Recerca suprimida a la Unió Soviètica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Recerca suprimida a la Unió Soviètica es refereix als camps científics que van ser prohibits a la Unió Soviètica, habitualment per motius ideològics. Les ciències i les humanitats van ser posades sota un estricte escrutini ideològic a la Unió Soviètica. Tota recerca havia de trobar-se sota la filosofia del materialisme dialèctic. Totes les ciències humanístiques i socials van ser a més examinades perquè acordessin estrictament amb el materialisme històric. Aquestes proves van ser justificades per servir com a cobertura per a la supressió política, per atemorir els científics que treballaven en recerques etiquetades com "idealístiques" o "burgeses".[1]

En diversos casos les conseqüències de les influències van ser dramàtiques. La supressió de la recerca començà sota Stalin i continuà després del seu règim.[2]

Política[modifica | modifica el codi]

Certs camps científics van ser suprimits a la Unió Soviètica principalment després d'haver estat etiquetats com a ideològicament incorrectes.[1][3]

En diversos moments de la història soviètica diverses àrees de recerca van ser declarades com a pseudociències burgeses sobre bases ideològiques, sent el cas més notable l'estudi de la genètica i de la cibernètica. La seva prohibició va ser un llast per a la ciència i l'economia soviètica. Els científics soviètics mai no van guanyar un Premi Nobel de Medicina o un Premi Turing (en comparació, van rebre 7 Nobels de Física). Aquest és un dels motius pels quals la Unió Soviètica ha quedar històricament endarrerida en els camps dels ordinadors, la microelectrònica i la biotecnologia.

La recerca que no estava prohibida sovint es trobava subjecte a la pressió política per conformar certes escoles de ciència com a "progressives".

A més, la investigació estava subjecta a la censura. Així doncs, els científics i investigadors no podien accedir a les publicacions i a la recerca dels científics occidentals, o als considerats políticament incorrectes; i l'accés a molts altres treballs estava restringit. La seva pròpia recerca sovint era censurada, es prohibí a diversos científics que publiquessin, i molts van patir greus retards o van haver de acceptar que els seus treballs fossin publicats en publicacions tancades, a les quals l'accés estava significadament restringit.

El Llibre Negre de la ciència soviètica[modifica | modifica el codi]

Biologia[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Lissenkoïsme i Sessió Pavloviana

A mitjans de 1930 l'agrònom Trofim Lissenko començà una campanya contra la genètica,[4] rebent el suport de Stalin. Entre 1934 i 1940 molts genetistes van ser executats (incloent-hi a Agol, a Levit i a Nadson) o enviats a camps de treball (com succeí al genetista soviètic més conegut, Nikolai Vavilov, qui morí a la presó al 1943). La genètica va ser anomenada la "meuca del capitalisme" (продажная девка капитализма) i estigmatitzada com a una ciència feixista, insinuant la seva proximitat amb l'eugenèsia, popular a l'Alemanya Nazi. Si la connexió de la genètica no fos prou, la genètica mendeliana enutjà a Stalin en particular car el seu fundador, Gregor Mendel, era prevere, un fet que era una bufetada a la cara de l'ateisme i l'antiteisme oficial soviètic

Malgrat això, alguns genetistes van sobreviure i continuaren treballant en la genètica, tot i el perill.

Al 1948 la genètica va ser oficialment declarada com a "pseudociència burgesa"; tots els genetistes van ser acomiadats del seu treballs (alguns dels quals van ser detinguts), i tota la recerca va ser abandonada. El tabú sobre la genètica continuà fins i tot després de la mort de Stalin. No va ser fins a mitjans dels anys 60 quan es tornà a animar aquest camp d'investigació.

