Reconquesta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escena d'una batalla del llibre de cantigues d'Alfons X el Savi

La Reconquesta (també anomenada Reconquista i Conquesta cristiana) és el nom amb què es coneix internacionalment el procés històric per mitjà del qual els regnes cristians del nord de la Península Ibèrica van conquerir progressivament l’Al-Àndalus. Es considera que va començar el 722 com a resistència de les societats muntanyenques del nord a l'avanç dels musulmans, amb la batalla de Covadonga, i va finalitzar el 1492 amb la conquesta del regne de Granada.

Segons la historiografia més recent el terme reconquesta és històricament inexacte,[1] atès que els regnes cristians que van conquerir el territori andalusí es van constituir com a societats després de l'ocupació islàmica de la península, malgrat els esforços d'alguns monarques castellans per presentar-se com a hereus directes de l'antic regne visigot de Toledo. A més a més, segons aquesta interpretació actual, reconquesta és un concepte parcial, atès que només presenta la visió cristiana d'aquest complex procés històric, esbiaixant el punt de vista dels andalusins. Per tant, s'ha suggerit com a noms alternatius Conquesta cristiana, Conquesta feudal d'Al-Àndalus, o directament la Colonització feudal de la Península Ibèrica, entre altres denominacions, que no porten la càrrega ideològica del concepte de reconquesta. En realitat, aquest concepte és una construcció historiogràfica que agrupa diverses etapes i situacions molt diferents al llarg dels 8 segles que es considera que va durar, ja que els protagonistes no tenien consciència, en general, d'aquest procés històric. Així i tot, l'Església i alguns cronistes medievals ja van fer construccions ideològiques amb aquest concepte, amb la finalitat de justificar les conquestes.

Cal tenir present també que la colonització d'al-Àndalus no és cap fet exclusiu hispànic, ja que s'explica en un context europeu caracteritzat per l'expansió de la societat feudal des del nucli original del Feudalisme, al centre de l'Europa occidental, cap a la perifèria, essent així un procés històric que respon als mateixos paràmetres que altres processos contemporanis com la conquesta i colonització anglesa d'Irlanda, l'expansió alemanya a l'est del riu Elba (procés conegut amb el terme també ideològic de Drang nach Osten o "Marxa a l'Est"), i l'expansió franca a Terra Santa mitjançant les Croades i la creació del regne croat de Jerusalem, entre altres.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El període tardoromà[modifica | modifica el codi]

Al segle V l'afeblit Imperi Romà d'Occident va demanar als visigots, un poble bàrbar fortament romanitzat i que estava federat a l'imperi, que expulsessin els vàndals i alans d'Hispània. Com a pagament per llur lleialtat, els visigots rebrien aquesta província romana i el sud de la Gàl·lia com a foedus. Amb la deposició de l'últim emperador romà per Odoacre el 476 els visigots van governar aquests territoris com a regne independent, primer com a Regne de Tolosa i, després de la derrota a mans dels francs el 507 a la Batalla de Vouillé, únicament a Hispània com a Regne de Toledo. Així i tot l'aportació de població dels visigots a la península va ser molt reduïda.

L'ocupació musulmana de la península[modifica | modifica el codi]

Guerrers cristians i musulmans

A la mort del rei visigot Vítiza, el 710, es va produir un conflicte entre els partidaris de la monarquia hereditària amb els fills del rei mort al capdavant, i els partidaris de la monarquia electiva a favor del nou rei Roderic, un conflicte que tenia, així mateix, un rerefons religiós entre catòlics i arrians. El 711 el comte de Ceuta, Julià, que estava refugiant la família i els partidaris de Vítiza i que mantenia relacions amb el governador de Tingis, Tàriq ibn Ziyad, i el seu emir Mussa ibn Nussayr, va demanar ajuda a les poblacions àrabs i berbers del nord d’Àfrica per intervenir al conflicte i donar-li suport en la seva lluita contra Roderic. Els historiadors difereixen quant a la intenció de Mussa en aquest moment de la història; ja sigui que planejava una conquesta completa, una invasió limitada per confirmar una aliança, o només un atac per afeblir les forces de visigòtiques.

Les forces musulmanes van derrotar Roderic que segons les llegendes hauria mort a la batalla de Guadalete el 711, a causa en part per la deserció de les tropes sota el seu comandament a petició del bisbe Oppas (el nebot del qual, Àquila, era fill de Vítiza). Després de la batalla, el domini visigot es va desmembrar, i Àquila va rendir les seves terres el 712.

