Regne de Múrcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'emirat de Mursiya o regne de Múrcia va ser una entitat política i territorial formada arran de la Cora de Todmir, en el territori sud-est de la històrica província romana i posteriorment bizantina de la Cartaginense. Amb la dominació musulmana, va ser una de les taifes d'Al-Àndalus. Posteriorment passaria a ser un dels regnes integrants de la Corona de Castella. L'any 1305 i mitjançant la Sentència de Torrellas, va ser repartit entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, de forma que l'actual Regió de Múrcia i el sud de l'actual província d'Albacete van romandre en la corona castellana, mentre que el Baix Segura, les terres del Vinalopó i l'Alacantí van passar a prendre part del Regne de València i de la Corona d'Aragó. Algunes comarques actualment a la Comunitat Murciana també van romandre un temps com a aragoneses. La capital era Madina Mursiyya després de la seva fundació el 825, desplaçant a Oriola, capital tradicional del territori.

La composició ètnica del Regne de Múrcia durant aquest període va ser variada: d'una banda hi havia la població nativa del Regne (mudèjars, mossàrabs i jueus) i d'altra banda gents foranes al Regne (castellans, toledans, aragonesos, catalans, occitans, mallorquins, italians...) que van ser arribant progressivament. No hi ha dades per conèixer quin d'aquests grups era el més nombrós no obstant això es pressuposa que l'eren els mudèjars (que al principi van ser majoria absoluta però van ser disminuint progressivament), seguits pels mossàrabs i després d'aquests els castellans. Els catalans i occitans es van assentar majorment en la costa, els aragonesos a l'interior i els castellans van fer acte de presència pràcticament en tots els nuclis del Regne de Múrcia (Molts dels noms de pobladors procedents de la Corona d'Aragó (com els que apareixen en els llibres de repartiment) són per a alguns noms catalans mentre que per a uns altres són occitans, per a altres aragonesos, mallorquins...).

La llengua pròpia del Regne de Múrcia és el murcià en els seves varietats dialectals, que va sorgir com una interacció del romanç mossàrab amb la interaccion d'altres llengües com l'àrab, aragonès, el castellà, el català i l'occità.

Història[modifica | modifica el codi]

Dominació musulmana[modifica | modifica el codi]

La Cora de Tudmir[modifica | modifica el codi]

L'any 713, només dos anys després de la invasió àrab a la Península Ibèrica, Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr va ocupar la província romana Carthaginense. El comte Teodomir, governador de la província, va pactar una capitulació favorable. S'obtenia una certa autonomia a canvi del pagament d'un tribut per part dels habitants de la zona. El Tractat d'Oriola incloïa 7 ciutats: Oriola, Alacant, Begastri (Cehegín), Mula, Llorca, Elx i Eio.

La inestabilitat de l'Emirat de Còrdova i els nombrosos conflictes socials entre àrabs i visigots van provocar la destrucció de la ciutat d'Eio, però també la fundació per part de l'emir Abd al-Rahman II de la ciutat de Madina Mursiyya, l'actual Múrcia, l'abril de 825, sent l'última de les grans ciutats de la Regió de Múrcia en fundar-se.

Califat de Còrdova[modifica | modifica el codi]

Durant l'època pacífica del Califat de Còrdova la recent ciutat fundada creix, prospera i aconsegueix importància dins el califat. Aquesta època floreixent es veu frenada amb el període de les taifes, que és escenari d'accions bèl·liques, i el seu domini va canviant de mans entre els emirs. Des de 1088 una host encapçalada per Alvar Fáñez, lloctinent d'El Cid, s'apropia de la fortalesa d'Aledo i saqueja la zona.

La segona Taifa d'ibn Mardāniš[modifica | modifica el codi]

Article principal: Emirat de Mursiyya

Després que els almoràvits assolissin la unificació d'Al-Àndalus, sorgeixen els segons regnes de taifes. En aquesta època, Múrcia arriba a una gran hegemonia gràcies a Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš el Rei Llop, que manté relacions amigables amb el Regne de Castella i organitza la resistència contra els almohades entre 1147 i 1172. Durant l'emirat del Rei Llop, Múrcia assoleix una esplendor immensa, tant que la seva moneda es converteix en referent en tota Europa. La prosperitat de la ciutat es va basar en l'agricultura i, aprofitant el curs del riu Segura, es van crear una complexa xarxa hidrològica amb séquies, canonades, assuts, sínies, aqüeductes, sent la predecessora de l'actual sistema de regadius de l'horta del Segura. L'artesania també era molt important i de gran prestigi, tant que la ceràmica murciana s'exportava a les repúbliques italianes. A tot això cal afegir els nombrosos llocs d'oci i cultura que es van crear en aquesta esplendorosa etapa de l'emirat murcià, que va ser capital d'Al-Àndalus durant un temps.

