Reacció de Jarisch-Herxheimer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Reacció de Jarisch-Herxheimer
Classificació i recursos externs
CIM-10 T78.2
CIM-9 995.0
DiseasesDB 32939

La reacció de Jarisch-Herxheimer reaction és una reacció a endotoxines desencadenada per la mort d'organismes nocius a l'interior del cos.

Presentació[modifica | modifica el codi]

S'assembla a la sèpsia bacteriana i pot ocórrer després de l'inici d'antibiòtics, com ara la penicil·lina o les tetraciclines, per al tractament de diverses malalties infeccioses. Està ben establerta l'associació entre l'alliberament de proteïnes termoestables d'espiroquetes i la reacció. Típicament, la mort d'aquests bacteris i l'alliberament associat d'endotoxines o lipoproteïnes es produeix més ràpid d'allò que el cos pot eliminar les substàncies. En general, es manifesta en unes poques hores de la primera dosi d'antibiòtic com febre, calfreds, hipotensió, mal de cap, taquicàrdia, hiperventilació, vasodilatació amb enrogiment, miàlgies (dolor muscular), exacerbació de lesions de la pell i ansietat. La intensitat de la reacció indica la gravetat de la inflamació. La reacció normalment es produeix dins de les dues hores de l'administració del fàrmac i sol ser de caràcter autolimitat.

Tractament[modifica | modifica el codi]

La profilaxi i el tractament amb un agent d'antiinflamatori poden parar la progressió de la reacció. L'àcid acetilsalicílic oral o la prednisona oral o intravenosa ha estat utilitzats com a tractament coadjuvant, encara que els esteroides generalment no aporten cap benefici. Els pacients han de ser controlats estretament per les complicacions potencials (col·lapse i xoc) i pot requerir fluïds intravenosos per mantenir una pressió sanguínia adequada. Si es troba disponible, el meptazinol, un antagonista opioide, hauria de ser administrat per reduir la severitat de la reacció. Els anti-TNFa també podrien ser eficaços.

Etiologia[modifica | modifica el codi]

La reacció de Jarisch-Herxheimer s'associa clàssicament al tractament amb penicil·lina de la sífilis, amb una durada de la sintomatología de normalment unes quantes hores. La reacció també ha estat observada en altres malalties causades per espiroquetes com la borreliosi (malaltia de Lyme i leptospirosi) i a la febre Q.[1] També s'han descrit casos en la bartonel·losi (incloent-hi la malaltia per esgarrapada de gat),[2][3] brucel·losi,[4] febre tifoidea,[5] i triquinosi.[6]

Fisiopatologia[modifica | modifica el codi]

A la reacció de Jarisch-Herxheimer s'ha demostrat un increment de citocines inflamatòries durant el període d'exacerbació, incloent-hi el factor de necrosi tumoral alfa, la interleucina-6 i la interleucina-8.[7][8]

Història[modifica | modifica el codi]

Tant Adolf Jarisch,[9] un dermatòleg austríac, com Karl Herxheimer,[10] un dermatòleg alemany, estan acreditats com els descobridors d'aquesta reacció. Ambdós van observar reaccions en pacients amb sífilis tractats amb mercuri. La reacció havia estat primerament observada en el seguiment del tractament del fases inicials i tardanes de la sífilis tractades amb arsfenamina, mercuri o antibiòtics. S'ha descrit en el 50% dels pacients amb sífilis primària i en el 90% del pacients amb sífilis secundària.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Loscalzo, Joseph; Fauci, Anthony S.; Braunwald, Eugene; Dennis L. Kasper; Hauser, Stephen L; Longo, Dan L.. Harrison's Principles of Internal Medicine. McGraw-Hill Medical, 2008, p. 1048–67. ISBN 0-07-146633-9. 
  2. Rolain JM, Brouqui P, Koehler JE, Maguina C, Dolan MJ, Raoult D. «Recommendations for treatment of human infections caused by Bartonella species». Antimicrob Agents Chemother, 48, 6, June 2004, pàg. 1921–33. DOI: 10.1128/AAC.48.6.1921-1933.2004. PMC: 415619. PMID: 15155180.
  3. Koehler JE; Duncan LM. «Case records of the Massachusetts General Hospital. Case 30-2005. A 56-year-old man with fever and axillary lymphadenopathy». New England Journal of Medicine, 353, 13, September 29, 2005, pàg. 1387–94. DOI: 10.1056/NEJMcpc059027. PMID: 16192484.
  4. Madkour MM. «Brucellosis». A: D. A. Warrell, Timothy M. Cox, John D. Firth. Oxford Textbook of Medicine. Oxford: Oxford University Press, 2003, p. 545. ISBN 0-19-262922-0. 
  5. Keith Parker; Laurence Brunton; Goodman, Louis Sanford; Donald Blumenthal; Iain Buxton. «Protein synthesis inhibitors and miscellaneous antibacterial agents». A: Goodman & Gilman's manual of pharmacology and therapeutics. McGraw-Hill Medical, 2008, p. 768. ISBN 0-07-144343-6. 
  6. Grove DI. «Nematode infections of lesser importance». A: D. A. Warrell, Timothy M. Cox, John D. Firth. Oxford Textbook of Medicine. Oxford: Oxford University Press, 2003, p. 809. ISBN 0-19-262922-0. 
  7. Vidal V, Scragg IG, Cutler SJ, et al.. «Variable major lipoprotein is a principal TNF-inducing factor of louse-borne relapsing fever». Nat. Med., 4, 12, December 1998, pàg. 1416–20. DOI: 10.1038/4007. PMID: 9846580.
  8. Kaplanski G, Granel B, Vaz T, Durand JM. «Jarisch-Herxheimer reaction complicating the treatment of chronic Q fever endocarditis: elevated TNFalpha and IL-6 serum levels». J. Infect., 37, 1, July 1998, pàg. 83–4. DOI: 10.1016/S0163-4453(98)91120-3. PMID: 9733392.
  9. Jarisch A. «Therepeutische Versuche bei Syphilis». Wien Med Wochenschr, 45, 1895, pàg. 721–42.
  10. Herxheimer K, Krause D. «Ueber eine bei Syphilitischen vorkommende Quecksilberreaktion». Deutsch Med Wochenschr, 28, 50, 1902, pàg. 895–7. DOI: 10.1055/s-0028-1139096.