Regne de Capadòcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Regne de Capadòcia existí de fet o de dret des el 331 aC fins a l'any 17.

Els antecedents del regne cal buscar-los al sàtrapa Datames, primer rei de la dinastia dels Datamides. Mort Datames el 361 aC el va succeir com a sàtrapa el seu fill Ariamnes, que va restar lleial a Pèrsia. Vers el 350 aC va morir Ariamnes, i el va succeir el seu fill Ariarates. Després de tot el que havia passat amb Datames, pare d'Ariamnes, els sàtrapes que el seguiren semblen haver estat en bons termes amb el rei de Pèrsia. El 333 aC després de la batalla d'Issos, Ariarates va restar de fet independent. Els macedonis no es van acostar al país i a finals del 331 aC, probablement després de rebre les notícies de la batalla de Gaugamela o d’Arbela, Ariarates va prendre el títol de rei.

No fou fins al 322 aC que els macedonis es van decidir a entrar al país. Perdicas va enviar allí a Antígon, sàtrapa de Frígia, i al sàtrapa de Frígia Hel·lespòntica, en ajut d’Èumenes de Cardia, a qui havia concedit el territori. Però Lleonat, sàtrapa de Mísia, havia anat a Europa (on volia casar-se amb Cleòpatra, la germana d’Alexandre el gran i filla de la reina Olímpia, i llavors proclamar-se rei; Èumenes va advertir a Perdicas del complot i va rebre Capadòcia en premi per la seva confidència) i havia mort allí, i doncs de fet la satrapia estava vacant, ja que el seu lloctinent no tenia prou autoritat; d'altra banda Antígon no va fer cap cas de l'ordre rebuda. Tot i així Èumenes, amb una força reduïda, va derrotar a Ariarates I en una primera batalla, i va delmar l'exèrcit capadocià en el segon i decisiu encontre. Ariarates I fou fet presoner i crucificat. El seu fill Ariaramnes va poder fugir cap Armènia amb el seu germà Holofernes, i un fill, el futur Ariarates II que no és clar si ho era d'Ariaramnes o d'Holofernes. Olímpia va oferir la mà de Cleòpatra a Perdicas, que havia negociat abans el seu enllaç amb Nicea, filla d’Antípater, i durant un temps Perdicas va dubtar. En mig de tot això Perdicas va decidir sotmetre al díscol Antígon de Frígia. Llavors es va formar una àmplia coalició contra Perdicas que només tenia el suport d'Èumenes. El rei de Bitínia, Bias o Bas, va envair Capadòcia i en va apoderar d'algunes regions al nord de Paflagònia. Èumenes va atacar (321 aC) Armènia on estava Neoptòlem que s'havia declarat per la coalició, i que davant aquest atac només es va poder reunir a les forces col·ligades amb uns pocs soldats. Les forces de Neoptòlem i de Cràter es van reunir i van quedar enfront d'Èumenes. Aquest disposava d'una força amb molts macedonis i els col·ligats van pensar que desertarien, però la millor força d'Èumenes eren els capadocis, i la deserció no es va produir. Èumenes va aconseguir una gran victòria i els dos caps col·ligats van morir però Perdicas, que lluitava a Egipte, fou assassinat per uns conspiradors. Antípater va aconseguir a la reunió de Triparadisos ser nomenat regent de Macedònia, la condemna a mort d'Èumenes i la destitució de Perdicas com a comandant en cap de l'exèrcit (substituït per Antígon però amb Cassandre, fill d'Antípater, com a adjunt amb el títol d’hiparc); Capadòcia fou donada a Nicànor nominalment, però Èumenes s'hi va mantenir i tenia l'ajut d’Alcetes (germà de Perdicas), Àtal (cunyat de Perdicas) i Dòcim sàtrapa de Babel (satrapia donada al general Seleuc que no l'havia pogut ocupar). El 320 aC Antígon va atacar Capadòcia i es va lliurar la batalla de Orcínia, guanyada per Antígon gràcies a la traïció d'un dels oficials d'Èumenes. Aquest va aconseguir castigar al traïdor, i va tornar al camp de batalla per rendir honors als morts (cosa que era molt important pels macedonis) i això li va fer guanyar molt de prestigi. Però per mantenir la lluita Èumenes va haver de recorre a l'expropiació de terres als senyors perses el que minava el seu suport local. A l'hivern, esgotats els recursos, Èumenes es va tancar a la inexpugnable fortalesa de Nora, on fou assetjat per Antígon que li va oferir la pau, però Èumenes va exigir conservar Capadòcia a lo que Antígon es va negar i les negociacions es van trencar. Antígon va deixar algunes forces assetjant Nora i va anar a Babel contra Dòcim (amb el que estaven Alcetes i Àtal). Dòcim i els seus companys foren derrotats prop d’Antioquia i Dòcim i Àtal van caure presoners; Alcetes va intentar sollevar Termeso contra Antígon, però va fracassar i es va suïcidar.