La tercera Taifa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Emirat de Mursiyya

Els almohades no van poder fer front a les forces cristianes. La història es va repetir i alguns governants locals, van preferir independitzar-se i sobreviure a la seva sort abans de continuar depenent d'un fals poder central que s'esvaïa sense remei. Així van aparèixer les terceres taifes, que defensaven l'espai dels seus avantpassats establerts a la Península fent front als projectes expansionistes dels cristians mitjançant el vassallatge, abans de patir el desarrelament de l'expulsió, l'abandonament de les seves terres o el sotmetiment absolut. Aquestes taifes van marcar el final de la presència musulmana a la Península, només dilatada amb els mudèjars i després moriscos, persistint els trets culturals dels darrers andalusins. L'ordre polític i territorial es va establir al voltant de quatre governants: Muhammad ibn Yusuf al-Ydami Ibn Hud, de 1228 a 1238 a Múrcia; Zayyan ibn Mardanix a Onda, des de 1228, i Balansiya des de 1229 a 1238; Muhammad ibn al-Ahmar, des de 1232 a Arjona, fundador del Emirat de Gharnata i Suayb ibn Muhammad ibn Mahfuz, des de 1234 a 1262 en un emirat que s'estenia de Niebla a l'Algarve.

Muhammad ibn Hud va convertint de nou Múrcia en capital d'Al-Àndalus. Aquí va començar el període que la cultura murciana va arribar la seva màxima grandesa, contrastant amb la seva inestabilitat política, que es va veure accentuada amb la mort d'Ibn Hud el 1238. La seva moneda de llavors, el dinar, es va convertir durant anys en el patró monetari de diversos estats europeus i es va arribar a la màxima grandesa literària i tecnològica gràcies a personatges com Ibn-Arabí.

A la mort de Muhammad ibn Hud el 1239 i el va succeir el seu fill Abu Bakr ibn Hud, que fou derrocat per Aziz ibn Jattab, un destacat membre de la cort, que va durar un any. Abu Bakr va donar suport a Zayyan ibn Mardanix, que va fer un breu intent de prendre el control del Regne de Múrcia, que, un cop perduda Balansiya, controlava Alzira i Dàniyya amb el suport de l'Emirat hàfsida de Tunis i mantenia treves amb el conqueridor. El seu govern va durar dos mesos, i el va deposar Ibn Hud al-Dawla

Assimilació castellana, el binomi Cristianisme-Islam[modifica | modifica el codi]

Ibn Hud al-Dawla va signar el 1243 les capitulacions d'Alcaraz acollint-se amb aquesta a un protectorat dels regnes de Castella i de Lleó. Així, Múrcia va guanyar una forta aliança per a repel·lir els atacs aragonesos de Jaume I, i els granadins d'Ibn al-Ahmar. Castella, en contrapartida, aconseguia una sortida al Mar Mediterrani i, segons historiadors com Torres Fontes, la meitat de les rendes del Regne. En aquella època, el rei Alfons X el Savi tractava de poblar el regne amb la major quantitat de cristians. Llorca, Cartagena i Mula foren conquerides en 1244-1245

Conquesta castellana[modifica | modifica el codi]

Regne de Múrcia
Pendó de Múrcia

Ibn Hud al-Dawla va signar el 1243 les capitulacions d'Alcaraz acollint-se amb aquestes l'emirat de Mursiyya a un protectorat dels regnes de Castella i de Lleó. Així, Múrcia va guanyar una forta aliança per a repel·lir els atacs aragonesos de Jaume I, i els granadins d'Ibn al-Ahmar. Castella, en contrapartida, aconseguia una sortida al Mar Mediterrani i, segons historiadors com Torres Fontes, la meitat de les rendes del Regne. En aquella època, el rei Alfons X el Savi tractava de poblar el regne amb la major quantitat de cristians. Llorca, Cartagena i Mula foren conquerides en 1244-1245

Sota el regnat de Ferran III de Castella, i posteriorment amb el del seu fill Alfons X el Savi, entre els anys 1243 i 1264, va començar una etapa pròspera amb una coexistència multicultural pacífica entre cristians, musulmans i jueus.