Durant els tres anys següents els musulmans van ocupar la resta de l'antiga Hispània mitjançant pactes amb la noblesa visigòtica. El 713 va caure Toledo i el 714 Saragossa. L'exercit àraboberber va continuar cap al nord fins a ser derrotat per Eudes d'Aquitània a prop de Tolosa el 721, i finalment per Carles Martell el 732 en la batalla de Tours. Els musulmans, llavors, es van assentar a la península ibèrica, establint un emirat subordinat, nominalment, al califa de Damasc. La major part dels nobles visigots van mantenir llurs propietats i llur estatus social convertint-se a l'islam, atès que el canvi de govern no afectava seriosament llurs activitats quotidianes. Les divisions comtals es van mantenir, però l'administració local va canviar; els musulmans van ocupar els llocs clau atès que cap no-musulmà podia governar un musulmà. La població de cristians i jueus havien de sotmetre's al Codi d'Umar, que assegurava la supremacia de l'islam sobre les altres religions. Des de llavors es va conèixer al territori musulmà de la península com a al-Àndalus.

La regió nord d'Hispània, travessada per la serralada Cantàbrica, era habitada durant el primer mil·lenni aC per grups tribals que els estrangers anomenaven asturs, càntabres i vascons. No van poder ser conquerits pels romans i al segle I August els va aïllar envoltant-los amb campaments romans, d'on després sorgirien ciutats com Lleó i Pamplona. Aquestes poblacions de muntanya no romanitzades van resistir també a l'ocupació musulmana, creant-se així els primers grups de resistència al nord de la península.

Orígens dels Regnes Cristians[modifica | modifica el codi]

El Regne d'Astúries[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal del Regne d'Astúries
Monument a Pelai

El 718 el noble visigot Pelai, l'encarregat de la guàrdia reial de Roderic que hauria escapat de la batalla de Guadalete, es va refugiar junt a altres visigots a Astúries, aliant-se amb les poblacions indígenes tribals a través del matrimoni amb la reialesa astur. Sota el seu lideratge els atacs contra els berbers instal·lats a la zona de Galícia es van incrementar. Entre el 718 i 724 (possiblement al 722), l'emir hi va enviar tropes per sufocar aquesta rebel·lió i per controlar la regió. Les tropes de l'emir, tanmateix, van ser derrotades a la Batalla de Covadonga. La hipòtesi més acceptada quant a la batalla (una epopeia segons les cròniques cristianes, una escaramussa segons els textos àrabs) diu que les forces musulmanes van ser atacades des dels penya-segats i es van retirar a les valls cap a la regió de l'actual ciutat de Gijón, i després van ser atacades durant la seva retirada pel seguici del duc Pere de Cantàbria i gairebé aniquilats. La victòria va enfortir els asturians i tan bon punt havien expulsat els andalusins de les valls orientals d'Astúries, Pelai va atacar Lleó, la ciutat principal del nord-oest de la península, i va dominar els passos de les muntanyes, aïllant la regió dels atacs andalusins. Pelai va continuar atacant els berbers que havien romàs a les serralades asturianes fins que es retiraren. Després va casar el seu fill Fàfila amb la filla del duc Pere.

Alfons II (791-842), fill de Freula i la basca Múnia d'Àlaba, va pujar al tron el 791. Durant les primaveres del 792, 793 i 794 els andalusins van saquejar Àlaba i fins i tot Oviedo. Per tal de prevenir aquests atacs continus, el rei va començar a establir contactes diplomàtics amb els reis de Pamplona i amb Carlemany i el seu successor Lluís el Pietós, que serien molt importants en el desenvolupament cultural, religiós i polític del regne d'Astúries. Al-Hakam va assajar d'interrompre aquests contactes atacant Astúries, però el regne es va consolidar amb el reconeixement d'Alfons com a rei d'Astúries per Carlemany i el Papa. Va conquerir Galícia i la regió dels bascos. Durant el seu regnat es va intentar crear una església nacional independent de l'església mossàrab de Toledo, i en aquest procés es va descobrir, aparentment, la tomba de Sant Jaume a Compostel·la, en Galícia. Pelegrins de tota Europa occidental van començar una ruta de pelegrinatge entre l'aïllada Astúries i les terres carolíngies, al sud de l'actual França, formant-se així un camí que va animar econòmicament la zona i pel que penetrarien els corrents culturals europees.

