Regió de Bitínia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La regió de Bitínia és una regió del nord-oest d'Àsia Menor, actualment Turquia, a la part asiàtica del Bòsfor i de cara a la mar Negra. El seu límit natural oriental és el riu Sangarius; pel sud tenia (d'est a oest) Paflagònia, el riu Rindacos (que marcava la frontera amb Mísia) i Galàcia.

Històricament, la regió estigué sota domini dels bitinis conformant el Regne de Bitínia, amb un període de domini persa al segle VI aC. Durant l'expansió militar del Regne de Macedònia, Bitínia conservà la seva independència fins al 74 aC, en què la República Romana ocupà el territori i la convertí en província romana, i s'integrà posteriorment a l'Imperi bizantí.

Se suposa que els bitinis foren un poble traci de la regió de l'Estrimó, que foren anomenats estrimonis quan vivien en aquest riu però que es van dir bitinis en passar a Àsia Menor després de ser expulsats pels teucris i misis. Estrabó diu que foren d'arrel mísia i es van barrejar amb emigrants tracis (els bitinis i els tinis). Xenofont identifica els bitinis com a tracis i situa a la ciutat d'Heracleia el territori dels mariandins (mariandyni).

Regne de Bitínia[modifica | modifica el codi]

El Regne de Bitínia fou un estat monàrquic a la regió de Bitínia, de cultura hel·lenística. Possiblement, fou poblada per les tribus tràcies dels Tini i Bitini que van expulsar els Misi i altres tribus menors (només van restar els Mariandini al nord-est). Els bitinis eren probablement un poble de Tràcia que es va establir a Mísia i es va barrejar amb una part dels misis, i n'expulsà la resta. Heròdot els esmenta com a tracis dividits en dues tribus: els tinis i els bitinis, però el primer nom va caure en desús; Heròdot diu que els tinis ocupaven la costa de Bitínia des de Cios fins a la regió del Pont; i els bitinis l'interior, però això fou probablement erroni. Foren sotmesos per Cressos, rei de Lídia.

Destruït el regne de Lídia el 546 aC, els bitinis quedaren subjectes a Pèrsia, i el territori va formar part de la satrapia de Frígia, i es va crear una satrapia que no se sap si era solament formada per Bitínia o comprenia altres territoris.

Una dinastia local encapçalada per Dídals de Bitínia va afermar la seva sobirania vers el 430 aC i va ocupar la colònia grega de Mègara, Astacos de Bitínia. Una dotzena de reis, sense comptar Zibees, van seguir Didals:

Al rei Dídals el va succeir Boteires, potser el seu fill. Al segle IV, els bitinis ja eren independents quan Alexandre el Gran va iniciar la conquesta de Pèrsia. Bas de Bitínia, fill de Boteires, se sap que regnava el 334 aC, quan els macedonis van envair el país dirigits pel general Calantos, que fou derrotat. Alexandre el Gran va renunciar a ocupar el país i va continuar el seu camí.

A Bas, el va succeir el seu fill Zipotes vers el 326 aC i va guerrejar amb Lisímac de Tràcia i Antíoc (fill de Seleuc I Nicàtor) amb cert èxit. El seu successor fou el seu fill Nicomedes I (281 aC), al qual cal suposar una mare grega pel seu nom totalment grec. Nicomedes es va declarar independent després de la mort de Lisímac a Cirupedion el 281 aC, però tenia por de perdre el tron per causa de tres germans i els va fer matar; ho va aconseguir amb dos d'ells, però el tercer, Zibees, es va revoltar i es va apoderar d'una part del regne. Fou aquest rei qui va invitar els gàlates establerts a Tràcia a passar a l'Àsia Menor (478 aC), per ajudar-lo contra son germà rebel que dominava ja una bona part del país. Els gàlates van derrotar ràpidament Zibees i van rebre un petit territori al sud de Bitínia per establir-se, però aviat es van dedicar a assolar les regions properes. Nicomedes va fundar la ciutat de Nicomèdia (264 aC) al golf d'Astacos, que va convertir en la seva capital, i que li va permetre afermar el seu poder en assegurar el domini de la costa de la Propòntida.

