Rassúlida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La dinastia Rasúlida o dels Rassúlides fou una nissaga del Iemen de suposat origen ghassànida que va governar el país del 1229 al 1454.

Rasul o Resul vol dir "missatger" o "enviat" o "apòstol"; Mahoma fou anomenat Rasul ilu'llah (Apòstol de Déu). El malnom de Rasul fou portat per Muhammad ibn Harun, pare d'Ali i avi d'al-Mansur Umar ibn Ali, el fundador de la dinastia. Muhammad ibn Harun va entrar al servei del califa abbàssida al-Mústanjid (1160-1170) del que fou missatger pel que fou anomenat al-Rasul. Va estar després al servei de Nur al-Din Mahmud de Síria que el va enviar com a ajudant de Saladí que acabava de dominar Egipte. Saladí, després de restaurar l'ortodòxia sunnita a Egipte, abolint el califat abbàssida, va decidir conquerir Aràbia i va enviar a al-Rasul com a membre de l'expedició que va culminar amb la conquesta del Iemen. Al-Rasul, aventurer coratjós, va aconseguir altres dignitats al Iemen, que després van passar al seu fill i al seu nét. Fou aquest darrer el que va inventar la faula de la descendència d'al-Rasul de Jabalah VI ben al-Aiham, darrer rei ghassànida (632-638) i a través d'aquest de Qahlan, Saba, Qataban, Noè i Adam. Tradicionalment també es va dir que al-Rasul fou nomenat pel sultà aiubita del Iemen com a successor, però en el suposat de que fos així i hagués de substituir a al-Muàddham Turan-Xah en el govern del Iemen, seria com a subgovenador i no com a sobirà.

No se sap quan i on va morir al-Rasul. Se'l suposa un governador i capità capacitat que va acumular riquesa. Va deixar un fill de nom Ali (Shams al-Din Ali) que al seu torn tenia quatre fills. Shams al-Din Ali va morir el 1217. Se sap que portava al Iemen 45 anys però no se sap en quina edat hi va anar. El seu fill gran era Badr al-Din Hasan, que va servir al aiubita al-Massud Yússuf (1215-1229) i va acabar morint a Taizz el 1263, on havia estat empresonat pel seu nebot al Muzaffar Shams al-Din Yusuf I, fill d'al-Mansur Nur al-Din Umar I, el primer sobira (1229-1250).

al-Mansur Nur al-Din Umar I va tenir un feu en temps dela aiubites i quan el darrer sultà al-Massud Yússuf (1215-1229) va marxar a Damasc per participar en les lluites familiars, va deixar com atabeg i virrei a Umar i com a governador de Sanaa a Nadjm al-Din Ahmed ibn Abu Zakariyya. Yússuf ja no va tornar doncs va morir de camí, a la Meca, probablement el 15 d'abril de 1229 encara que hi ha altres dates. El atabeg va iniciar la dinastia rasúlida (o rassúlida), si bé oficialment reconeixia com a sobirà al sultà aiubita d'Egipte però el 1235 va rebre el nomenament oficial del califa abbàssida. Controlava la Tihama i part del Iemen al sud de Sanaa mentre al nord seguia en mans dels imams zaydites. El primer sultà, Umar I, va disputar Sanaa als zaydites amb els que va signar un tractat el 1230; Sanaa fou adjudicada en feu al seu nebot Asad al-Din Muhammad ibn Hasan que no fou gaire lleial. Umar fou assassinat a al-Djanad prop de Taizz el 1249 per un grup de mamelucs possiblement instigats per Asad al-Din Muhammad ibn Hasan. Li va succeir el seu fill al-Muzaffar Shams al-Din Yusuf I que es va dedicar a restablir el control a la Tihama i sud del Iemen, perdut en part durant les lluites per Sanaa. Curiosament Asad al-Din Muhammad ibn Hasan va continuar en càrrec de Sanaa però fou destituït el 1260 i substituït per Alam al-Din Shabi, que fou lleial i efectiu i va estendre una mica el poder cap al nord. El sultà Yusuf I residia a Taizz i des de 1260 el regnat fou pacífic, excepte a les zones als nord de Sanaa; els dominis rasúlides van arribar a la seva màxima extensió, amb el poder estenent-se a l'Hadramaut i fins al Zufar on el port de Zufar o Zafar (moderna al-Balid prop de Salala) era la principal base; en aquesta zona va regnar una branca rasúlida de manera independent o mig independent, però per no gaire temps. Alam al-Din Shabi va morir el 1283 i després d'això Sanaa es va perdre aviat i ja no va estar en poder dels rasúlides de manera habitual.

Yusuf I va morir el 1295. Li va succeir el seu fill al-Ashraf Mumahhis al-Din Umar II (1295-1296) i a aquest el seu germà al-Muayyad Hizabr al-Din Daud, a partir del qual i fins al 1438 la successió va anar de pare a fill sense cap alteració. Molts d'aquestos sobirans foren bons governants sense arribar però a l'esplendor dels temps de Yusuf. El 1424 va morir al-Nasir Salah al-Din Ahmad i la dinastia va entrar en accelerada decadència: revoltes del mamelucs i de les tribus, una pesta i conflictes de la família la van portar al desastre.

El 1454 els tahírides s'apoderaven d'Aden i l'emir rasúlida es va rendir.

Llista de sobirans[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Ali ben al-Hasan al-Khazradji, The pearls-strings: a history of the Resuliyy dinasty of Yemen, traducció de Sir James W. Redhouse, Leyden i Londres, 1906