La política d'Alfons consistia a despoblar les fronteres de les Vardúlies (que es convertirien en Castella) per guanyar el suport necessari al nord de les muntanyes i així fer créixer les forces militars. El regne va ser prou fort per saquejar les ciutats andalusines de Lisboa, Zamora i Coimbra a la recerca de botí.

Les campanyes franques i la Marca Hispànica[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal de la Marca Hispànica
Els Pirineus

El 778 la primera expedició franca de Carlemany contra Saragossa va fracassar i la reraguarda de l'exèrcit va ser destruïda a la Batalla de Roncesvalls mentre es retirava cap a França, un esdeveniment que ha quedat registrat en la Chanson de Roland (Cançó de Roland). Com a resultat, els Pirineus occidentals havien estat alliberats pels indígenes tant de musulmans com de francs, i van sorgir quatre estats diferents: el regne de Pamplona (que després seria conegut com a Navarra), i els comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Navarra va emergir com a regne al voltant de Pamplona, la seva capital, i va controlar el pas de Roncesvalls. El seu primer rei va ser Ènnec I, el qual va expandir els seus dominis fins a la Badia de Biscaia i va prendre alguns pobles a l'altre costat dels Pirineus, però mai no va atacar directament l'exèrcit carolingi, atès que era, nominalment, el seu vassall. Posteriorment va ser reconegut oficialment com a rei independent pel Papa, i el comtat d'Aragó va ser annexionat per Navarra a finals del segle X. La geografia muntanyenca havia protegit dels atacs andalusins aquests territoris junt a Sobrarb i Ribagorça, el que els va permetre que, llevat de Navarra, aquests comtats romanguessin estables per dos segles.

La frontera franca al sud es va anar expandint lentament fins que el 795 es va incloure els comtats de Girona, Cardona, Osona i Urgell dins del ducat de Septimània, regió que els carolingis anomenaven marca hispànica, però que no tenia cap oficialitat ni cap marqués. Els comtats catalans protegien els passos orientals dels Pirineus i les costes, però la marca incloïa no només els comtats del sud, sinó també alguns comtats al nord de les muntanyes com ara Perpinyà i Foix. Tanmateix, el comtat amb el paper més rellevant seria el de Barcelona, després de ser conquerida la ciutat el 801 per Lluís I el Pietós, fill de Carlemany. Durant les últimes dècades del segle IX, sota el comte Guifré el Pilós, Barcelona es convertiria en el comtat dominant de la regió, controlant les polítiques dels altres comtats catalans.

El procés de Colonització[modifica | modifica el codi]

Tan bon punt els francs havien vençut els musulmans, la necessitat de defensar els passos o ports dels Pirineus s'havia convertit en una situació important de la política de Carlemany. Es van construir fortificacions i es va donar protecció als habitants de les antigues ciutats romanes com ara Jaca i Girona. Els passos principals eren Orreaga/Roncesvalles, Somport i Jonquera. Carlemany va poblar els comtats de Pamplona, Aragó i Barcelona.

L'assentament de població cristiana a la conca del Duero es va realitzar en dues fases. Al nord del riu, entre els segles IX i X, es va utilitzar el sistema de la pressura. Al sud del Duero, durant els segles X i XI es van desenvolupar ciutats mitjançant la donació de furs, els quals s'estendrien després cap a altres regions, i fonamentalment amb la formació de mercats. Els furs eren estatuts que documentaven els privilegis i usatges amb què regir la comunitat, donats normalment per monarca, malgrat que no únicament, a les persones que poblaven un poble. Com a resultat, el consell del poble era depenent del seu senyor, convertint-se així els furs en el sistema més utilitzat per poblar Navarra i més tard Aragó. El primer fur va ser atorgat al comte Ferran González de Castrojeriz durant la dècada del 940.

En una primera onada de colonització, la pressura es referia a un grup de pagesos que creuaven les muntanyes i s'assentaven a les terres despoblades de la conca del Duero per practicar l’agricultura. La monarquia asturiana promovia aquest sistema atorgant al pagès tota la terra que podia treballar i defensar com a propietat seva. Més tard també els magnats asturians i gallecs, així com el clergat, i sobretot els monestirs benedictins enviarien llurs expedicions pròpies amb pagesos que dominaven amb relacions feudals, el que va crear tota una xarxa d'aldees a la frontera. Amb el temps els primers pagesos lliures aniran desapareixent i tots els pagesos esdevindrien vassalls feudals. Les pressures també es van utilitzar, per exemple, a Catalunya, quan el comte de Barcelona va demanar al bisbe d'Urgell i al comte de Girona colonitzar les planes de Vic.

