Regne Antic d'Egipte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tutanchamun Maske.jpg
Dinasties de faraons
a l'Antic Egipte

(Entre parèntesi any aproximat
d'inici, sempre aC)
Període predinàstic
Període protodinàstic
Període arcaic
I (3100) - II (2890)
Regne Antic
III (2686) - IV (2613) - V (2498)
VI (2345)
Primer Període Intermedi
VII (2181) - VIII (2173) - IX (2160)
X (2130) - XI (2133) (Només a Tebes)
Regne Mitjà
XI (Tot Egipte)
XII (2040) - XIII (1786) - XIV (1633)
Segon Període Intermedi
XV (1674) - XVI (1684) - XVII (1650)
Regne Nou
XVIII (1567) - XIX (1320) - XX (1200)
Tercer Període Intermedi
XXI (1085) - XXII (945) - XXIII (730)
XXIV (720) - XXV (716) - XXVI (664)
Primer període persa (525)
Baix imperi
XXVIII (404) - XXIX (399) - XXX (380)
Segon període persa (343)
Període hel·lenístic
Alexandre el Gran (332)
Dinastia ptolemaica (323)
Província romana (30)
Conquesta àrab
Conquesta otomana

L'Imperi Antic o Regne Antic fou un període de la història de l'Antic Egipte, entre les dinasties III i VI, on l'estructura de l'estat esdevé centralitzada progressivament per la pèrdua del poder dels nomós en favor d'un poder central únic que abasta tot el país.

És l'època coneguda sobretot per la consolidació del seu art, es construeixen les piràmides i els hipogeus com a grans monuments funeraris dels faraons, i grans progressos en l'escultura i el relleu. Però també constitueix el període de formació per excel·lència de l'escriptura, la hieràtica apareix ara per primer cop. Pel que fa a la religió, el panteó es troba totalment format a la fi del període. També fou innovador en altres camps, especialment en el dels usos funeraris, com els texts de les piràmides, la momificació, i en l'administració.

El faraó i la seva cort[modifica | modifica el codi]

El faraó era considerat oficialment com un déu, hereu dels déus que regnaren sobre la terra, guardià de la justícia i l'ordre universal "Maat".

Era l'únic que podia tenir diverses esposes legítimes i altres de secundàries, mares dels futurs reis, visirs, o sacerdots en els temples de Ra, Tot i Min, amb dret a ser enterrats juntament amb el faraó, en piràmides menors.

La societat[modifica | modifica el codi]

La necessitat de realitzar grans treballs hidràulics que regulessin les crescudes del Nil obligà a crear una estructura organitzativa cada cop més complexa que fou el germen de l'Estat centralitzat egipci. Els treballs de drenatge i irrigació reclamen la cooperació de tota la comunitat, creant un vincle econòmic que genera la solidaritat social... que condueix a la unificació política de tota la regió que depèn d'un mateix sistema fluvial.

La societat estava jerarquitzada en tres estats:

  • Faraó: depositari del dret diví, posseïa tots els poders per mediació d'Horus.
  • Alts funcionaris i sacerdots.
  • Poble: artesants, camperols...

Tot i la idea d'un faraó ric que sometia els artesans és molt extensa, no és del tot exacta. Els faraons regalaven diversos drets, estava estensa la propietat privada i hi havia possibilitat d'ascens i fins i tot que els càrrecs es fessin hereditaris.

El faraó era propietari d'homes i terres, teològicament, però en realitat la propietat privada era un dret amb garanties jurídiques i legals, garantida per l'Estat si estava registrada, existint-hi cens bianuals de béns mobles i immobles.

La població urbana[modifica | modifica el codi]

ES concentrava fundamentalment en diverses poblacions del delta del Nil i la vall del Nil. Els nuclis urbans eren el motor ideològic d'Egipte. Allà s'hi arrelava el comerç, les classes riques i cultes. Es constituïren en centres culturals i religiosos. La ciutat més important d'aquesta època fou Memfis, la capital.

La població rural[modifica | modifica el codi]

Era la base de l'economia. Assentada en poblacions menors, estava composta fundamentalment per agricultors, camperols, ramaders i treballadors lliures que rebien un sou en espècie. L'existència de mercats implicava que també entre ells estigués extensa la propietat privada.

L'administració[modifica | modifica el codi]

El càrrec més important era el de visir, qui presidia l'administració central, i era designat pel faraó. Disposava del seu propi consell: els caps de missió. Presidia la cort de justícia com a cap de la Gran Casa de Justícia. També era el guardià dels arxius. A més dirigia la hisenda pública, que centralitzava les taxes i els productes del camp, era l'encarregat de l'agricultura i de la casa reial.

En un estat inferior al de visir estava el canciller del rei del Baix Egipte, títol que acabà essent merament honorífic; i el canciller del déu, encarregat de les expedicions militars i comercials.

