Reforma ortogràfica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Reforma».

Una reforma ortogràfica és un tipus de planificació lingüística que té per objectiu provocar un canvi major en l'ortografia d'una llengua. Normalment es basa en una adaptació de l'ortografia a l'evolució de la llengua parlada o, en el cas d'absència de regles d'ortografia comuna, en l'estandardització. Regularitza el lèxic i la gramàtica per facilitar-ne l'ensenyament, per donar un quadre estandarditzat a les editorials i per a minvar les divergències.[1]

Reformes ortogràfiques de Catalunya[modifica | modifica el codi]

A l’inici de la segona dècada del segle XX, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va constituir una comissió per establir unes normes que acabessin amb el desordre i l’anarquia de l’ortografia catalana.[2] Aquesta reforma ortogràfica, com quasi totes, va iniciar un debat entre partidaris i contrincants. Quan el 1913 l'IEC va promulgar les Normes ortogràfiques, després d'una campanya conduïda per, entres d'altres, Marià Aguiló i Fuster i Pompeu Fabra i Poch,[3] va tornar a erigir-se una nova Acadèmia de la Llengua Catalana per oposar-s'hi.[4][5] El 2013, al centenari d'aquesta reforma, Isidor Marí Mayans, president de la secció filològica de l'IEC, comentà el següent: «encara que sovint no en som ben conscients, la consecució d’aquell acord normatiu, que va obrir les portes als que successivament es produirien en el camp de la gramàtica (1918) i del diccionari (1932), és de la màxima transcendència històrica.»[6]

En l'actualitat, en el context català, el Termcat ajuda els usuaris de la llengua a estandarditzar els neologismes, dins del procés de normalització de la llengua catalana i en un context global determinat per la societat del coneixement, la diversitat i el multilingüisme.[7] Per exemple, segons el cas, s'opta per la represa integral de la paraula estrangera (whisky), la catalanització ortogràfica (pàrquing) o l'alternativa (aparcament), o el reemplaçament d'una paraula estrangera (hard disk) per una paraula catalana «pura» (disc dur).

Reformes ortogràfiques de la resta del món[modifica | modifica el codi]

Els intents de canviar altres aspectes que les convencions ortogràfiques per a reformar les llengües s'han adverat molt més difícils. A tot arreu canvis de la llengua per decret, de vegades per canvis minimals, com per exemple la proposició de la Reial Acadèmia Espanyola, el 2010 de canviar el nom de la lletra y en castellà en ye en lloc d'i grega, han suscitat la polèmica. En analitzar les passions suscitades per la reforma ortogràfica del castellà del 2010, l'escriptor Javier Marías conclogué: «el dirigisme en la llengua no tindrà cap èxit perquè veiem qualsevol imposició com una intromissió intolerable en la nostra parla i en el nostre pensament; com un atemptat a la nostra llibertat».[8]

Al marc de la francofonia, la lluita contra el franglès i les multiples paraules d'origen anglesa, especialment a les tecnologies de la Informació i la comunicació, s'advera àrdua. Per exemple, el reemplaçament de fax per telecòpia decretat per l'Office de la langue française s'advera difícil fora del cercle dels funcionaris, obligats a seguir les instruccions.[9] Telecòpia no és més o menys pur francès que fax, d'igual manera que tele prové del grec antic i còpia del llatí mentrestant fax és un derivat del llatí fac simile.

Reformes ortogràfiques majors[modifica | modifica el codi]

Català[modifica | modifica el codi]

Després de la publicació de les Normes ortogràfiques per l'Institut d'Estudis Catalans (1913) després del treball preparatiu de Pompeu Fabra i Poch, van seguir unes poques reformes menors.

  • 1962: l'autorització de les variants del possessiu meua, teua... i de les variants de la conjucació dels verbs cantam, cantau, cantàssis...[10]
  • 1984: els noms en -es (judes, mecenes, Atenàgores..)[11]
  • 1992 (1999) la norma sobre la grafia de la persona 1 del present d'indicatius dels verbs a les Illes Balears[12]
  • 1993: els signes d’interrogació i d’admiració[13]
  • 1995: el guionet.[14]
  • 1996: la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant[15]
  • 1996: representació de la flexió verbal en les «Instruccions per al maneig del diccionari»[16]

Altres llengües[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Normes ortogràfiques del 2013, Introducció
  2. «Publicació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (Gener 1913)», Generalitat de Catalunya, 201.
  3. «Pompeu Fabra i Poch». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. «Normes ortogràfiques». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. «Academia de la Llengua Catalana». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. «Presentació», 2013 Cent Anys Normes Ortogràfiques, Institut d'Estudis Catalans (IEC), 2013 [consulta el 31 de juliol de 2013]
  7. «El Termcat», Termcat, [Consultat 31 de juliol de 2013
  8. Javier Marías: "El dirigismo en la lengua no tendrá éxito porque cualquier imposición en ella la vemos como una intromisión intolerable en nuestro habla y en nuestro pensamiento; como un atentado a nuestra verdadera libertad". citat per Winston Marique Sabodal, «Por qué la lengua levanta pasiones» (castellà), El País,, 6 de març de 2012 (en català: Per què la llengua aixeca tantes passions)
  9. «fax», Avis terminologiques, Québec, Office québécois de la langue française, febrer del 2013
  10. «Qüestions gramaticals», Institut d'Estudis Catalans, 1990
  11. «Noves normes ortogràfiques sobre els noms en -es (acord del 7 de febrer de 1984)», Institut d'Estudis Catalans, 1990
  12. «Sobre la grafia de la persona 1 del present d’indicatiu dels verbs a les Illes Balears (Acord del 15 de maig de 1992, modificat el 2 de juliol de 1999)», Institut d'Estudis Catalans, 1996
  13. « Els signes d’interrogació i d’admiració (Acord de l’11 de juny de 1993)»,Institut d'Estudis Catalans, 1990
  14. «L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació (Acord del 15 de març de 1996)», Institut d'Estudis Catalans, 1996
  15. « Sobre la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant (Acord del 19 de gener de 1996)»,Institut d'Estudis Catalans, 1996
  16. «Diccionari de la llengua catalana. Representació de la flexió verbal en les «Instruccions per al maneig del diccionari» (Acord del 17 de maig de 1996)», Institut d'Estudis Catalans, 1996
  17. David Galadí-Enríquez, «La reforma de la ortografía del castellano» (castellà) (en català: La reforma ortogràfica del castellà)
  18. «La "i griega" se llamará "ye"» (castellà), El País, 5 de novembre de 2010

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]