalisme: Discursos llegits en la Festa dels Jochs Florals celebrada'l dia 8 de Maig del any MDCCCXCII (1892). Barcelona: Estampa "La Catalana".
  • Discurs llegit en la vetllada de glorificació dels morts pel cinquantenari dels Jochs Florals (1908). Barcelona: Ilustració Catalana.
  • Llengua i pàtria (1918). Barcelona: Ilustració Catalana.
  • Discursos i parlaments (1985). Publicacions de l'Abadia de Montserrat/UIB (edició a cura de Margalida Tomàs).

Referències[modifica]

  1. ↑ «Hemeroteca de La Vanguardia. 14 de novembre de 1916 pàg.2». La Vanguardia, 13-11-1916. [Consulta: 28 maig 2019].
  2. ↑ «Ramon Picó i Campamar». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ 3,0 3,1 Tomàs, Margalida «Ramon Picó i Campamar (1848-1916)». Randa, 1979, pàg. 159-170.
  4. ↑ Tomàs, 1985, p. 11.
  5. ↑ Tomàs, 1985, p. 13.
  6. ↑ «Ramon Picó i Campamar, Any Commemoratiu (1916-2916)». [Consulta: 24 desembre 2016].
  7. ↑ «Catàleg on-line de la Biblioteca de Catalunya». Arxivat de l'original el 2009-04-02. [Consulta: 14 desembre 2016].

Bibliografia[modifica]

Vegeu texts en català sobre Ramon Picó i Campamar a Viquitexts, la biblioteca lliure.


Precedit per:
Marià Aguiló i Fuster 		Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla IV
electe 		Succeït per:
Ferran Agulló Vidal (electe)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ramon_Picó_i_Campamar&oldid=32965360»