Rebecca Clarke

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rebecca Clarke

Rebecca Helferich Clarke (Harrow, Anglaterra, 27 d'agost de 1886Nova York, Estats Units, 13 d'octubre de 1979) fou una compositora anglesa de música clàssica i una violista britànica que esdevingué famosa per les seves obres de música de cambra amb viola.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Clarke amb una viola el 1919

Clarke va nàixer a Harrow, Anglaterra, filla de Joseph Thacher Clarke i d'Agnes Paulina Marie Amalie Helferich d'origen alemany. Estudià al Royal College of Music de Londres. Va créixer en un àmbit bilingüe i a conseqüència Rebecca dominava molt bé alhora l'anglès i l'alemany. Aquesta compositora està considerada com una de les més importants del període entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, i també ha estat descrita com la més distingida compositora britànica de la seva generació.

Malgrat d'haver escrit poc, degut a les seves idees sobre el paper de la dona compositora, els seus treballs són reconeguts per la seva habilitat de composició. La majoria dels seus treballs no s'havien publicat i restaven en gran mesura oblidats després que ella deixà de compondre. Començà l'interès per aquests, quan ella complí els 90 anys el 1976 i creà una beca.

Els camins de la seva vida es veieren afectats fortament pel seu gènere (femení). Inicià els seus estudis en la Royal Academy of Music a instàncies del professor Percy Hilder Miles que després li deixà el seu violí Stradivarius en el seu testament. Amb tot el seu pare no acceptà aquesta tria i la retirà d'aqueix establiment musical. Llavors assistí a la Royal College of Music, convertint-se en la primera dona que ocupava una plaça de composició com a alumna de Sir Charles Stanford. Precisament a instàncies de Stanford bescanvià el violí per la viola. Estudià amb Lionel Tertis, que era considerat per a molts com el millor violinista d'aquell temps. Més tard se la seleccionà per a tocar en la Queen's Hall Orquestra i Rebecca esdevingué una de les primeres dones professionals de la música d'orquestra.

Després de suportar un pare abusiu i massa crític amb els seus afers extramatrimonials marxà de casa després de sentir-se violada en la seva voluntat interpretativa quan va sortir del Royal College. Es mudà als Estats Units el 1916 per portar a fi les seves voluntats musicals. La seva carrera en la composició assolí el seu punt àlgid en molt poc temps, començant amb la Sonata per a viola. El 1919 entrà en un concurs patrocinat per la mecenes de les art Elizabeth Sprague Coolidge, de la que Clarke n'era veïna, la vinculació per el primer premi amb una participació de 72 obres va fer que Coolidge Bloch més tard declarés. (Dos jutges del concurs havien afavorit a Clarke, però va estar bé que ella no guanyés, a fi d'evitar l'aparició de Coolidge a favor de la seva veïna i amiga i destruir la reputació del llavors nou concurs.) S'ha especulat pels reporters que precisament sota el guanyador s'amagava Rebecca Clarke i que el guanyador signà sota pseudònim, perquè no es concebia encara en aquells temps, que una dona desconeguda pogués escriure una peça com aquella. La sonata fou ben rebuda i va tenir la seva primera interpretació en el festival de música de Berkshire el 1919.

Un programa de 1917 que mostra el que feia Clarke; l'autoria del seu duo "Morpheus" s'hi atribueix a "Anthony Trent", un dels seus pseudònims

El 1921 feu una mostra encara més impressionant, malgrat que encara no acabava de prendre el premi anterior, presentà el seu trio per a piano. El 1923 una Rapsòdia per a violoncel i piano, patrocinada per Coolidge, i aquesta la feu beneficiària del seu mecenatge. Aquestes tres obres representaren l'apogeu de la seva carrera de compositora. A partir de llavors feia sortides esporàdiques. A desgrat del fet que s'havia trobat una feina de minyona va continuar component alguna petita peça.

Rebecca patia distímia, una forma crònica de la depressió, li faltava l'alè, a vegades aquest simple descoratjament restava reflectit en la seva ploma. Probablement el major obstacle per la composició era la seva idea del seu propi paper en la vida. El 1944 es casà amb l'instructor de piano Juilliard James Friskin. Clarke no es considerava a si mateixa capaç d'equilibrar la vida familiar i la composició: "No puc fer-ho a menys que sigui el primer que penso pel matí quan em desperto i l'últim que penso totes les nits abans d'anar a dormir", deixà escrit. Clarke prengué les responsabilitats de la vida familiar, que considerà que eren més importants que la composició, malgrat que ella continuà treballant en arranjaments, fins poc abans de la seva mort. També va romandre una estona sense compondre després de les seves noces. La seva darrera composició fou la cançó titulada "Déu, va fer un arbre", escrita el 1954 i publicada el 2002.

Clarke, va vendre l'Stradivarius que li havia estat llegat, i creà el premi May Muklé (violoncel·lista amb qui Clarke feia les seves gires) en la Reial Acadèmia i que només es pot concedir a un violoncel·lista emèrit.

Després de la mort del seu marit el 1967, Clarke començà a escriure una autobiografia, titulada Jo tenia un pare (o també La cullera de mostassa), que acabà el 1973 tot i que mai no la va publicar. En aquesta descriu les primeres etapes de la vida, caracteritzades per pallisses freqüents del seu pare i relacions familiars tenses, que li passà a afectar la seva percepció del seu adequat lloc en la vida, del seu pare i la desaprovació de les seves ambicions musicals, així com els mals tractes amb ella i els seus tres germans, tot això de ben segur que afectà la seva carrera de compositora. Clarke morí el 1979 en la seva casa de la ciutat de Nova York a l'edat de 93 anys, i fou incinerada.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rebecca Clarke Modifica l'enllaç a Wikidata