Re menor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Re menor
F Major key signature.png
Tonalitat relativa Fa major
Tonalitat paral·lela Re major
Notes
re, mi, fa, sol, la, si♭, do, re

Re menor (també Rem en la notació europea, i Dm en la notació americana) és la tonalitat que té l'escala menor natural a partir de la nota re; així està constituïda per les notes re, mi, fa, sol, la, si♭ i do. La seva armadura conté un bemoll, el si bemoll. El seu relatiu major és fa major, i la tonalitat homònima és re major.

Com succeeix en totes les tonalitats menors, la sensació general és més "fosca" que la que produeix l'escolta d'una tonalitat major. Des de molt antic, aquesta tonalitat se la identifica com la tonalitat de la tristesa o la pena.

Sembla que és la tonalitat menor més usada en les obres per a guitarra; de les 555 sonates per a teclat de Domenico Scarlatti, que recullen molts dels manierismes de la música per a guitarra, 151 estan en tonalitats menors, i la tonalitat més usada és re menor, amb 32 sonates.

Tot l'Art de la fuga de Johann Sebastian Bach està en re menor. D'acord amb Alfred Einstein,[1] la història de l'afinació ha donat lloc a que s'hagi associat re menor amb el contrapunt i el cromatisme (per exemple, la quarta cromàtica), i cita la Fuga cromàtica en re menor de Mozart. També el Rèquiem de Mozart està a re menor. Dels dos concerts per a piano que Mozart va escriure en menor, un d'ells, el Concert per a piano núm. 20 K. 466, és en re menor. Pel que fa a Michael Haydn, només va escriure una simfonia en menor, i va ser en re menor (Perger 20, MH 393).

Re menor és la tonalitat de la Simfonia núm. 9 "Coral" de Beethoven, i Bruckner va escriure la seva pròpia Simfonia núm. 9 en la mateixa tonalitat.[2]

Diverses obres del classicisme, i també posteriors, comencen típicament en menor i acaben en major, o almenys en un acord major (tercera picarda). La Simfonia núm. 9 de Bruckner, que va quedar inconclusa i és interpretada sense el final, és un altre exemple d'una simfonia que comença a re menor i acaba mi major. La Simfonia Dante de Liszt comença en re menor i acaba en si major.

Obres clàssiques[modifica | modifica el codi]

Cançons[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alfred Einstein. Mozart, His Character, His Work, cap. 10, "Mozart's Choice Of Keys", Nova York: Oxford University Press, (1945).
  2. Hans-Hubert Schönzeler. Bruckner, Londres, Calder & Boyars Ltd (1978), pp. 106-107. D'acord amb Göllerich, [Bruckner] va remarcar: "Realment em molesta que el tema de la meva simfonia nova sigui en re menor, perquè tothom dirà ara: 'Naturalment, la novena de Bruckner ha de ser en la mateixa tonalitat que la de Beethoven! '"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Sherman, Charles H. Johann Michael Haydn (1737-1806), a chronological thematic catalogue of his works Nova York: Pendragon Press, 1993.