L'any següent els esdeveniments a Macedònia van cridar l'atenció d'Antígon i va fer la pau amb Èumenes reconeixent-li la satrapia de Capadòcia però com a tributari. Èumenes va fer el jurament davant els soldats però va canviar el nom d'Antígon pels d’Olímpia, Filip III i Alexandre IV al·legant que Antígon només era el seu representant, i els soldats ho varen acceptar i van marxar de Nora. Així Èumenes, que realment no havia jurat fidelitat a Antígon, va poder reclutar forces sense trencar cap promesa. El nou regent Polispercó i la reina mare Olímpia van demanar el seu suport com a cap d'operacions a Àsia i Èumenes va acceptar, i tot es va capgirar, ja que llavors Antígon va passar a ser un rebel. Polispercó va encapçalar el partit democràtic mentre Cassandre va tenir el suport dels oligarques. L'almirall Clit, expulsat de la seva satrapia de Lídia, es va aliar a Polispercó i va conservar el control de la flota amb la que va impedir que Antígon desembarques a Àsia. Èumenes va entrar a Síria i se’n va apoderar i va arribar fins a Fenícia. Èumenes havia creat una força molt ben organitzada anomenada els Argiraspides (els "escuts de plata"), formada sobretot per macedonis que li havien estat enviats als darrers temps. Però el 318 aC Clitó fou derrotat i mort per Antígon a la batalla de l'Hel·lespont (naval) i Èumenes va quedar aïllat. Llavors va fer una aliança amb Mitridates sàtrapa del Pont i va negociar amb els sàtrapes Pitó (Pithon) de Media Atropatene i Seleuc de Babel, que no van voler unir-se a ell. Èumenes va planejar l'atac a Media però Pitó va rebre l'ajut del seu germà Èudemes de Pàrtia, que havia retornat de l'Índia (on havia matat al rei Poros) així que va atacar Babel. Seleuc va haver de fugir, i alguns sàtrapes es van passar al bàndol d'Èumenes. Van seguir uns mesos de lluita en general favorables a Èumenes, i finalment la decisiva batalla de la regió dels Gabenis, on la defecció de Peucestes de Persis quant estava a punt de guanyar, va provocar la seva derrota. El campament dels argiraspides, on estaven les dones i fills dels combatents, fou ocupat i Antígon va exigir el lliurament d'Èumenes a canvi d'aquestos hostatges. El gener del 317 aC els argiraspides van entregar a Èumenes, que fou executat. El sàtrapa Pitó, que havia perdut la Media Atropatene davant Èumenes i no l'havia pogut recuperar, fou executat pel temor que inspiraven els seus canvis de bàndol, i el seu germà Èudemes de Partia va haver de fugir. A Seleuc no li va ser retornada la satrapia de Babel degut als desacords amb Antígon, i va haver de fugir a Egipte. Antígon es va assegurar la possessió de tot Àsia fins a l'Índia, confiant les satrapies als seus col·laboradors més fidels (solament una part de Fenícia i Palestina restaren en poder de Ptolomeu). Però aquest poder d'Antígon no va tardar a provocar la creació d'una nova coalició contra ell que van formar Cassandre de Macedònia, Lisímac de Tràcia, el general Seleuc exiliat a Egipte amb molts contactes per Àsia, Tolomeu d'Egipte i Asandre de Cària. Així el 315 aC Ariaramnes, fill de l'ex rei de Capadòcia Ariarates, va retornar al seu país des el seu exili a Armènia (amb el suport més o menys obert de Cassandre) i va aixecar al poble al seu favor. El sàtrapa local, Amiertes o Amintes, nomenat per Antígon, va morir als combats i Ariaramnes es va proclamar rei i va associar al tron al seu suposat fill Ariarates II (algunes fonts el fan nebot). Les reduïdes forces macedònies foren expulsades del país. Durant uns anys Antígon, molt ocupat, no va atacar el país; finalment el 301 aC Antígon i el seu aliat Demetri Poliorcetes ("assetjador de ciutats") foren derrotats a Ipsos. Antígon va morir i els guanyadors es van repartir Àsia. Capadòcia va quedar inclosa en els territoris que van correspondre a Seleuc, si bé de moment restava independent. En aquestos anys el rei del Pont s'havia apoderat d'una part dels territoris de Capadòcia, i per evitar problemes amb els nou amo de la regió, el rei Ariaramnes va oferir tribut a Seleuc amb lo que va garantir la continuïtat dinàstica.
Ariaramnes va morir en una data no coneguda probablement vers el 290 aC i el seu suposat fill Ariarates II Nicàtor ("el victoriós") va pujar al tron. El 281 aC, al conèixer la mort de Seleuc I Nicàtor a Lisimàquia, va proclamar la independència i es va aliar amb Armènia. Però el fill de Seleuc, Antíoc I Soter ("el Salvador") va continuar l'obra del seu pare i fou reconegut a tots els seus dominis; el 280 aC va enviar un exèrcit a Capadòcia i va ocupar el país. Ariarates II va fugir a Armènia on va rebre l'ajut del rei Adrat. Finalment el rei sirià va accedir a nomenar sàtrapa al fill, Ariaramnes II, que no va portar pas el títol reial (fou sàtrapa), però, mantenint la fidelitat als selèucides, va conservar el poder fins a la seva mort, ja vell, el 230 aC, en què el va succeir el seu fill Ariarates III que ja estava associat al tron (inclòs s'havia encunyat moneda amb la seva cara).

