Reforma lingüística

Una reforma lingüística és un tipus de planificació lingüística que busca provocar un gran canvi en una llengua; normalment es basa en la simplificació o en la purificació. La simplificació regularitza el lèxic i la gramàtica perquè la llengua sigui més fàcil d'utilitzar, i la purificació busca polir l'idioma d'aquells aspectes considerats impurs.

Simplificació

La forma més comuna de reforma lingüística és la simplificació, particularment la simplificació ortogràfica (cf. reforma ortogràfica); tot i així, també es poden simplificar la morfologia, la sintaxi, el lèxic o la formació de paraules. Per exemple, en català hi ha diversos prefixos que volen dir "oposat a", com in- (inútil), ir- (irregular), a(n)- (anormal, anorgàsmic). Una possible reforma lingüística podria proposar substituir-los tots per un únic prefix, per exemple no-. De la mateixa manera, es podrien agafar parelles d'antònims com bo i dolent i simplificar el lèxic convertint-les en bo i no-bo, proscrivint la forma dolent.

Normalment, però, la simplificació és molt més senzilla i es limita a una reforma ortogràfica, com les que van fer el català el 1995, amb la reforma de la norma del guionet, el castellà al segle XVIII, el portuguès (el 1910 a Portugal i el 1946 i el 1972 al Brasil i el 2012), l'alemany (el 1901/1902 i el 1996/1998) i el rus (el 1728 i el 1919).

Purificació

El purisme lingüístic és l'oposició a qualsevol mena de canvis en una llengua concreta, o el desig de deixar sense efecte alguns canvis que la llengua va fer en el passat per la voluntat de preservar-ne la puresa. El purisme es pot manifestar en ultracorreccions (com la que va convertir cervo en cérvol), analogies, falses etimologies o fins i tot invenció de paraules (com tocom, fruit d'una mala lectura de l'adverbi dialectal ontocom), per bé que aquests fenòmens no són exclusius dels puristes. També es considera purista la utilització de paraules arcaiques en un context inadequat, com ara car ('perquè'), àdhuc, llur (excepte en rossellonès, en què és paraula viva) o mots acabats en -ívol (jovenívol, baronívol), o la utilització de paraules que poden semblar més genuïnes en un sentit diferent del que tenien originalment (puix, 'perquè' en el sentit del castellà pues —en valencià, especialment entre els blavers—, o vers, 'cap a', com a substitut de qualsevol altra preposició —per exemple: "L'actitud a adoptar vers aquest problema", en lloc de "L'actitud a adoptar davant aquest problema"). En català, la batalla entre puristes i partidaris de la llengua popular s'ha manifestat en diferents moments històrics, com el segle XIX (català medievalitzant versus "català qu'ara es parla") o els anys vuitanta del segle XX (català heavy versus català light).

Grans reformes

• Xinès: s'escull el mandarí com a dialecte estàndard (1920) i s'introdueixen caràcters simplificats (anys 50)
• Txec: reforma de Josef Jungmann al segle XIX
• Alemany: reforma de 1996 per simplificar l'ortografia
• Hebreu: als anys 20, creació de l'idioma modern a partir del bíblic
• Hongarès: modernització a principis del segle XIX amb més de 10000 termes nous
• Turc: pas a l'alfabet llatí als anys 20 i ordenació ortogràfica
• Novaparla (ficcional) a l'obra 1984