Rebel·lió de les Alpujarras

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «revolta mudèjar».
Rebel·lió de les Alpujarras
Principals focus de la revolta
Principals focus de la revolta
Dates 1568 - 1571
Territori Iniciat a Las Alpujarras va estendre's per tot el Regne de Granada
Resultat Victòria de la corona
Bàndols
Monarquia d'Espanya Monarquia d'Espanya Moriscos sublevats
Comandants
Joan d'Àustria Abén Humeya
Forces
20.000 25.000

La Rebel·lió de les Alpujarras va ser un conflicte esdevingut a Espanya entre 1568 i 1571 durant el regnat de Felip II. L'abundant població morisca del regne de Granada es va alçar en protesta contra la Pragmàtica Sanció de 1567, que limitava les llibertats religioses d'aquesta població. Quan el poder reial va aconseguir vèncer als sublevats, es va decidir dispersar més de 80.000 moriscs procedents del regne de Granada per diversos punts de la península Ibèrica, per evitar que la seva concentració provoqués noves revoltes. Per la gravetat i la intensitat dels seus combats també se la coneix com la Guerra de les Alpujarras .

Història[modifica | modifica el codi]

Felip II, volent ser més enèrgic, va reproduir la pragmàtica de Carles I afegint-hi la prohibició absoluta als moriscs d'usar el seu idioma en públic i en privat, parlat i escrit; l'obligació de parlar el castellà, d'entregar al president de l'Audiència tots els llibres aràbics, de suprimir els ritus, vestits, noms i costums; la destrucció dels seus banys, l'obligació de tenir les cases obertes i que les dones portessin la cara descoberta.

Pere de Deza, president de l'Audiència de Granada, va emetre un edicte proclamant la Pragmàtica Sanció el primer de gener de 1567 i va començar a fer-lo complir. En els mesos següents els moriscs es van disposar a negociar a través dels seus representants, Jordi de Baeza i Francisco Núñez Muley, que van defensar que les tradicions perseguides per l'edicte no eren incompatibles amb la doctrina cristiana i que el comerç, principal activitat econòmica de la població morisca després de l'agricultura, es podia veure afectat, amb la consegüent disminució dels ingressos reials. Aquests arguments, que havien funcionat en negociacions similars en temps de Carles I, no van ser suficients en aquesta ocasió.

Aquestes protestes van donar origen a la Rebel·lió de les Alpujarras , una sèrie de revoltes que van durar del 1500 fins al 1571. En la primera insurrecció es van apoderar de quasi totes les places fortes de la comarca i van fer incursions contra els cristians, pel que Ferran V manà contra els àrabs al Gran Capitán i al comte de Tendilla, posant-se més tard ell mateix al front de les tropes fins a dominar els rebels. Va acabar imposant-los la condició d'entregar fortaleses i armes i pagar-li un tribut de 50.000 ducats. Però la insurrecció restà latent, seguint l'aixecament d'algunes partides. Al cap d'un temps per contenir als sediciosos, l'Emperador Carles V va promulgar una rigorosa pragmàtica el 1526, que va donar un resultat contraproduent, ja que va arribar a fer aparèixer el 1560 nombroses partides armades per aquella serra.

La revolta[modifica | modifica el codi]

Els sarraïns, creient arribada l'ocasió de treure's el jou cristià del damunt, es van alçar en armes dirigits per Fàraj-ibn-Faraj. Van roclamar rei, En Ferran de Còrdova i Valor, descendent dels Omeies (o Omniades), que al renegar del cristianisme va prendre el nom d'Abén-Humeya.

En realitat durant l'època àrab els habitants de les Alpujarras (nom primitiu Ilipula), ja s'havien revoltat diverses vegades arribant en dues ocasions a declarar-se independents de l'emirat de Còrdova, anomenant un rei propi. En l'últim període de la reconquesta els àrabs feren d'aquest territori el seu últim baluard, afavorits pel terreny crebantat, i després de la rendició de Granada van promoure repetides protestes, pacifiques o bel·licoses, contra la desconsideració amb que eren tractats.

Fàraj-ibn-Faraj es creia amb millor dret a ser rei al ser descendent dels Abencerrajes, però va transigr per no provocar escissions, sent nomenat per Abén-Humeya agutzil major amb nombroses tropes d'alpujarrenys, mercenaris turcs i africans. Fàraj contra l'opinió d'Humeya, va portar la guerra a sang i foc. Felip II va enviar al marquès de Mondéjar contra els insurrectes, amb un exèrcit que va sortir de Granada el 1569, i un altra exèrcit més tard, en veure que la guerra no s'acabava, dirigit pel marquès de los Vélez. Van sorgir rivalitats entre aquests cabdills, donant lloc a que la guerra es propagués a altres comarques.

Felip II llavors va enviar a En Joan d'Àustria com a generalíssim i En Lluís de Requesens amb una esquadra per impedir als moriscs els auxilis per mar. L'èxit començà a decidir-se vers els cristians; el marquès de los Vélez conquerí les altures d'Ugíjar, derrotant En Abén-Humeya, que amb la resta de llurs hosts va haver de retirar-se a Sierra Nevada, on tractà de reorganitzar-se, però una conjuració el féu caure en poder dels cristians i fou penjat a la forca.

Els moriscs van prosseguir la guerra proclamant com a cap En Abèn-Abó, que va iniciar una activa campanya prenent algunes places i arribant fins als carrers de Granada. La sublevació amenaçava de propagar-se cap a Múrcia i València. Per impedir-ho en Joan d'Àustria va agafar personalment la direcció de les operacions fins que va obligar als rebels a refugiar-se en els terrenys més escarpats de las Alpujarras. Llavors va publicar una crida prometent el perdó als que es sotmetessin, sense que ho fes ningú, malgrat que ho havia promès el mateix Abèn-Abó. Davant la resistència passiva Joan d'Àustria va reiniciar la campanya amb tal empenta, que a finals de 1570 només quedaven uns 400 homes amb armes, amagats en les fragositats de la serra. Cansats d'aquesta vida, dos dels més íntims d'Abèn-Abó es van vendre als cristians, i aquest va ser assassinat apunyalat pels seus seguidors,a una cova de Bérchules, el març de 1571, entregant el seu cadàver a Granada. D'aquesta manera es va acabar la guerra.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Els moriscs de Granada que van sobreviure van ser dispersats, per imposició dels vencedors, cap a altres llocs de la Corona de Castella, especialment cap a Andalusia Occidental i Castella,[1] per evitar una altra revolta. Però el final real va ser el 1609 quan Felip III va decretar la total Expulsió dels moriscos espanyols.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]