La teoria d'Ivan Pàvlov sobre la funció nerviosa superior va emprar-se per denunciar la influència occidental en psicologia. Al 1950, el govern soviètic organitzà la Sessió Científica Conjunta de l'Acadèmia Soviètica de Ciències i de l'Acadèmia Soviètica de les Ciències Mèdiques, l'anomenada "Sessió Pavloviana". Diversos fisiòlegs preeminents soviètics (L.A. Orbeli, P.K. Anokhin, A.D. Speransky, I.S. Beritashvily) van ser atacats per desviar-se dels ensenyaments de Pàvlov. Com a conseqüència de la sessió pavloviana, els fisiòlegs soviètics van ser obligats a acceptar una ideologia dogmàtica; la qualitat de la recerca fisiològica quedà deteriorada i la fisiologia soviètica va excloure's a sí mateixa de la comunitat científica internacional.[5]

Química[modifica | modifica el codi]

Al 1951 es realitzà una temptativa per reformar la química orgànica segons l'esperit del lisenkoisme. El culpable va ser la teoria de les resonàncies estructurals per Linus Pauling, declarada "idealística" (des que parla sobre la "resonància" d'estructures moleculars no-existents). La víctima planejada va ser el Departament de Química de la Universitat Estatal de Moscou, que realitzà dita recerca. Al juny de 1951 es celebrà la Conferència de la Unió sobre l'Estat de la Teoria de la Composició Química a la Química Orgànica, on la teoria de la resonància va ser declarada com pseudociència burgesa, enviant-se l'informe corresponent a Stalin.

Cibernètica[modifica | modifica el codi]

La cibernètica també va ser etiquetada com una pseudociència burgesa "equiparant processos mecànics de la naturalesa, la societat i a sistemes tècnics, i estant en contra de la dialèctica materialística i de la fisiologia científica moderna desenvolupada per Ivan Pàvlov". Una descripció encara més radical va ser "la meuca mercantil de l'imperialisme global". A l'igual que succeïa amb la genètica, el tabú continuà bastants anys després de la mort de Stalin, però finalment serví com a punt de trobada per la desestanilització de la ciència soviètica. El significat simbòlic de la cibernètica a la reforma de la ciència soviètica després de Stalin, així com la seva posició com a etiquetada per la recerca interdisciplinària, les consideracions per la popularitat del subjecte a la Unió Soviètica declinà com un camp distintiu de recerca a l'Oest. En suprimir la cibernètica, Stalin va ser discutiblement responsable pel seu dramàtic creixement després de la seva mort.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Historiografia soviètica

La historiografia (la manera com era i s'escrivia la història pels estudiosos soviètics[6]) va ser significativament influenciada pel control estricte de les autoritats , animada per la propaganda de la ideologia comunista i el poder soviètic.

« Els historiadors són perillosos i capaços de capgirar-ho tot. Han de ser controlats.Nikita Khrusxov, Primer Secretari del PCUS, 1956.[7] »

Des de finals de la dècada de 1930, la historiografia soviètica amenaçà la línia del partit i la realitat era una i la mateixa.[8] Així, si era una ciència, era una ciència en servei d'una agenda específica política i ideològica, emprant habitualment el revisionisme històric.[9] Durant els anys 30 van tancar-se els arxius històrics i la recerca original va quedar seriosament restringida. Els historiadors havien d'amanir els seus treballs amb referències –apropiades o no- a Stalin i a d'altres "clàssics Marxistes-Leninistes", i passar el judici –com era prescrit pel Partit- sobre les figures històriques russes.[10]

Molts treballs d'historiadors occidentals van ser censurats, moltes àrees de la història també van ser prohibides per a la recerca car, oficialment, mai no havien tingut lloc.[7] Les traduccions de la historiografia estrangera sovint es realitzaven de forma truncada, així com molt censurades i amb nombroses notes a peu de pàgina correctives. Per exemple, a la traducció de la "Història de la Segona Guerra Mundial" de Basil Liddell Hart, de 1976, les purgues d'oficials de l'Exèrcit Roig durant la preguerra, els protocols secrets del Pacte Ribbentrop-Molotov, molts detalls de la Guerra d'Hivern, l'ocupació dels Estats Bàltics, l'ocupació soviètica de Bessaràbia i Bucovina septentrional, l'ajuda Aliada a la Unió Soviètica durant la guerra, molts esforços aliats, els errors i fracassos de lideratge soviètics, les crítiques vers la Unió Soviètica i contingut divers més va ser censurat.[11]

Lingüística[modifica | modifica el codi]

