Raquel Meller

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Raquel Meller

Raquel Meller
Naixement Francisca Marqués López
9 de març de 1888
Tarassona, Saragossa
Mort 26 de juliol de 1962 (als 74 anys)
Barcelona, Barcelonès
Ocupació Cantant, cupletista i actriu

Raquel Meller, nascuda Francisca Marqués López (Tarassona, Província de Saragossa, 9 de març de 1888 - Barcelona, 26 de juliol de 1962), fou una cantant, cupletista i actriu. Es creu que va ser l'artista espanyola amb més projecció internacional al començament del segle XX, i durant els anys vint i trenta va ser admirada a tot el món. Va ser la primera a cantar èxits de la cançó espanyola, particularment del cuplé, com ara La violetera o El relicario, i també va interpretar copla.[1]


Biografia[modifica | modifica el codi]

El seu pare era de l'Aragó i la seva mare de La Rioja. Sent ella molt petita es van traslladar al poble d'Inestrillas, a La Rioja, on el seu pare treballà com a ferrer. Després d'uns anys, la seva família es va traslladar a Barcelona però ella romangué a La Rioja sota la tutela d'una tieta materna, fins que es va poder reunir amb la seva família que s'havia instal·lat al barri del Poble Sec de Barcelona. La jove Francisca va treballar en un taller de confecció freqüentat per artistes de teatre i fou en aquesta època quan va conèixer la cantant Marta Oliver. Sota la seva pupil·latge, Francisca debutà al saló La gran Peña el febrer de 1908, amb el nom artístic de La Bella Raquel. Poc després modificà el nom afegint el sonor cognom Meller, segons s'explica com a record de l'amor que sentí per un home alemany. El 16 de setembre de 1911, la Raquel fa el seu gran debut al Teatre Arnau de Barcelona. Fou en aquesta època quan cantava La violetera i El relicario, dues peces compostes per José Padilla Sánchez que feren molt famosa.

Raquel Meller retratada per Joaquim Sorolla

El 1917 va conèixer l'escriptor i diplomàtic guatemalenc Enrique Gómez Carrillo, amb qui es casà el 1919. Gómez Carrillo era una celebritat a l'alta societat de París i havia estat amant de Mata Hari. El matrimoni es divorcià el febrer de 1922. El mateix any del seu casament, la Raquel va aconseguir els seus primers triomfs a París, al teatre Olympia, a Buenos Aires, Argentina, Uruguai i Xile. El 1926 realitzà una llarga gira pels Estats Units, actuant a Nova York, Filadèlfia, Chicago, Boston, Baltimore i Los Angeles. Amb aquesta gira aconseguí ser portada de la revista Time del 26 d'abril de 1926.

Pels voltants de 1930, Raquel va atraure l'atenció de Charles Chaplin que intentà convèncer-la perquè interpretés la candorosa florista cega de Llums de la ciutat, però Raquel refusà la proposta. Tot i així, Chaplin utilitzà la partitura de La violetera com a tema principal de la banda sonora de la pel·lícula.

Tot i que refusà l'oferta de Chaplin, la Raquel ja havia fet treballs al cinema. El 1919 debutà amb Arlequines de seda y oro a la qual seguiren títols com Violetas Imperiales (1923) i Carmen (1926). El 1932 rodà una segona versió de Violetas Imperiales aquest cop per al cinema sonor. Totes les pel·lícules foren un gran èxit tant a Espanya com a l'estranger. El 1936 començà una nova pel·lícula titulada Lola Triana però la Guerra Civil en va interrompre definitivament el rodatge.

Durant bona part dels anys 30, la Raquel visqué a França gaudint del nivell de vida d'una gran estrella internacional. La seva fama igualava a estrelles del món de l'espectacle com Joséphine Baker o Mistinguett. Durant anys va superar en popularitat i ingressos a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier. El seu atractiu físic, elegància i el seu talent per cantar i actuar l'ajudaren a convertir-se en una estrella de primera magnitud. Fins i tot ja durant els seus primers anys de carrera havia estat admirada i considerada un «geni» de l'espectacle per actrius com Sarah Bernhardt. Fins al moment de l'aparició en escena de Meller, els cuplés eren considerats com cançons vulgars. La Raquel Meller aconseguí convertir aquest gènere musical en molt més que cançons de cafè-teatre barat, sinó en un gènere musical de primera magnitud i a tenir en compte en el repertori dels millors teatres i sales d'espectacles d'arreu del món.

Estàtua dedicada a Raquel Meller, ubicada a l'Avinguda del Paral·lel

La Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial van provocar un canvi dràstic a la carrera de Raquel Meller. El 1937 viatjà a l'Argentina on va romandre fins al 1939. Acabada la Guerra Civil es mudà a Barcelona i es casà per segona vegada amb l'empresari francès Demon Sayac de qui es divorciaria el 1943. En aquesta ciutat romandria fins a la seva mort l'any 1962. Els gustos i sensibilitats d del públic respecte al món de l'espectacle havien canviat i la carrera de la Raquel va entrar en un declivi ràpid i imparable. Tot i així, la Raquel intentà continuar amb la seva carrera artística. El 1946 treballà amb la Companyia vienesa de revistas, però ja com una artista més perduda ja la seva condició d'estrella. Durant la dècada dels cinquanta encara féu alguna actuació aïllada, resistint-se a caure en l'oblit total.

Els últims anys de la seva vida visqué sola, en bona situació econòmica, oblidada del públic, vivint gairebé en l'anonimat a Barcelona. Quan Sara Montiel protagonitzà amb gran èxit les pel·lícules El último cuplé 1957 i La violetera 1958, on les peces musicals que es cantaven eren bàsicament els cuplés que la Meller interpretà en els seus temps d'esplendor, l'antiga estrella intentà recuperar la seva fama, reivindicant el seu talent i vella glòria internacional, de la que va ser pionera al país, però sense cap èxit. Ja la seva figura com artista ja no interessava.

A pesar d'haver-se casat dos cops, la Raquel no tingué fills propis però va adoptar-ne dos, un noi i una noia amb els que va tenir una relació més aviat distant. Després d'una llarga malaltia, morí el 26 de juliol de 1962 a Barcelona. Fou enterrada al Cementiri de Montjuïc.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • Arlequines de seda y oro 1919
  • Rosa de Flandes 1922
  • Violetas imperiales 1923
  • La tierra prometida 1923
  • Ronda de noche 1925
  • Carmen 1926
  • Nocturno 1927
  • La venenosa 1928
  • Violetas imperiales 1932, versió sonora
  • Lola Triana 1936, inacabada.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Xavier Barreiro. Raquel Meller. Col·lecció "Gent Nostra", núm. 65. Ediciones de Nou Art Thor. Barcelona, 1988.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raquel Meller