Ramón José de Arce

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:25, 8 nov 2015 amb l'última edició de PereBot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Ramón José de Arce, oli propietat de l'Ajuntament de Selaya.

Ramón José de Arce y Uribarri Martínez de Ojeda y Fernández de Liencres[1] (Selaya, 25 d'octubre de 1755 - París, 19 de febrer de 1844)[2] fou un religiós càntabre. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics com el d'arquebisbe de Burgos i de Saragossa, el d'inquisidor general i el de patriarca de les Índies Occidentals.

Biografia

Hàbil en les intrigues cortasanes de Carles IV i, després, amb Josep Bonaparte. Va iniciar la seva carrera eclesiàstica com a col·legial del Col·legi Major de Cuenca de la Universitat de Salamanca, passant a ser canonge lectoral a Segòvia i a València. Sembla que gràcies a la seva relació íntima amb la marquesa de Mejorada,[3] amiga personal de Maneul Godoy,[4] la seva carrera cortesana va fructificar el 1797 amb el seu nomenament com a arquebisbe de Burgos (1797-1801) i més tard arquebisbe de Saragossa (1800-1816), unes diòcesis que gairebé no va visitar. L'amistat d'Arce amb el favorit de Carles IV i la reina Maria Lluïsa va suposar, a més, el seu nomenament com a inquisidor general el 1798, el de conseller d'Estat el 1803 i el de patriarca de les Índies Occidentals el 1806.

L'hivern del 1808, a banda d'alts càrrecs dins del clergat de la cort, s'esmenten títols com el de procapellà i almoiner major del rei, gran canceller i ministre principal de l'Orde de Carles III.[5]La seva amistat amb Godoy, que forçosament implicava llur enemistat amb el príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, va provocar que després del motí d'Aranjuez i l'abdicació de Carles IV, li fossin retirats els càrrec d'inquisidor general i de patriarca. Després d'uns mesos sense aparéixer per la cort, Arce tornà després de jurar fidelitat a Josep Bonaparte, que per decret del 18 de març de 1810 li retornà allò que havia perdut i li concedeix, a més, la Gran Banda de l'Orde Reial d'Espanya.

Exili

La tornada de Ferran VII com a rei absolutista va provocar la caiguda d'Arce, que s'exilià finalment a França el 1814. Visqué a París, passant la seva vellesa amb el seu amic i soci Godoy fins a la seva mort el 1844.[6]

Referències

  1. ↑ Cadenas y Vicent, Vicente de. Extractos de los expedientes de la Orden de Carlos III. 1771-1847. Tom I. Madrid: Hidalguía, 1979, p. 189. 
  2. ↑ Barrios Pintado, 2009, p. 103.
  3. ↑ Alberola, Armando; Larriba, Elisabel (Eds.). Las élites y la «Revolución de España» (1808-1814): Estudios de Homenaje al profesor Gérard Dufour (en castellà). Alacant: Publicaciones Universidad de Alicante, p. 280. 
  4. ↑ Dufour, 1987, p. 151.
  5. ↑ Barrios Pintado, 2009, p. 111-114.
  6. ↑ Caro Baroja, 1968/1997, p. 58.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ramón José de Arce
  • Barrios Pintado, Feliciano. España, 1808: El Gobierno de la Monarquía (en castellà). Madrid: Reial Acadèmia de la Història, 2009. 
  • Caro Baroja, Julio. El Señor Inquisidor (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 1968/1997. ISBN 84-206-1114-X. 
  • Dufour, Gérard. «Don Ramón José de Arce, Arzobispo de Zaragoza, Patriarca de las Indias e Inquisidor General». A: Tres figuras del clero afrancesado (en castellà). Aix-en-Provence: Université de Provence, 1987, p. 147-193. 


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ramón_José_de_Arce&oldid=15979650»