A inicis del mandat de Stalin, la figura dominant a la lingüística soviètica era Nikolai Iakovlevitx Marr, qui afirmava que el llenguatge és una construcció de classe i que l'estructura del llenguatge està determinada per l'estructura econòmica de la societat. Stalin, qui havia escrit prèviament havia escrit sobre el llenguatge com a Comissari del Poble per a les Nacionalitats, llegí una carta d'Arnold Txikobava criticant la teoria. "Va convocar a Txikobava a un sopar que s'estengué de les 9 de la nit a les 7 del matí prenent notes diligentment [12] Així va esgarrapar suficient de les qüestions subjacents per oposar-se coherentment a aquest formalisme marxista simplista, acabant amb el domini ideològic de Marr sobre la lingüística soviètica. El treball principal de Stalin en aquest camp va ser un petit assaig, "Marxisme i Qüestions Lingüístiques"[13] Tot i que no hi van haver grans contribucions teòriques o idees noves, tampoc van haver errors aparents en l'enteniment de la lingüística per part de Stalin; la seva influència defensable donà seguretat a la lingüística soviètica de la mena d'ideologia que dominà la genètica.

Pedologia[modifica | modifica el codi]

Pedology va ser un popular camp de recerca sobre la base de nombrosos orfanats creats després de la Guerra Civil Russa. La pedologia soviètica era una combinació de la pedagogia i psicologia del desenvolupament humà, que descansaven molt sobre diversos tests. Va ser oficialment prohibida al 1936 després d'un decret especial del Comitè Central VKP(b) Sobre les Perversions Pedològiques al Sistema Narkompros del 4 de juliol de 1936.

Filosofia[modifica | modifica el codi]

La recerca filosòfica a la Unió Soviètica va quedar oficialment confinada al pensament marxista-leninista, que era la base teòrica de la veritat filosòfica última i objectiva. Durant les dècades de 1920 i 1930 d'altres tendències de pensament rus van patir la repressió (molts filòsofs van haver d'emigrar, mentre que d'altres van ser expulsats). Stalin publicà un decret al 1931 identificant el materialisme dialèctic amb el marxisme-leninisme, convertint-lo en la filosofia oficial que havia d'enfortir-se als països comunistes i, mitjançant el Comintern, en la majoria dels partits comunistes.

Després de l'ús tradicional a la Segona Internacional, els opositors van ser etiquetats com a revisionistes. Des de l'inici del règim bolxevic, l'objectiu de la filosofia oficial soviètica (que era matèria obligatòria d'ensenyament a tots els cursos) era la justificació teòrica de les idees comunistes. Per aquest motiu, els sovietologistes, dels quals els més famosos van ser Józef Maria Bocheński i Gustav Wetter, han afirmat sovint que la filosofia soviètica estava propera al dogma. Però des de la Revolució d'Octubre de 1917, va ser marcat per les lluites tant filosòfiques i polítiques, que cridava a la qüestió a qualsevol lectura monolítica. Evald Vasilevitx Ilienkov va ser un dels principals filòsofs de la dècada de 1960, que revisà els debats de la dècada de 1920 entre els "mecanicistes" i els "dialèctics" a Dialèctica i Metafísica del Positivisme Leninista (1979). Durant les dècades de 1960 i 70 les filosofies occidentals, incloent-hi la filosofia analítica i l'empiricisme lògica començaren a fer-se lloc al pensament soviètic.

Física[modifica | modifica el codi]

A finals de la dècada de 1940, alguns camps de la física, especialment la mecànica quàntica, així com la relativitat van ser criticades per l'idealisme. Alguns físics soviètics, com K. V. Nikolskij i D. Blokhintzev, desenvoluparen una versió de la interpretació estatística de la mecànica quàntica, que s'apreciava com més propera als principis del materialisme dialèctic.[14][15] Malgrat tot i que inicialment estava planejat,[16] aquest procés no va arribar fins al punt de definir una versió "ideològicament correcta" de la física i purgant aquells científics que es negaren a conformar-la, a causa que es reconegué com a potencialment massa nociu pel programa nuclear soviètic.