El poder dels selèucides ja no era el mateix des la partició del 244 aC, i el rei Antíoc Hierax ("el Voltó") acabava de ser derrotat a la lluita contra el rei de Pèrgam, Àtal II, qui li retreia el suport donat als gàlates en els saquejos a territori de Pèrgam, i el germà d'Hierax, el rei Seleuc II Cal·línic de Síria no havia gosat intervenir. Hierax fou expulsat dels seus territoris el 227 aC i quant va intentar apoderar-se d'altres territoris del seu germà fou derrotat per aquest i va fugir per acabar morint en circumstàncies desconegudes, i el propi Seleuc II va morir el 226 aC en què el va succeir el seu fill Alexandre amb el nom de Seleuc III Ceraune ("el Llamp"). És probable que Ariarates III no fos massa fidel als selèucides perquè quan es parla del seu fill i successor Ariarates IV es diu que es va aliar als selèucides cosa innecessària si ja era fidel. Tot i així probablement Ariarates III va morir de mort natural (vers el 224 aC o poc després) sense perill pel seu govern; el seu títol no és clar, però a les monedes apareix amb la diadema reial. El seu fill Ariarates va pujar molt jove al tron, probablement com a menor d'edat, i això devia ajudar a l'increment de la influència selèucida. Apareix també a les monedes amb la diadema reial, el que suggereix una consolidació del títol. Quant el 190 aC els selèucides van entrar en guerra amb Roma, es va formar una poderosa coalició contra Antíoc III el gran en la que van entrar Macedònia, Pèrgam, Cartago i Egipte; Antíoc només tenia com aliats segurs als etolis de Grècia, als Gàlates i a Ariarates IV de Capadòcia, i a aquest rei li va donar en matrimoni una filla seva. La decisiva batalla de Magnèsia del Sipilos, que va guanyar el romà Cneu Domici Aenobarb, va deixar l'Àsia menor en mans dels romans, retirant-se Antíoc més enllà del Taure. Ariarates IV es va veure forçat a una aliança amb el rei de Pèrgam, que havia demanat als romans que li donessin Capadòcia en pagament del seu ajut a la guerra. Finalment, al tractat d'Apamea, Capadòcia va restar independent i aliada a Pèrgam (que va incorporar el Quersonès Traci, Frígia, Licaònia, Pisídia o Psídia i Pamfília). A la mort del rei el 163 aC el va succeir el seu fill Ariarates V Philopator que va renovar l'amistat amb Roma a la que va enviar emissaris per comunicar el seu adveniment i el seu desig d'amistat.

