Regles d'accentuació del català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'accentuació en català segueix les següents normes:

  • Les paraules monosil·làbiques no s'accentuen (hi ha excepcions que constitueixen l'accent diacrític).
  • S'accentuen les paraules agudes (la síl·laba tònica és l'última de la paraula) que acaben en vocal, vocal seguida de s o -en o -in (on la i és vocal). S'escriu, per tant: català, però, també, camí, pastís, cabàs, progrés, Berlín, sorprèn. En canvi: Ramon i ferum (acaben en consonant) o esglai i festiu (acaben en semivocal).
  • S'accentuen les paraules planes (la penúltima síl·laba és la tònica) que no acaben en cap de les terminacions anteriors. Per exemple s'accentuen: exàmens, cànon, tòrcer, correguérem, portàveu, entristíssiu. Però no s'accentuen: Maria (mot pla acabat en vocal), examen, Caucas.
  • S'accentuen totes les paraules esdrúixoles (l'avantpenúltima síl·laba és la tònica) i totes les paraules sobreesdrúixoles (la síl·laba tònica està abans de l'avantpenúltima). Per exemple: història, tònica, àrea, Núria, període, químicament.
  • S'accentuen només els adverbis acabats en -ment que es formen a partir d'una paraula que s'accentua: ràpidaràpidament, mecànicmecànicament, fàcilfàcilment, feliçfeliçment.[1]

Tipus d'accents[modifica | modifica el codi]

Hi ha dos tipus d'accents: l'accent greu o obert (`) i l'agut o tancat (´). L'accent greu es col·loca sobre de les vocals obertes, seguint les normes anteriors; i l'agut, sobre les vocals tancades. La a és la vocal oberta i la i i la u són les vocals tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades, per tant, tant poden portar l'accent greu com l'agut, depenent de si la vocal és oberta o tancada. Exemples: bàscula, vàlid, matalàs, interès, bèstia, perquè, cèntim, mòdul, allò, òliba, repòs, arròs, vindré, accés, també, legítima, veí, rítmic, pastós, tórtora, cantó, institució, múscul, brúixola, pallús.

Resum accentuació vocal E[modifica | modifica el codi]

- Agudes: Pensa que la majoria de paraules agudes acabades en -e, -es, -en porten l'accent obert (en alguns casos al català occidental és tancat), exceptuant els verbs en futur (pensaré), els compostos de bé (malbé), de té (conté), de ve (convé), mots com només i després, i paraules com accés o congrés (fan plural en -essos)

- Planes: La majoria de paraules planes amb accent gràfic a la vocal e porten l'accent obert, exceptuant sobretot els infinitius créixer, néixer, ésser o mots com préstec, cérvol i préssec.

- Esdrúixoles: Els mots esdrúixols són els més fàcils de recordar, car tots porten accent obert, tret de les paraules cérvola, Dénia, feréstega, llémena i església.

Resum accentuació vocal O[modifica | modifica el codi]

- Agudes: Pensa que a la majoria de paraules agudes amb accent a la vocal o has d'escriure l'accent tancat, exceptuant sobretot els mots això, allò i però.

- Planes: La majoria de paraules planes amb accent gràfic a la vocal o porten l'accent obert, exceptuant sobretot el substantiu estómac, el verb córrer (i els seus derivats) i les formes verbals fórem, fóreu; fóssim, fóssiu.

- Esdrúixoles: Els mots esdrúixols són els més fàcils de recordar, ja que tots porten accent obert, excepte sis paraules: fórmula, pólvora, tómbola, góndola, tórtora (ocell), escórpora (peix).

Divergències en l'accentuació de les è/é[modifica | modifica el codi]

A causa de la diferència de pronunciació entre els dos blocs del català ([e]/[ɛ]), certes <e> tòniques poden dur accent gràfic greu <è> [ɛ], seguint la fonètica del bloc oriental, o accent gràfic agut <é>, segons la pronúncia del bloc occidental. S'ha de dir que la primera opció és la més habitual al conjunt del territori, per bé que darrerament l'AVL, que centra la seua acció en la variant valenciana, proposa la preeminència de la segona per al País Valencià. L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) també reconeix ambdues opcions. Aquesta divergència existeix en certs casos:

