Ramon Picó i Campamar
Ramon Picó i Campamar (Pollença, Mallorca 1848 - Barcelona 1916) fou un escriptor mallorquí. De família humil, el 1859 marxà amb la seva família a Barcelona. Des del 1889 fou apoderat i home de confiança d'Eusebi Güell i Bacigalupi, qui el va introduir el el món del catalanisme. Fou un dels fundadors de la Jove Catalunya, que presidí el 1873, i de l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1881); col·laborà a La Renaixença, i ja des del 1867 participà en els Jocs Florals de Barcelona, on fou premiat en els anys 1867, 1868, 1871, 1873, 1874, 1884 i 1885, quan fou nomenat mestre en gai saber. També fou un dels encarregats de la junta permanent d'Unió Catalanista per a redactar les Bases de Manresa el 1892. Del 1900 al 1902 presidí el Centre Excursionista de Catalunya, i el 1902 l'Ateneu Barcelonès.
Com a poeta va compondre romanços històrics, escrits d'antuvi en un llenguatge arcaic, però influïts per les cançons populars narratives, i amb els quals aconseguí una considerable qualitat.
Traduí al català la Cançó de l'Espasa del poeta alemany Karl Theodor Körner (1791-1813).
[modifica] Obres
- Cor de roure (1871) teatre
- Martiri de Ramon Llull
- Tres englantines (1886), poesia
- Garraf (1894), poema líric amb música de Garcia i Robles
- La filla del segador (1914), drama històric
|
|||||