El 158 aC Demetri I Soter, fill de Seleuc IV Philopator i net d'Antíoc III el gran, del partit enemic de Roma, que havia arribat al poder el 162 aC, decideix controlar Capadòcia i va envair el país col·locant al tron a Holofernes (Orofernes), que fou presentat com a membre de la família reial però que no se sap si ho era realment. El rei deposat va demanar ajut a Roma i el Senat romà va decretar el seu restabliment el 157 aC. Ariarates V fou restablert amb l'ajut de Pèrgam, Roma i Egipte. Després el rei Capadoci va col·laborar en trobar un rival de Demetri, Alexandre I Balas, que deia ser fill d'Antíoc IV, que amb el suport del rei de Capadòcia, de Tolomeu VI d'Egipte, i d'Àtal II de Pèrgam va desfermar la guerra civil al Imperi Selèucida. L'any 130 aC el rei Ariarates V va marxar junt amb el procònsol Cras (Crassus) contra el rebel Aristònic, fill natural del rei de Pèrgam i germà d'Àtal III, que reclamava el regne del seu pare, administrat temporalment pel senat de Roma a l'espera de nomenar successor. Aristònic fou derrotat i capturat pel cònsol Perpenna i enviat a Roma (on es va suïcidar) però Ariarates V va morir el mateix any. La viuda Nisa (Nysa) va fer matar als cinc fills gran i va proclamar rei al sisè fill, un menor, sota el nom d'Ariarates VI (conegut per Epiphanes o Philopator) sota la seva regència; durant algun temps es van produir desordres al regne fins al 124 aC en que, proper a la majoria d'edat, Nisa va tractar de matar a Ariarates VI; l'intent va fracassar i la reina va morir a mans del poble aixecat. Un temps després Ariarates VI va assolir la majoria d'edat i es va casar amb una filla del rei Mitridates V Evergetes del Pont de nom Laodice. A la seva prematura mort vers el 116 aC el va succeir el seu fill gran Ariarates VII que va morir jove el 99 aC suposadament enverinat per un emissari de Mitridates VI Eupator del Pont, i el va succeir el seu germà Ariarates VIII que aviat va entrar en guerra amb Bitínia per la possessió de Paflagònia. Poc temps després el rei Mitridates del Pont va entrar al país suposadament per ajudar al regne del seu nebot contra Bitínia, però en realitat amb intenció d'ocupar-lo. Ariarates VIII se'n va adonar aviat i li va declarar la guerra, però després d'unes setmanes de lluita ambdós reis es van reunir a una tenda per negociar la pau; en aquesta tenda Mitridates, ajudat pel seu fidel Gordi, va assassinar a Ariarates VIII, amb el que la dinastia es va extingir. Mitridates va proclamar rei al seu fill de 8 anys amb el nom d'Ariarates IX, sota la regència de Gordi, però els notables del país no el reconeixeren. El Senat romà va donar permís al poble de Capadòcia per governar-se en la forma que lliurement escollissin, però una delegació va ser enviada a Roma per demanar un rei, car consideraven que només un rei podia assegurar l'estabilitat. El Senat va accedir a reconèixer el nomenament que fes el poble i així fou elegit Ariobarzanes I Philoromaios el 95 aC. Mitridates del