Regió de Líbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'antiga regió de Líbia (en llatí Libia, en grec Λιβύη), fou el nom que s'aplicava pels primers geògrafs al nord d'Àfrica entre Egipte-Etiòpia d'un costat i l'Atlàntic de l'altra. Els seus habitants foren sovint anomenats etíops per la seva pell fosca.

Homer descriu Líbia com tota la terra que era a l'oest de l'Egipte mitjà, és a dir tota Àfrica menys Egipte.

La primera colònia la va establir Baccos de Tera (Thera) vers el 630 aC i els grecs també consideraven Líbia com la totalitat de les desconegudes terres africanes. Els fenicis que havien colonitzat la costa no estaven satisfets amb la presència d'altres poders, especialment etruscs i romans a l'oest.

Heròdot també indica Líbia com tota l'Àfrica excepte Egipte.

Ptolomeu Evergetes vers la meitat del segle III aC va enviar quatre expedicions a la costa de la Mar Roja i vers Líbia.

Després de la conquesta romana de Cartago el 146 aC el coneixement de la Líbia interior es va ampliar. Polibi la va visitar i explorar. La guerra de Jugurta va portar als romans mes i mes a l'interior. Sal·lusti esmenta als gètuls com una raça líbia. També hi havia els Zaueces.

El 24 aC Aelius Gallus va conduir una expedició cap a Núbia i Etiòpia. El 19 dC Corneli Balb va atacar als garamants. Però en general els romans va provar de penetrar cap al desert. El 248 en uns jocs, Felip l'Àrab va exhibir nombroses feres de Líbia. En aquest segle Claudi Ptolomeu fa una bona descripció del país i esmenta l'expedició del oficial Maternas des Trípoli fins al llac Txad i va recórrer el riu que va anomenar Nigir (Níger). Tan endins com arribaven, allí arribaven les terres de Líbia. Les persecucions contra les sectes cristianes als segles III i sobretot al IV amb l'expulsió dels donatistes, montanistes, circumcel·lions i altres, va empènyer a milers de fugitius cap a la regió de l'Atles.

Quant a viatges al tom de Líbia, se'n esmenten tres: Heròdot diu que una flota egípcia manada per fenicis va sortir de la costa egípcia de la Mar Roja i va tornar als tres anys per la Mediterrània. El segon en època incerta després del 500 aC en què Hannó va enviar una flota a l'Atlàntic i van arribar probablement al Senegal o al Gàmbia; i molt més tard, al segle I, Arrià va fer un periple per la costa oriental d'Àfrica i va arribar fins a Quiloa.

Heròdot divideix Líbia en tres regions: les habitades (Àfrica, Cartago, Cirene i la regió del Atlas poblada per gètuls i garamants); el territori salvatge; i el desert. Ell mateix esmenta els caps occidentals: Gannaria (Γανναρία ἄκρα), probablement Cap Non; Soloëntia (Σολοεντία), Cap Bojador; Arsinarium (Ἀρσινάριον), Cap Corveiro, Ryssadium, Cap Blanc, Catharon (Καθαρὸν ἄκρον), Cap Darca, prop de la desembocadura del Nia, Cap Verd, i finalment el cap Notium segurament Cap Rozo (Roig). Heròdot explica que el camell fou introduït pels perses (els egipcis no el feien servir). El riu més important de la regió de l'Atlas era el Subus (Sus) i seguien el Chretes (Χρέτης) i el Xion (Ξιῶν). Heròdot n'esmenta d'altres (Salathus, Chusarius, Ophiodes, Novius i el Massa o Masasat. El riu d'Or és esmentat com Daradus. Mes al sud i est el coneixement és deficient i s'esmenten l'Stachir (Στάχειρ), amb el llac Clonia, probablement el San Antonio o Guaon; el Nia (Senegal) el Masitnoius (el Gàmbia) i sobre tots el Nigir.

La població estava formada per libis, etíops, fenicis i grecs, els dos darrers vivien uns a la costa occidental i els altres a l'oriental; els etíops vivien al sud d'Egipte i dels libis els autors clàssics esmenten nombroses tribus o grups que vivien just darrere dels grecs i fenicis.