Va ser precisament amb l'aparició del Feudalisme a principis del segle X que la conquesta es va accelerar pel desig dels senyors feudals, inclosos els reis, d'aconseguir noves terres. A partir d'aquest moment les ciutats i els pobles van guanyar major importància amb el ressorgiment del comerç i l'expansió monetària a la baixa edat mitjana. També l'enfortiment de la monarquia va permetre controlar majorment el procés de colonització i regular l'emigració cap al sud de les poblacions feudalitzades. Així cal diferenciar entre les terres directament poblades pels reis, bàsicament a les ciutats i viles malgrat que no únicament, i les donacions en feu a senyors feudals laics, monestirs i ordes militars que atreien població concedint-los rendes menys fortes que les que tenien als seus llocs d'origen, on el feudalisme feia segles que estava consolidat.

A partir del segle XIII, quan la monarquia ja dominava el procés, la colonització es va organitzar mitjançant els coneguts Repartiments, pels quals els monarques repartien el territori conquerit a al-Àndalus. Les donacions podien ser directament a pagesos en petites proporcions, o bé a senyors feudals que posteriorment repartiria a altres pagesos. Amb aquest mètode es va colonitzar els regnes de Mallorca, València, Múrcia, Sevilla i Jaén, i més tard el de Granada.

Al-Àndalus davant la conquesta cristiana[modifica | modifica el codi]

Mesquita de Còrdova.
Taifes a l'any 1031.
Expansió dels regnes cristians
Els regnes peninsulars vers l'any 1360
Article principal: Al-Àndalus

La situació d’Al-Àndalus entre els segles X i XII va tenir un paper molt important en el desenvolupament dels regnes cristians.

El 923 l'emir de Còrdova Abd al-Rahman III, líder de la dinastia Umayyad, va declarar-se califa independent de la dinastia Abbàssida, de Bagdad. Va prendre tot el poder religiós i polític, i va reorganitzar l'exèrcit i la burocràcia. Tan bon punt va guanyar el control dels governadors dissidents, el califa va voler acabar amb el lideratge cristià de la península atacant-los diverses vegades. Abd-ar-Rahman net es va convertir en un titella a les mans dels gran visir Almansor (al-Mansur, "el victoriós"). Almansor va iniciar una forta campanya contra els regnes cristians, atacant i saquejant Burgos, Lleó, Pamplona, Barcelona i Santiago de Compostel·la fins a la seva mort el 1002.

A la mort d'Almansor I el 1031 Al-Àndalus va patir guerres civils que van acabar amb el sorgiment de les taifes. Les taifes eren petits regnes establerts pels governadors de les ciutats que van aconseguir assolir llur independència. Com a resultat van emergir fins a 34 regnes petits que van lluitar entre sí per annexionar nous territoris sota la seva influència.

Quan Alfons VI de Castella (1040-1109) va conquerir Tulaytula en 1085 els dirigents d'Al-Àndalus, no sense grans temors, van decidir cridar en auxili els guerrers almoràvits, berbers neoconversos que tenien una visió estricta i poc cultivada de l'islam. Yusuf Ibn Tasufin va entrar amb el seu exèrcit a la península ibèrica en diverses ocasions (1086, 1088 i 1093, i es trobà amb una terra fèrtil i pròspera, però també va observar el que per ell era un relaxament dels preceptes doctrinals de l'islam i una excessiva tolerància amb els jueus i els cristians. Això li va provocar la determinació d'apoderar-se d'aquests regnes, animat per la divisió entre les diferents taifes. Va completar la conquesta d'Al-Àndalus al 1090, a excepció de la taifa de València, que va ser conquerida en 1094 pel mercenari castellà anomenat el Cid, que la va mantenir fins al 1102.

Els benimerins foren la dinastia berber que va succeir els almohades al Marroc, des de mitjans del segle XIII a principis del XV. Els benimerins intervingueren de manera decisiva en la política del regne nassarí de Granada, on tenien un exèrcit permanent. A més a més, foren un suport fonamental de la resistència contra els reis cristians. El seu objectiu estratègic, en un principi, fou el de dominar l'estret de Gibraltar per tal de tenir el control del comerç entre la Mediterrània i l'Atlàntic. D'aquesta manera, els benimerins entraren en el sud d'al-Àndalus al 1224, per donar suport als reis granadins, enfrontant-se directament amb els cristians. L'enfrontament pel domini de l'estret de Gibraltar es coneix com la batalla de l'Estret, lliurat entre Castella, de vegades amb el suport naval de la Corona d'Aragó, i l'aliança nassarí-benimerina, entre 1263 i 1350.