Semiòtica i estructures lingüístiques[modifica | modifica el codi]

veure també: Teoria Jafètica

Per tal d'evitar la pressió ideològica a les dècades de 1960-70 sobre les "tendències formals en lingüística", els investigadors semiòtics soviètics introduïren un sinònim obscur, la "teoria de sistemes de modelatge secundaris" ("вторичные моделирующие системы"), el llenguatge sent el "sistema primari de modelatge".

Sociologia[modifica | modifica el codi]

Després de la Revolució Russa, la sociologia va ser gradualment "polititzada, bolxevitzada i, posteriorment, estalinitzada.[17] Entre les dècades de 1930 i 1950 la disciplina virtualment deixà d'existir a la Unió Soviètica.[17] Fins i tot a l'època on es permetia practicar-la, i no substituïda per la filosofia marxista, era pràcticament dominat pel pensament marxista; ací, la sociologia a la Unió Soviètica i tot el Bloc Oriental representà, per a una extensió significativa, només una branca de la sociologia: la sociologia marxista.[17] Amb la mort de Stalin i el XX Congrés del Partit al 1956, les restriccions sobre la recerca sociològica van relaxar-se, i finalment, després del XXIII Congrés de 1966, la sociologia a la Unió Soviètica va ser reconeguda de nou oficialment com una branca acceptable de la ciència.[18]

Estadística[modifica | modifica el codi]

"Xifres astutes". Aquesta és la traducció d'un article ("Lukavaya Tsifra") àmpliament citat pel periodista Vasili Seliunin i l'economista Grigori Khanin a "Novi Mir", Febrer 1987, #2: 181-202[19]

La qualitat (precisió i fiabilitat) de les dades publicades a la Unió Soviètica i emprades a la recerca històrica és una altra qüestió observada per diversos sovietòlegs.[20][21][22][23] Els teòrics marxistes del Partit consideraven l'estadística com una ciència social; d'ací que moltes aplicacions de l'estadística matemàtica van ser retallades, particularment durant l'època de Stalin.[24] Sota la planificació central no podia succeir res per accident.[24] La Llei dels grans nombres de la idea de la desviació a l'atzar va ser declarada com una "teoria falsa".[24] Els diaris estadístics i els departaments de les universitats van ser clausurats, i estadístics de renom mundial com Andrei Kolmogórov o Eugen Slutski van abandonar la recerca estadística.[24]

Com succeïa en tota la historiografia soviètica, la fiabilitat de les dades estadístiques soviètiques variaren de període a període.[23] La primera dècada revolucionària i el període de la dictadura de Stalin són molt problemàtiques per la fiabilitat estadística; entre 1936 i 1956 es van publicar molt poques dades estadístiques.[23] La confiança de les dades millorà després de 1956 quan es publicaren algunes dades perdudes i diversos experts soviètics publicaren algunes dades ajustades del període estalinista,[23] tot i que la qualitat de la documentació s'havia deteriorat.[22]