Després d'uns anys confusos, el va succeir a la seva mort (vers 250 o 246 aC) el seu fill Zeiles, que va planificar la mort dels caps gàlates que el seu pare havia invitat, però els gàlates se’n van assabentar i el van matar.

Prusies I de Bitínia.

El seu fill Prusies I Kholos (el coix) fou proclamat rei, i va derrotar els gàlates que estaven assolant les ciutats de l'Hel·lespont, i va matar tots els que va poder, inclosos dones i criatures. El 188 aC, va acollir el cartaginès Anníbal, expulsat del territori selèucida. Va adquirir la ciutat de Cios, al golf de Cios, i Mirlea o Mirleia, i el seu domini a l'est es va estendre a la rodalia del Rhyndacos, i també va ocupar Cieros en territori d'Heracleia (a la qual va donar el nom de Prusies (igual que va fer amb Cios) i Tios a la boca del Bilaos, rodejant Heracleia pels dos costats; però quan va atacar la ciutat grega va resultar mort (180 aC), i el va succeir el seu fill Prusies II Kynegos (el caçador), que el 167 aC va demanar la protecció del senat de Roma i el 156 aC es va aliar amb Mitridates V Evergetes del Pont contra Pèrgam, i ocupà el nord del regne fins que els romans van enviar tropes que el van obligar a retirar-se i li van imposar un tractat de pau. El 149 aC, el rei va voler assassinar el seu fill Nicomedes i aquest es va rebel·lar amb ajut de Pèrgam, va arrestar el pare i el va executar, i es va proclamar rei (Nicomedes II Epífanes).

Va tenir un pacífic regnat que es confon amb el del seu fill Nicomedes III Evergetes (entre els dos quasi seixanta anys); el 135 aC, es va aliar al rei del Pont Mitridates V (Mitridates I del Bòsfor Cimmèric). Va morir el 128 aC i el va succeir el seu fill. El 91 aC, Nicomedes III va ocupar Paflagònia, cosa que va portar a una breu guerra amb el Regne de Capadòcia, que no va continuar per la mort del rei el 90 aC. Llavors va pujar al tron el seu fill Nicomedes IV Filopator, que fou reconegut rei pels romans, dels quals el nou rei era un dels més grans partidaris, però son germà Sòcrates, enemic de Roma, es va revoltar i va enderrocar son germà amb ajut del Pont. El 89 aC, els romans van imposar el restabliment de Nicomedes IV, però poc temps després (88 aC) aquest fou expulsat del poder per Mitridates VI Eupator del Pont, que va reinstal·lar Sòcrates. El 84 aC, Nicomedes IV fou restaurat pels romans després de la pau. Va morir sense fills el 74 aC i llegà el regne a Roma.

Llista de reis de Bitínia[modifica | modifica el codi]

Nicomedes II Epífanes.

Província romana[modifica | modifica el codi]

Mapa de les províncies romanes, amb Bitínia destacada

El 84 aC, el rei Nicomedes III de Bitínia fou restaurat pels romans després de la pau que finalitzà la disputa amb Mitridates del Pont. Nicomedes III va morir sense fills el 74 aC i llegà el regne a Roma.

El governador romà d'Àsia, Marcus Junius, fou enviat a Bitínia a recollir l'herència, però Mitridates del Pont es va anticipar i va ocupar el regne i annexionà la costa fins a Heracleia, deixant només sense ocupar la península de Calcedònia, on van arribar milers de refugiats que fugien dels pòntics. Però els consols Cotta i Lucul·le van obtenir diverses victòries i, l'any següent (73 aC), Bitínia va quedar totalment ocupada i inclosa dins la província romana d'Àsia, fins que més tard formà província separada, si bé els romans van conservar com a límits del districte els darrers, és a dir, que van deixar fora Heracleia, i les regions més a l'est, que van ser considerades dins el Pont. Però, a la mort de Mitridates, la part occidental del Pont (la costa des d'Heracleia a Sidene, a l'est de Temiscura) fou incorporada a Bitínia, que va esdevenir província romana i Pompeu la va dividir en onze municipalitats, entre les quals se sap que hi havia Amisos (de la qual depenien Sidene i Temiscura). C. Papirius Carbo fou el primer procònsol conegut de Bitínia.