Jaume I d'Aragó va conquerir bona part del Xarc al-Àndalus (l'orient peninsular), primer amb la conquesta de Mallorca el (1229) i més tard amb la conquesta de València (1238). Mentrestant els castellans van obtenir victòries importants, com la conquesta de Tarifa (1292) i la de Gibraltar (1309), però les incursions granadines, la frustrada croada castellanoaragonesa de 1309 i el desastre de la Vega (1319), van igualar les forces cristianes i musulmanes.

Així doncs la creixent amenaça nassarí-benimerí va rellançar la conquesta feudal entre 1327 i 1344. Cap a 1330 Granada es va decantar per altra aliança amb el sultà benimerí Abul-Hasan (1331-1351), disposat a una guerra oberta contra els cristians. D'aquesta manera, els benimerins van arribar a recuperar els ports de Tarifa, Algesires, Gibraltar (1333) i Rota. Alfons XI de Castella va enfortir Castella durant les treves, i en 1339 va ajuntar les seves tropes amb les de Pere IV d'Aragó i Alfons IV de Portugal. En agost de 1340 un gran exèrcit benimerí va desembarcar en les costes peninsulars i va assetjar Tarifa (ara en poder dels castellans). L'enfrontament definitiu va tenir lloc en la batalla del riu Salat (30 d'octubre de 1340), on les tropes castellanes i els seus aliats, derrotaren a l'exèrcit nassarí-benimerí d'Abul-Hasan i el nassarí Yusuf I (1333-1354), els quals tenien un exèrcit molt més nombrós, però pitjor armat i d'inferior tàctica. Amb la moral recuperada Alfons XI va conquerir Alcalá la Real (1341), va derrotar els nassarís en la Batalla del riu Palmones (1343) i després de dos anys de setge va prendre Algesires (març de 1344). En 1349 va intentar conquerir en Gibraltar, però va morir de pesta durant el setge (març de 1350). Amb les seves victòries, Alfons XI va destruir l'últim suport nord-africà d'Al-Àndalus. Des de mitjans del segle XIV, Granada va quedar aïllada del Magrib. L'imperi benimeri va anar desintegrant-se lentament a la mort d'Abul-Hasan, encara que van romandre a la península fins al 1374.

L'evolució política dels Regnes Cristians[modifica | modifica el codi]

Astúries i Lleó[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal del Regne de Lleó

Alfons III d'Astúries va fer de Lleó la seva nova capital i va repoblar aquesta regió estratègica. Des d'aquesta ciutat el rei va començar una sèrie de campanyes per controlar les terres al nord del Duero. Va reorganitzar els seus territoris en ducats majors (Galícia i Portugal) i comtats majors (Saldaña i Castella) i va fortificar les fronteres amb molts castells. L'any de la seva mort havia nascut ja el Regne de Lleó. Amb aquesta nova situació de poder, el seu hereu Ordoni II de Lleó va atacar Toledo i Sevilla. El califat de Còrdova, que aleshores no estava dividit, va atacar Lleó. Navarra es va aliar amb Orodni contra Abd-al-Rahman, però va ser derrotat a la Batalla de Valdejunquera el 920. Durant els següents 80 anys el regne de Lleó va sofrir diverses guerres civils, atacs dels andalusins, disputes internes i assassinats la qual cosa va dur a la independència parcial de Galícia i Castella debilitant les forces cristianes.

Ramir II de Lleó, aliat del comte Ferran González de Castella, va derrotar el califa a Simanc el 939. Després d'aquesta batalla Ramir va aconseguir 12 anys de pau, però havia de concedir a González la independència de Castella com a pagament pel seu suport durant la batalla. Alfons V finalment va derrotar Almansor. Alfons V es va annexar Aragó el segle X i va expandir el seu control sobre la França del sud.