Pont el va combatre i amb l'ajut del rei Tigranes II d'Armènia el va foragitar del país, però el 92 aC fou restaurat per Luci Corneli Sul·la. El 88 aC Mitridates el va expulsar de nou, i encara que nominalment fou restaurat el seu fill, al cap de poc va proclamar l'annexió del regne al Pont, però Ariobarzanes fou de nou restaurat el 84 aC pels romans. Durant un temps va poder governar sempre fidel a Roma (socius populi Romani atque amicus) però el 66 aC fou enderrocat altre cop per Mitridates que acabava de retornar l'any anterior i tenia l'ajut d'Armènia. L'any següent els romans van restaurar al rei i li van cedir la Gordiene i la Sofene, arrabassades a Armènia (i alguns territoris a Cilícia). Ariobarzanes I va abdicar el 63 aC en el seu fill Ariobarzanes II. El 62 aC la Gordiene va ser retornada a Armènia. Quant Ciceró fou procònsol a Cilícia el 51 aC, regnava un Ariobarzanes que era probablement el fill de l'anterior (seria doncs Ariobarzanes III, fill d'Ariobarzanes II i de la seva dona Athenais Philostorgos II, filla de Mitridates Eupator, rei del Pont) i tenia el seu suport com a fidel aliat romà. El rei va contraure deutes amb creditors romans i era un rei pobre que no tenia tresor ni recollia taxes regulars, fins al punt que Ciceró li va donar diners per pagar als creditors (Gneu Pompeu i Juni Brut). Vers el 48 aC Farnaces del Regne del Bòsfor va arrabassar territoris de Capadòcia a la regió del Pont, però Ariobarzanes III els va recobrar l'any següent per decisió de Juli Cèsar que li havia perdonat la seva anterior aliança amb els pompeians. El 45 aC Ariobarzanes III va ocupar territoris armenis, segurament amb l'autorització de Juli Cèsar. El 42 aC el rei fou assassinat per ordre de Quasius, que era a la zona reclutant soldats per la guerra contra Antoni i Octavi, acusat de conspirar contra ell; els assassins li van prendre al cadàver tot el que tenia valor. Fou proclamat rei el germà Ariarates X però va sorgir un pretendent de nom Sisinnas, i aquest va obtenir el suport de Marc Antoni, que fou influït per Glaphyre, mare del pretendent i dona de gran bellesa. Una guerra civil poc cruenta va seguir en la que Sisinnas va portar la pitjor part, fins que el 36 aC Antoni va fer matar a Ariarates X i va donar el regne a Arquelau, descendent d'un altre Arquelau que fou general de Mitridates (el 88 aC) que fou el primer rei a portar un nom que no era d'origen persa. Arquelau va tenir un llarg regnat de més de 50 anys. Ja molt vell fou cridat a Roma vers el 15 dC, on va ser retingut, i acusat (era enemic de Tiberi des el temps del seu exili a Rodes) i va morir allí del disgust vers el 17 dC. El seu fil Sifinna, que actuava com a regent, es va proclamar rei, però el Senat romà va dissoldre el regne que fou incorporat com a província romana.

Sàtrapes[modifica | modifica el codi]

Reis de Capadòcia[modifica | modifica el codi]

Deus[modifica | modifica el codi]

Coord.: 38° 40′ 14″ N, 34° 50′ 21″ E / 38.67056,34.83917