Bitínia esdevingué una província romana de l'Àsia Menor, que ocupava la part oriental de la Propòntida i la costa est del Bòsfor, anomenat Bòsfor Traci, i una part de la costa de l'Euxí. Limitava a l'oest amb Mísia, al sud amb Frígia i Galàcia, a l'est amb el Pont (el límit probable fou el riu Rhyndacos) i al nord l'Euxi. El límit amb el Pont és incert, per tal com Estrabó diu que limitava a l'est amb els paflagons i els mariandins i un part dels epíctetes, que eren també al sud a la Frígia Epícteta o Helespòntica; la ciutat de Prusa era construïda a Mísia al límit entre territori de Mísia i Frígia.

Pompeu va cedir una part del Pont al Regne de Pèrgam, concretament una zona de l'interior a les muntanyes Olgassys, incloent-hi Paflagònia, però August la va incorporar a Bitínia l'any 7 aC juntament amb la ciutat pòntica d'Amàsia al riu Iris. L'any 63, la província fou batejada com a Bitínia i Pont, encara que pel temps que feia que només es deia Bitínia fou sovint abreviat a aquest sol nom. Plini fou governador de la província i diu que Sinope i Amisos eren a la seva jurisdicció, i parla de les ciutats bitínies i les ciutats pòntiques, per la qual cosa sembla que bona part del Pont havia estat afegit a Bitínia.

Els governadors foren inicialment procònsols o, més correctament, propretors i, durant el govern d'August, la província va correspondre al senat, però va passar a l'emperador sota Trajà, que va donar a canvi al senat la Pamfília; des de llavors, els governadors foren anomenats llegats augusts i en lloc de propretors foren procuradors. Gneu Pompeu va establir-ne unes lleis per al govern local (Lex Pompeia) segons esmenta Plini el Jove.

Trajà va fer de Prusa una ciutat autònoma. Calcedònia, Amisos i Trapezus foren ciutats lliures, i Apamea, Heracleia i Sinope foren colònies que van rebre colons romans als quals es va donar terres. Sinope fou colònia des del temps de Juli Cèsar, el 45 aC. Nicomèdia era colònia al segle III. Adrià va concedir a la província un festival religiós comú que es feia cada any a Nicomèdia.

La capital de la província fou Nicomèdia, que va tenir el títol de metròpolis en temps d'August, però que en temps de Valentinià I va passar a Nicea; Nicomèdia era també la capital de la Bitínia pròpia o Bitínia a l'oest d'Heracleia. El districte d'Ora Pòntica, distribuït per Pompeu en 11 municipalitats, va tenir com a capital Amastris. I el tercer districte (la regió de les muntanyes Olgassys i Paflagònia) tenia com a metròpolis Pompeiòpolis (a Paflagònia) i Amàsia (al riu Iris). La resta del Pont començava al sud d'Amàsia, a la ciutat de Zela, fins a les muntanyes al sud i fins Trapezis a l'est; aquest territori, Marc Antoni el va donar el 36 aC al rei Polemó, del qual després va passar a la seva vídua i al fill Polensó, fins que el 63 aC fou convertit en província del Pont (separada de Bitínia) per Neró, si bé sovint fou unida administrativament a Galàcia.

Al sud del país, les ciutats de la província eren: Brusa i Hadriani (al sud de l'anterior). A l'est de Prusa hi havia Leucae (grec Lefke), prop del Sanarios, però no és clar que pertanyés a Bitínia. Claudiòpolis fou una ciutat de Bitínia que, inicialment, es deia Bitinium. A la costa, les ciutats principals eren Cios, Astacos, Heracleia, Amastris, Sinope i Amisos (Samsun).

Geografia[modifica | modifica el codi]

Les principals muntanyes eren les de l'Olimp, que corren cap a l'est fins al Rhyndacos. A l'interior eren l'Ormenion, l'Olgassys, l'Olimpus de Misia (2.300 m), prop de Brusa, i l'Ala-Dagh.

Els llacs principals foren el Sophon (probablement l'actual Sanbaja), l'Ascània (el més gran, amb la ciutat de Nicea), l'Abullionte, el Apol·loniatos. Iznik, prop del qual estava Nicea.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regió de Bitínia Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 40° 30′ N, 31° 00′ E / 40.5°N,31°E / 40.5; 31