Navarra[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal del Regne de Navarra

Durant les darreres dècades del segle X, el rei Garcia II de Navarra va rebre Biscaia de Castella, i sota el seu regnat Navarra es va convertir en el regne hegemònic de la península. El seu fill, Sanç el Gran, que va regnar del 1004 al 1035 va annexar Castella al regne amb el seu matrimoni, va conquerir Sobrarb i Ribagorça i va fer del regne de Lleó el seu vassall en matar l'únic fill del rei Beremund III de Lleó. Seguint el costum navarrès, Sanç va dividir el regne entre els seus fills: Castella (i Biscaia) per Ferran, Navarra i la Rioja per Sanç IV de Navarra, el comtat d'Aragó per Ramir, i Sobrarb i Ribagorça per Gonçal. Ramir va matar al seu germà Gonçal i va annexar els seus dominis, mentre que Ferran, que es va fer rei, es va casar amb la filla de Beremund III convertint-se en rei de Lleó i Castella.

Navarra va perdre la seva importància sota el rei Sanç IV en perdre La Rioja i gairebé es convertiria en vassall d'Aragó. Després de la seva mort, els navarresos van elegir com a rei seu a Sanç Ramírez, rei d'Aragó. Sanç Ramírez va aconseguir el reconeixement internacional d'Aragó, i va expandir les fronteres cap al sud.

Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal de la Corona d'Aragó
Conquesta de València (1238). Pintura mural al castell d'Alcanyís.

La independència del comtat de Barcelona succeeix, de facto, durant el regnat del comte Borrell II, qui en patir l'atac de Barcelona per part d'Almansor el 985, demanà l'ajut per vassallatge al rei franc, però no el va rebre. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig de 987), però Borrell II declararia que la nova dinastia de França no eren els governadors legítims de França, i per tant del seu comtat.

L'11 d'agost de 1137 el comte Ramon Berenguer IV es prometé a Barbastre amb la princesa Peronella d'Aragó, una nena d'un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150. Aquest prometatge li permeté de passar a governar immediatament aquest país amb el títol de príncep: quedava constituïda la Corona d'Aragó gràcies a la unió dels sobirans d'Aragó i Catalunya, i passant a l'ofensiva conquerint les taifes de Tortosa, Lleida i Siurana entre els anya 1147 i 1154.

La derrota catalanano-aragonesa a la Batalla de Muret (1213), i la mort de Pere el Catòlic en la mateixa, significà la fi del vassallatge occità al comte de Barcelona i de l'intent de domini feudal d’Occitània. En endavant la política expansiva de la corona es dirigirà cap al Xarq al-Àndalus (el territori valencià i les Illes Balears), i més tard s'estendria més enllà pel mar Mediterrani, annexant-se el regne de Nàpols, el regne de Còrsega, el regne de Sicília i el regne de Sardenya. Fins i tot els reis van incloure entre els seus títols el ducat d'Atenes i es va crear el ducat de Neopàtria, malgrat l'efímer domini dels mercenaris almogàvers sobre aquests ducats, i Jaume II també s'intitulava rei de Múrcia, malgrat haver-hi ocupat el regne només temporalment.

El final de l'expansió peninsular de la Corona d'Aragó el marca el Tractat d'Almizra (1244) signat per Jaume I i el seu gendre Alfons X de Castella. En el pacte s'estipulà que les terres al sud de la línia Busot-Biar-La Vila Joiosa quedaren reservades per al regne de Castella, tot i que posteriorment, els territoris del regne de Múrcia situats al nord del riu Segura van ser incorporades al regne de València per Jaume II (Governació d'Oriola), en virtut de la Sentència Arbitral de Torrelles (1304) i del Tractat d'Elx (1305).

Castella[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal de la Corona de Castella

L'any 929, el Comtat de Castella es va independitzar de Lleó amb el comte Ferran González, però la Corona de Castella, com entitat històrica, comença el segle XIII, any en què Ferran III de Castella, es corona rei de Castella i rei de Lleó, el qual incloïa els antics regnes de Galícia i Astúries. La unió entre els dos regnes ja s'havia produït anteriorment, el 1037 gràcies a Ferran I de Castella i el 1072 amb Alfons VI de Lleó per separar-se de nou el 1157, però aquesta en fou l'última i definitiva.

Ferran I de Castella va ser rei més important de la segona meitat del segle XI. Va conquerir Coïmbra i va atacar els regnes andalusins, exigint-los un tribut conegut com a paria. L'estratègia de Ferran era continuar demanant paries fins que el taifa estigués molt debilitat militarment i econòmicament. Va repoblar també les fronteres per mitjà de furs. Continuant amb la tradició navarresa, abans de la seva mort va dividir el regne entre els seus fills. Sanç II de Castella volia reunir el regne del seu pare, i va atacar els seus germans. Sanç va ser mort en el setge de Zamora el 1072, i el seu germà Alfons VI va prendre Lleó, Castella i Galícia.

