Ramon d'Abadal i de Vinyals
Ramon d'Abadal i de Vinyals, (Vic 1888 - Barcelona 1970) va ser un historiador i polític català. Nebot del també polític Ramon d'Abadal i Calderó.
Taula de continguts |
Militància política [modifica]
S'implicà en política en afiliar-se a la Lliga Regionalista, partit del qual el seu oncle de Ramon d'Abadal i Calderó era el president. de la qual va ser diputat per Vic el 1917 i el 1921.
El 1922 va marxar de la Lliga per fundar Acció Catalana, més centrista, però després de la dictadura el fracàs de la formació a les eleccions municipals de 1931 el féu retornar al partit originari.[1] Allí va dirigir el periòdic del partit ‘‘La Veu de Catalunya’’.
Durant la guerra civil es va exiliar a la Itàlia feixista, com el seu oncle. Després, quan en va tornar el 1939, no va tornar a implicar-se en política a causa del nou règim dictatorial. Tot i que és cert que formà part del consell privat de Joan de Borbó. També va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Recerca històrica [modifica]
A Barcelona va estudiar dret i història a la vegada entre 1905 i 1913, i després anà a Madrid per poder fer el doctorat. Posteriorment va continuar estudiant a París. Influenciat per l'historiador Josep Calmette va especialitzar-se en la història catalana de l'època carolíngia.[1]
Tot i que la tasca política i l'economia familiar el mantingueren ocupat, mai va abandonar els seus treballs històrics. Aquests es van centrar en el període comtal català i els seus antecedents. L'any 1913 publicà amb Ferran Valls i Taberner els Usatges. El 1914 va dur a terme la tesi sobre Les Partides a Catalunya, que li valgué el doctorat. Amb l'inici de la dictadura de Franco es va unir a la iniciativa de Puig i Cadafalch per recompondre l'Institut d'Estudis Catalans en la clandestinitat.[1] El 1948 publicà la seva primera gran obra sobre la vida de l'abat Oliba. De l'obra Catalunya carolíngia, publicà Els diplomes carolingis a Catalunya (1926-1952) i Els comtats de Pallars i Ribagorça (1955) i deixà en curs de publicació avançada El domini carolingi a Catalunya (1971).
Tot i que el corrent era majoritari en l'escena historiogràfica mundial dels anys 20, 30 i 40, Ramon d'Abadal no era un historiador neoromàntic ans el contrari: La seva recerca i les obres conseqüents foren fetes sempre des del positivisme i el realisme, i especialment a través de l'anàlisi profunda de la documentació medieval de caràcter jurídic (testaments, contractes, vassallatges, etc.). Per aquest motiu les seves obres tingueren l'acceptació dels nous investigadors emergents de tendència més empírica. En aquells temps, però, la majoria de la producció historiogràfica tendia més aviat a la construcció d'ideals nacionalistes.[1]
Igualment, durant els anys 60 es va dedicar de la mateixa manera a advertir als nous corrents historiogràfics materialistes que començaven a imperar a Europa que no es podia reduir la història només als factors econòmics i socials. Va advocar sempre per la legitimitat de tots els punts de vista (científics, això sí) afirmant que es complementen entre ells donant la visió d'un passat realista i complex com de fet havia estat.
Bibliografia fonamental [modifica]
- Catalunya Carolíngia, vol. II: Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1926-1952.
- Catalunya Carolíngia, vol. III: Els comtats de Pallars i Ribagorça, 2 vols., Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1955.
- Els primers comtes catalans, Barcelona, 1958. (Premi Lletra d'Or, 1959)
- Dels visigots als catalans, 2 vols., Edicions 62, Barcelona, 1969.
- "Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l'any mil, Eixalada-Cuixà", Analecta Montserratensia, VII, 1954.
Enllaços externs [modifica]
- Ramon d'Abadal i de Vinyals a la pàgina web de l'Institut d'Estudis Catalans