Revolta mudèjar[modifica | modifica el codi]

Cap al 1257 el descontentament de la població musulmana del regne anava creixent fins als extrems de fer arribar al Papa de Roma el seu malestar per la situació i pel que consideraven una falta de compliment envers el Tractat d'Almizra. Les vanes esperances del Papa farien encara pitjor la situació. En 1264, aquesta suposada i tensa estabilitat es va veure truncada quan els mudèjars murcians van iniciar una revolta contra la Corona de Castella, deguda a la intolerància cristiana enfront els seus costums i tradicions. La revolta va ser sufocada el 1266, amb ajuda aragonesa.

Després de la revolta i fins al 1272, el regne de Múrcia es va veure sotmès a una repartició i colonització per part de gents vingudes de tota la Península i certes zones d'Europa. Es van formar concejos de realengo i senyorius laics, esbossant-se així els terme municipals actuals de la Regió. Els consells que varen crear van ser d'una extensió considerable a fi de poder controlar les masses musulmanes que romanien en el regne. La intenció dels aragonesos va ser la de separar la Ciutat de Múrcia en dues parts: una cristiana i altra musulmana. Aquesta partició va deixar de tenir efecte en la mesura que es produïa la devolució de la sobirania a la corona castellana.L'estabilitat es va veure afavorida per l'establiment d'ordes militars tals com la de Sant Jaume, evitant així les rebel·lions internes, els pirates de la costa i la conflictivitat de la frontera amb l'Emirat de Gharnata.

Conquesta aragonesa[modifica | modifica el codi]

Jaume el Just va iniciar la conquesta del Regne de Múrcia el 1296, ofert per Ferran de la Cerda al comte-rei en canvi del seu suport contra l'infant hereu al tron de Castella, Ferran IV de Castella.[1]

La ciutat d'Alacant va ser conquerida a l'abril, després d'una dura resistència per part de l'alcalde de la ciutat. Jaume II va prendre posteriorment Guardamar amb el suport de la flota, va negociar amb Joan Manuel, senyor d'Elx, prosseguint cap Oriola i Múrcia, que van capitular, igual que la resta de l'horta murciana.

La conquesta es va veure facilitada per una certa proporció de població que s'havia assentat d'origen catalanoaragonès, encara que va tenir l'oposició de les guarnicions castellanes dels castells i del bisbe de Cartagena. Una segona campanya cap a Múrcia va tenir lloc el 1298, ocupant Alhama de Murcia, i capitulant Llorca el 21 de desembre de 1300. Tant Castella com Aragó necessitaven la pau i es va signar el Tractat de Torrellas de 1304 i l'any següent modificant-se pel Tractat d'Elx, que modificava definitivament les fronteres entre Castella i Aragó fixades en el Tractat d'Almizra de 1244, incorporant a la Corona d'Aragó, en concret al Regne de València, les comarques de la Vall del Vinalopó, el Camp d'Alacant i el Baix Segura.

En aquesta època van arribar milers de catalans a repoblar el Regne de Múrcia davant el seu buit poblacional. Alfons X de Castella justificava la repoblació "porque non podia aver gente de su tierra que la poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia"

Evolució posterior[modifica | modifica el codi]

Davant la debilitat de la monarquia, en l'època final de l'edat mitjana, el Regne sofreix múltiples incidents que enfronten a les diferents famílies nobiliàries i al patriarcat urbà. Van ser els Reis Catòlics que van assolir posar fi a aquesta inestabilitat i assentar un ordre social estable.

El Regne de Múrcia va tenir un paper clau en la conquesta de l'Emirat de Gharnata i, una vegada conquistat, molts murcians van repoblar terres antigament àrabs.

Al començament del segle XVI, la ciutat de Múrcia era la més poblada del regne amb aproximadament deu mil habitants, seguida de Llorca, amb gairebé cinc mil.

Una vegada reconquistada la Península i després de la unificació de les Corones de Castella i Aragó, el regne de Múrcia va entrar en un període de prosperitat que es va traduir en un augment notable de la seva població. Els factors determinants que van propiciar aquest desenvolupament van ser l'auge de la indústria de la seda, les mineries de Cartagena i Mazarrón i la millora de les explotacions agrícoles.

Malgrat tot, va haver algunes revoltes morisques que van acabar amb la seva expulsió el 1609, exceptuant les de la Vall de Ricote que van prosseguir fins a 1613. Un altre dels problemes va ser la pirateria berber, que va forçar a Felip II de Castella a construir diverses torres de vigilància en la costa que encara es conserven. Aquest fet, juntament amb altres factors, va produir el canvi de la seu episcopal (que no diocesana) de la ciutat de Cartagena a la de Múrcia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) Juan de Mata Carriazo, En la frontera de Granada, p.161

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]