Alfons VI, el Valent, va colonitzar amb població dels seus regnes les zones de Segòvia, Àvila i Salamanca. En haver assegurat les fronteres, el rei Alfons va conquerir el poderós regne andalusí de Toledo el 1085. Toledo, l'antiga capital dels visigots, era una localitat ideològicament molt significativa, i la conquesta va fer d'Alfons un dels reis més reconeguts del món cristià. Va adoptar el títol d’Imperator totious Hispanie ("Emperador de totes les Espanyes", en el sentit geogràfic del terme). Alfons va aplicar una política molt més agressiva contra les taifes, les quals van demanar el suport dels almoràvits africans.

Portugal[modifica | modifica el codi]

Per més informació, vegeu l'article principal sobre Portugal

El 24 de juny de 1129 es va produir la Batalla de Sant Mamede en què Alfons Henriques va vèncer la seva mare, Teresa de Lleó i Núñez, adquirint i controlant el comtat portuguès, declarant-lo principat independent. El 1139, sota el títol de comte de Portugal, després de la victòria en la Batalla d'Ourique contra un contingent musulmà, Alfons es va autoproclamar Rei de Portugal, amb el suport de les seves tropes.

Segons la tradició, la independència de Portugal va ser confirmada més endavant a les mítiques corts de Lamego, quan va rebre de l'arquebisbe de Braga la corona de Portugal, encara que estudis recents qüestionen la reunió d'aquestes corts. El reconeixement de Castella, però, va arribar el 5 d'octubre de 1143 i es va deure al desig d'Alfons VII de Castella de ser emperador (i com a tal, necessitava d'altres reis com a vassalls). Alfons Henriques va assajar de consolidar la seva independència, amb importants conquestes de terra andalusina al sud, com la conquesta de Lisboa el 24 d'octubre de 1142 i Santarém el 15 de març, amb el suport d'una poderosa esquadra de 160 vaixells i un contingent d'uns 12.000 croats que es dirigien cap a Terra Santa. Per les seves conquestes, que en més de quaranta anys va duplicar el territori que el seu pare li havia llegat, va ser apel·lat El Conqueridor, tot i que també va ser conegut com El Fundador i El Gran. El musulmans, fins i tot, en senyal de respecte, van anomenar-lo Ibn-Arrik ("fill d'Enric", traducció literal del genitiu Henriques) o El-Bortukali ("el portuguès").

Els Reis Catòlics i la conquesta del Regne de Granada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Granada
Lliurament de les claus de Granada a la reina Isabel per Boabdil en una recreació del segle XIX

A finals de l'edat mitjana la península estava dividida en quatre regnes cristians, Castella, Aragó, Navarra i Portugal, i al-Àndalus s'havia reduït al regne musulmà de Granada governat per Abu 'Abd Allāh o Boabdil.

Enric IV de Castella va cercar l'aliança amb Portugal. Per obtenir-la, va casar la seva filla Joana la Beltraneja amb Alfons V de Portugal. No obstant això, la seva germana, la infanta Isabel I de Castella, que aspirava a la corona, es va casar amb Ferran II d'Aragó i després de la mort d'Enric, va reclamar tot el territori castellà. Després de la guerra civil castellana entre partidaris d'Isabel, amb el suport d'Aragó, i partidaris de Joana, amb el suport de Portugal, Isabel va romandre en el tron.

L'aliança castellano-aragonesa va conquerir Granada el 1492 i el 1512 el Regne de Navarra va ser annexionat a la Corona d'Aragó, passant després a la de Castella el 1515. Posteriorment, desaparegut per complet al-Àndalus, l'expansió feudal i el procés de colonització va continuar al nord d’Àfrica, les Canàries i a la recentment descoberta Amèrica.

Vida i cultura a l'època de la Conquesta[modifica | modifica el codi]

Llengües i religió[modifica | modifica el codi]

Art Mudèjar. Torre de la Catedral de Terol.