La justícia, prerrogativa reial, disposava d'un conjunt de lleis escrites (conegudes parcialment per referències), sense pena a mort ni càstigs cruels. Era un dret egipci apelar en última instància el rei.

El "ministeri" de cultura s'ocupava de dos assumptes: camps i ramaderies. Neix la figura de l'arrendatari d'una propietat reial.

Els escribes: existia un arxiu que s'anomenava Casa de Vida en el qual s'hi reunien tots els documents relatius al funcionament de la ciutat. Entre els escribes es trobava el cap dels secrets, que s'ocupava de les qüestions religioses.

L'administració provincial estava basada en la figura del monarca "el que obre els canals", que era responsable de la irrigació, del rendiment agrícola, recaptar taxes i fixar els límits de les propietats després de la inundació anual. En aquesta època el nombre de nomos fou de 38 a 39.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Els monuments d'aquesta època mostren la intel·ligència i capacitat organitzativa dels arquitectes per a construir-los, unida a la destresa i habilitat dels artesans egipcis, i posa de manifest l'alt grau d'esplendor que aconseguí la civilització egípcia.

Els complexos funeraris de l'Imperi Antic, constituïts en pedra, formaven part d'un conjunt en el que es disposaven, normalment, la piràmide principal, el temple funerari juntament amb la piràmide, un temple de la vall amb un moll i un camí processional que comunicava aquests edificis. Es complementaven amb piràmides subsidiàries, vaixells solars en fossats, capelles, magatzems, etc. Eren extraordinaris espais arquitectònics ideats per a realitzar-hi solemnement les cerimònies d'enterrament.

Els faraons de la dinastia III iniciaren la construcció de piràmides a Saqqara, a la riba oposada de la nova capital, Memfis. El sabi i arquitecte Imhotep construí pel faraó Dyeser (Zoser) (c. 2737-2717 aC) el complex funerari de Saqqara, per primer cop totalment executat en pedra, constituït per una piràmide esglaonada i un conujunt de temples simbòlics intercomunicats mitjançant patis. La piràmide esglaonada del faraó Dyeser és l'edifici més antic conservat d'arquitectura monumental; erigit a manera de sis mastabes superposades, és considerat la primera fase del desenvolupament de les piràmides, que substituïren les mastabes com tombes reials.

Els faraons de la dinastia IV erigiren monumentals piràmides. Seneferu fou el creador de tres grans piràmides, construint la primera piràmide clàssica. Els seus successors varen començar el complex funerari monumental de Giza. Keops erigí la Gran Piràmide, de 136m d'alçada, conformada per uns 2,5 milions de blocs de pedra, l'única de les set meravelles del món que ha perdurat. Kefrèn construí una piràmide, més petita, i Micerí n'aixecà la tercera, on, segons la tradició, foren enterrats.

Els faraons de la dinastia V erigiren en Saqqara complexos de piràmides més senzilles, pitjor executades constructivament, dedicant gran esma en l'erecció d'un nou tipus d'edifici: els temples solars, reflex d'una nova doctrina religiosa, la mística solar del clergat d'Heliòpolis, abandonant les pràctiques dels sacerdots de Memfis.

Literatura[modifica | modifica el codi]

Els texts que ens han arribat d'aquest període es classifiquen en diversus tipus:

Els texts religiosos, són els més antics que es coneixen d'aquesta època, i tenen relació amb el Més Enllà, la Duat, la vida després de la mort física, descrivint-hi què haurà de fer l'esperit del faraó per aconseguir la immortalitat, l'únic egipci que podia obtenir-la.

Aquests són els Texts de les Piràmides, un conjunt heterogeni d'himnes, conjures i normes útils, compilats pel clergat memfita per després de la mort, en el viatge per la Duat, i gravats en l'interior de les piràmides durant l'Imperi Antic, tot i que la procedència d'alguns texts seria predinàstica, com l'himne canníbal. La seva evolució donarà lloc als Texts dels Sarcòfegs, en l'Imperi Mitjà i el Llibre dels Morts, en l'Imperi Nou.

Les lliçons sapiencals, texts pedagògics amb ensenyances i consells cívics i morals, gestats en les Cases de Vida pels escribes, eren bons exemples de retòrica, com les ensenyances de Ptahhotep, les ensenyances per a Kagemny o les ensenyances d'Hordyedef.

Els texts de caràcter històric, narrant-hi esdeveniments i hites de gran valor històric, com la biografia de Neferseshemra, o els fragments de la Pedra de Palermo, amb anals que incloen reis prediàstics.

Els texts de caràcter tècnic, com els papirs, de caràcter administratiu, trobats en els arxius del temple de Neferirkara, a Abusir.

S'han trobat també texts de teatre religiós, on s'escenificaven les aventures del déu Horus.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne Antic d'Egipte Modifica l'enllaç a Wikidata