  • Les paraules agudes en -es que no dupliquen la s en formar el plural: anglès/anglés, albanès/albanés francès/francés, comprès/comprés, admès/admés, cortès/cortés, il·lès/il·lés (en canvi, tot i duplicar la s en la forma de plural, també hi ha divergència a interès/interés, estrès/estrés i espès/espés).
  • Els numerals ordinals i altres paraules acabades en -e: cinquè/cinqué, sisè/sisé; alè/alé, cafè/café, obscè/obscé, serè/seré (tanmateix, s'escriuen sempre amb accent agut cabriolé, consomé, macramé, peroné, puré, suflé, ximpanzé).
  • Les formes de la tercera persona del singular del present d'indicatiu d'alguns verbs de la segona conjugació i altres paraules acabades en -en: aprèn/aprén, comprèn/comprèn, depèn/depén, ofèn/ofén; edèn/edén, mossèn/mossén (en canvi, s'escriuen sempre amb accent agut atén, entén, pretén i encén).
  • Els infinitius acabats en -èixer/-éixer, -èncer/-éncer, ènyer/ényer: conèixer/conéixer, merèixer/meréixer, parèixer/paréixer (amb l'excepció de créixer i de néixer); convèncer/convéncer, vèncer/véncer; atènyer/atényer, estrènyer/estrényer.
  • La segona i la tercera persones del plural dels imperfets d'indicatiu amb accent en el radical: fèiem/féiem, fèieu/féieu, crèiem/créiem, crèieu/créieu.
  • I les paraules planes acabades en -ol: pèsol/pésol, tèrbol/térbol, terratrèmol/terratrémol, sègol/ségol, trèvol/trévol, cèrcol/cércol, grèvol/grévol (en canvi, s'escriu sempre amb accent agut cérvol tot i ésser pronunciat amb [ɛ] al bloc oriental).

Accentuació dels estrangerismes[modifica | modifica el codi]

Els estrangerismes, paraules manllevades d'altres llengües es divideixen en dues categories: els no adaptats i els adaptats. Els estrangerismes no adaptats (drugstore, staff…) mantenen l'ortografia de l'original, els adaptats segueixen les regles d'accentuació del català (pàrquing, pòlder, estrès, papillota…). Tota una sèrie de mots d'origen llatí, una llengua que no coneix cap accentuació, van adaptar-se: currículum, decòrum, quòrum…. Els adapats formen el plural de manera catalana: currículums i no curricula. Quan les paraules es troben en locucions llatines de més d'una paraula, en principi, no s'accentuen: in memoriam, bonus pater familias, coitus interruptus, mutatis mutandis.[2] En general, la transició entre estrangerismes no adaptats i adaptats és fluixa. Els serveis públics Termcat i Optimot poden ajudar qui dubta de l'accentuació de neologismes o proposar alternatives catalanes, segons el cas.

Accent diacrític[modifica | modifica el codi]

S'anomena accent diacrític aquell accent que es col·loca sobre algunes paraules, que seguint les normes generals no haurien de portar accent, per distingir-les d'unes altres paraules que s'escriuen igual però que tenen un significat diferent.[1]

A continuació, algunes de les paraules que porten accent diacrític en català:

per una llista més completa vegeu l'article principal sobre l'accent diacrític.
  • , béns (riquesa; adverbi); be, bens (xai; nom de lletra)
  • déu (divinitat), adéu, semidéu; deu, deus (número; font; verb deure)
  • dóna, dónes (del verb donar); dona, dones (persona del sexe femení)
  • és (verb ésser o ser); es (pronom)
  • fóra (del verb ésser); fora (adverbi de lloc)
  • (part del cos); ma(possessiu)
  • més (quantitatiu); mes (període de l'any, conjunció, possessiu)
  • món (univers), rodamón; mon (possessiu)
  • nét, renét, besnét... (parentiu); net, renet... (adjectiu)
  • ós, óssos (animal); os, ossos (de l'esquelet)
  • óssa (animal); ossa (ossada)
  • pèl, pèls (vellositat); repèl, contrapèl...; pel, pels (contracció)
  • què (interrogatiu i relatiu precedit de preposició); que (relatiu àton; conjunció)
  • (verb saber); se (pronom reflexiu)
  • (afirmació); si (conjunció)
  • sóc (del verb ésser); soc (soca; esclop...)
  • són (verb ésser); son (el fet o les ganes de dormir; possessiu)
  • (verb tenir); te (infusió; nom de la t; pronom feble)
  • ús (acció d'usar); us (pronom feble)
  • véns, vénen (verb venir); vens, venen (verb vendre)
  • vós (tractament); -vos (pronom feble)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Pompeu Fabra i Poch, «Accentuació gràfica», Gramàtica catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1995, pàgines 11-16, ISBN 84-7283-290-2
  2. Joan Abril Español, «Estrangerismes (accentuació)», Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, Barcelona, Educaula, 2010, pàgines 99-100, ISBN 9788492672844