Quan els musulmans arriben a la península, la població hispano-romana parlava un llatí vulgaritzat com arreu de la Romània, i únicament l'oligarquia visigòtica sembla que era bilingüe, perquè parlaven llatí i la seva llengua germànica. Amb l'ocupació musulmana, l'assentament progressiu de poblacions àrabs i berbers, i les conversions dels indígenes a l'islam, al territori andalusí es parlava quasi exclusivament en llengua àrab, i en concret en un dialecte andalusí influenciat per la llengua mossàrab. Existien petits grups cristians que conservaren aquesta llengua romanç hispànica, però la van anar perdent a poc a poc, passant-se a l'àrab, fins a desaparèixer per complet cap al segle XII, tant els mossàrabs com la seva llengua.

La tolerància dels musulmans cap a cristians i jueus, mentre pagaven un tribut especial, es va perdre amb l'avanç de la conquesta de la península pels feudals, i amb l'arribada dels almoràvits d'Àfrica. Als territoris conquerits pels cristians també vivien musulmans que no havien estat expulsats ni esclavitzats, la qual cosa va produir un intercanvi cultural entre musulmans i cristians que es reflecteix en els arabismes existents a les llengües romàniques peninsulars (català, castellà i galaico-portuguès), en els magnífics sistemes de regadiu, sobretot a l'est peninsular, o en l'anomenat art mudèjar. Els jueus coneixien l'hebreu, que utilitzaven als seus ritus religiosos, però parlaven en àrab o romanç segons on visqueren. Per exemple al segle XIII el coneixement de l'àrab i el castellà per part dels jueus de Toledo va jugar un paper important en la traducció d'obres científiques i literàries dels antics grecs, perdudes en llatí, però que els musulmans havien conservat en àrab durant l'edat mitjana. El personatge jueu més important de l'època seria el filòsof Moisès Maimònides.

La política religiosa dels Reis Catòlics van acabar amb l'expulsió dels jueus, la persecució dels conversos, i l'aïllament i segregació dels musulmans, amb la intenció d'homogeneïtzar la península religiosament.

Grups socials fruit de la Conquesta[modifica | modifica el codi]

Durant el procés de la conquestes es van originar diversos grups socials com a conseqüència del contacte entre distintes societats i cultures:

  • els mossàrabs: les minories cristianes de les terres controlades pels musulmans; la majoria van acabar convertint-se a l'islam per estalviar-se el tribut especial, i altres van emigrar cap als regnes cristians del nord durant els temps de persecució. Van desaparèixer cap al segle XII.
  • els muladins: els cristians o pagans que es van convertir a l'islam després de l'arribada dels musulmans, la major part de la població hispano-romana.
  • els mudèjars: els musulmans que habitaven en les terres que havien conquerit els cristians, la gran majoria pagesos; després de les conversions forçoses del segle XVI van ser coneguts com a moriscos, i van ser expulsats definitivament en 1609. A la Catalunya Nova i al País Valencià se'ls van conèixer també com a tagarins.
  • els conversos: jueus que es van convertir al cristianisme voluntàriament o per la força després del decret d'expulsió dels jueus de 1492; alguns d'ells serien criptojueus que van practicar el judaisme en secret.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Virgili, Antoni: Ad detrimentum yspanie: la conquesta de Ṭurṭuša i la formació de la societat feudal, 1148-1200; pp. 22-25
    « Tant la historiografia espanyola com la catalana, gairebé idèntiques en llurs plantejaments i objectius, concebeixen la conquesta feudal projectada sobre Al-Àndalus com una acció col·lectiva –noblesa, església, comtes o reis, etc.- amb l’objectiu, legítim i irrenunciable, de recuperar un espai central perdut accidentalment arran de la conquesta musulmana. Vet aquí la reconquesta. Tanmateix, l’empresa parteix del supòsit que cada regne feudal disposa d’uns espais reservats sobre els quals projectarà la seva agressivitat en forma de conquesta; una tendència natural i indiscutible a l’expansió sobre determinades regions, el destí de les quals no pot ser altre que el retorn a la normalitat. [..] Aquestes nocions, expressió d’uns determinats i ben identificats patrons ideològics assumits i difosos per la historiografia, s’han convertit en uns tòpics tan sòlids com gairebé incriticables. El seu significat ha estat acceptat sense reserves, sense necessitat de ser qüestionat.[..] La legitimació de la conquesta, en tant que posava fi a l’accidentalitat, deixa al marge de la recerca la socitat andalusina, justament, perquè el seu destí no era que aquest. M. Barceló ho va expressar així: «fins fa poc al-Andalus no era un subjecte històric més que en els termes del seu anihilament». »
    loc. cit.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: la reconquesta
Portal

Portal de la història militar de Catalunya