Si bé a vegades les dades útils en la recerca històrica poden haver estat completament "inventades" per les autoritats soviètiques,[21] hi ha poques proves que la majoria d'estadístiques fossin afectades per la falsificació o la inserció de dades falses amb la intenció de confondre els països occidentals.[22] Les dades, però, van ser falsejades tant durant l'enquesta (per les autoritats locals que podrien ser jutjats per les autoritats centrals basades en si les seves xifres s'ajustaven les previsions de l'economia central) i per la propaganda interna, amb l'objectiu de mostrar l'estat soviètic de la manera més positiva possible per als seus propis ciutadans.[20][23] Malgrat això la política de no publicar (o simplement de no recollir) les dades va ser considerat com a inconvenient per diversos motius que eren molt més habituals que la simple falsificació; així hi havia diversos escletxes a les dades estadístiques soviètiques.[22] La documentació inadequada o deficitària de gran part de les dades estadístiques soviètiques és també un problema significatiu.[20][22][23]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Loren R. Graham (2004) Science in Russia and the Soviet Union. A Short History. Series: Cambridge Studies in the History of Science. Cambridge University Press. ISBN 9780521287890
  2. Loren R. Graham, Science and philosophy in the Soviet Union. New York, 1972, http://www.questia.com/PM.qst?a=o&d=8979265
  3. Mark Walker (2002) Science and Ideology. A Comparative History. Series: Routledge Studies in the History of Science, Technology and Medicine. Routledge. ISBN 978-0-415-27122-6
  4. Hudson, P. S., and R. H. Richens. The New Genetics in the Soviet Union. Cambridge, U.K.: English School of Agriculture, 1946.
  5. Windholz G (1997) 1950 Joint Scientific Session: Pavlovians as the accusers and the accused. J Hist Behav Sci 33: 61-81.
  6. It is not the history of the Soviet Union. See definitions of historiography for more details.
  7. 7,0 7,1 Ferro, Marc (2003). The Use and Abuse of History: Or How the Past Is Taught to Children. London; New York: Routledge. ISBN 9780415285926. See Chapters 8 Aspects and variations of Soviet history and 10 History in profile: Poland.
  8. Taisia Osipova, Peasant rebellions: Origin, Scope, Design and Consequences, in Vladimir N. Brovkin (ed.), The Bolsheviks in Russian Society: The Revolution and the Civil Wars, Yale University Press, 1997, ISBN 0300067062. Google Print, p.154-176
  9. Roger D. Markwick, Donald J. Raleigh, Rewriting History in Soviet Russia: The Politics of Revisionist Historiography, Palgrave Macmillan, 2001, ISBN 0333792092, Google Print, p.4-5
  10. John L. H. Keep: A History of the Soviet Union 1945-1991: Last of the Empires, pages 30–31
  11. Lewis, B. E. (1977). Soviet Taboo. Review of Vtoraya Mirovaya Voina, History of the Second World War by B. Liddel Gart (Russian translation). Soviet Studies 29 (4), 603-606.
  12. Montefiore. p.638, Phoenix, Reprinted paperback.
  13. Joseph V. Stalin (1950-06-20). "Concerning Marxism in Linguistics", Pravda. Available online as Marxism and Problems of Linguistics including other articles and letters also published in Pravda soon after February 8 and July 4, 1950.
  14. Oliver Freire Jr. Marxism and the Quantum Controversy: Responding to Max Jammer's Question
  15. Péter Szegedi Cold War and Interpretations in Quantum Mechanics
  16. Ethan Pollock. Stalin and the Soviet Science Wars. Princeton University Press, 2006. 
  17. 17,0 17,1 17,2 Elizabeth Ann Weinberg, The Development of Sociology in the Soviet Union, Taylor & Francis, 1974, ISBN 0710078765, Google Print, p.8-9
  18. Elizabeth Ann Weinberg, The Development of Sociology in the Soviet Union, p.11
  19. Alan Smith, Russia and the World Economy: Problems of Integration, Routledge, 1993, ISBN 0415089247, Google Print, p.34-35
  20. 20,0 20,1 20,2 Nicholas Eberstadt and Daniel Patrick Moynihan, The Tyranny of Numbers: Mismeasurement and Misrule, American EnterpriseInstitute, 1995, ISBN 084473764X, Google Print, p.138-140
  21. 21,0 21,1 Robert Conquest Reflections on a Ravaged Century (2000) ISBN 0-393-04818-7, page 101
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 Edward A. Hewett, Reforming the Soviet Economy: Equality Versus Efficiency, Brookings Institution Press, 1988, ISBN 0815736037, Google Print, p.7 and following chapters
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 Nikolai M. Dronin, Edward G. Bellinger, Climate Dependence And Food Problems In Russia, 1900-1990, Central European University Press, 2005, ISBN 9637326103, Google Print, p.15-16
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 David S. Salsburg, he Lady Tasting Tea: How Statistics Revolutionized Science in the Twentieth Century, Owl Books, 2001, ISBN 0805071342, Google Print, p.147-149
  • Vladimir Dudintsev. White clothes. (rus)
  • Я. В. Васильков, М. Ю. Сорокина (eds.), Люди и судьбы. Биобиблиографический словарь востоковедов - жертв политического террора в советский период (1917–1991) ("People and Destiny. Bio-Bibliographic Dictionary of Orientalists - Victims of the political terror during the Soviet period (1917-1991)"), Петербургское Востоковедение (2003). online edition