Regne de Sardenya-Piemont
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El Regne de Sardenya, (en italià: Regno di Sardegna) fou l'estat situat a la Península Itàlica i l'illa de Sardenya sota el domini de la Dinastia Savoia.
Aquest estat es configurà el 1720 amb l'annexió de l'antic Regne de Sardenya als dominis del Ducat de Savoia, i fou l'origen de la unificació italiana que finalitzà amb la constitució del Regne d'Itàlia.
Taula de continguts |
Antecedents [modifica]
- Vegeu també: Ducat de Savoia i Regne de Sardenya
Al final de la Guerra de Successió Espanyola, i en virtut del Tractat d'Utrecht de 1714, l'imperi Austríac rebé el Regne de Sardenya i la Casa de Savoia rebé el Regne de Sicília. Posteriorment però Carles VI d'Àustria i Víctor Amadeu II de Savoia decidiren bescanviar els seus territoris, unint així l'illa de Sardenya i el títol de "rei" al territori dels Savoia a la Península Itàlica, el Piemont.[1]
Aquest títol fou dut pels monarques de la dinastia Savoia fins a la proclamació del Regne d'Itàlia el 1861. Els nobles piemontesos van lamentar el fet que la part més pobre del regne, Sardenya, s'honorés amb el títol de regne, mentre que la part rica, el Piemont, tenia solament el títol del ducat.
Els primers reis [modifica]
Víctor Amadeu II [modifica]
La seva participació de Víctor Amadeu II de Savoia al costat de l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic i dels Aliats durant la Guerra de Successió Espanyola li comportà a la finalització d'aquesta, i després de la signatura del Tractat d'Utrecht, la conversió del ducat de Savoia en regne gràcies a l'annexió del Regne de Sardenya, anomenant al nou territori Regne de Sardenya-Piemont.
És considerat un "dèspota il·lustrat" i administrà sàviament tots els territoris del regne, engegant una sèrie de reformes algunes de les quals estan molt avançades per a l'època, com la creació del cadastre, si bé el seu regne patí greus crisis econòmiques i de seguretat.
Inicià ula lenta recuperació econòmica gràcies al comerç de vi, però a mitjans del segle XVIII gràcies al descobriment de les glaceres prop de Chamonix per part dels britànics William Windham i Richard Pecock aquesta zona es convertí en la destinació preferida de l'aristocràcia britànica. Això provocà que l'inicipent turisme alpí es consagrés pels volts de 1786 amb l'ascens al cim del Mont Blanc per part de Jacques Balmat.
Carles Manuel III [modifica]
El fill de l'anterior, Carles Manuel III de Sardenya, participà activament en dues guerres: la Guerra de Successió Polonesa i la Guerra de Successió Austríaca. En aquesta última guerra no en sortí ben parat al patir la invasió dels francesos, el 1744 patí la derrota a la batalla de Madonna dell'Olmo però el 1747 aconseguí expulsar els francesos amb la victòria a la batalla dell'Assietta.
El 19 de setembre de 1772 va establir el primer Servei Postal del món i posteriorment va modernitzar els ports de Niça i Vilafranca de Mar, i va lluitar contre el bandolerisme.
La revolució francesa de 1789 [modifica]
El rei Víctor Manuel III s'alià amb el Regne d'Espanya, el Sacre Imperi Romanogermànic i el Regne de Prússia per fer front les envestides de la Revolució Francesa, però fou batut per Napoleó Bonaparte el 1796 perdent les seves possessions al Piemont: el Ducat de Savoia i el comtat de Niça.
El 1793 la Primera República Francesa va organitzar una temptativa d'invasió de la part insular del Regne gràcies a que havia mantingut en la zona consellers i espies. La noblesa de l'illa va acceptar la rebel·lió, seguint la denegació de Víctor Amadeu III de reconèixer els estatuts sards, Stamenti. El 28 d'abril de 1794 els reis foren expulsats, mitjançant un aixecament republicà dirigit per l'advocat Giovanni Maria Angioy. El rei Víctor Amadeu III de Sardenya va morir a l'exili el 1796 però aconseguí derrotar els rebels prop d'Oristano. L'advocat Angioy va refugiar-se a França i la casa de Savoia va prendre altra vegada el control de l'illa durant alguns mesos, exercint una repressió molt dura.
El tron de Càller [modifica]
La casa de Savoia, amb tota la seva cort, va exiliar-se a Càller que es va convertir en la nova capital del regne fins a la restitució final dels estats de terra ferma (possessions continentals del regne) el 1814.
El tron a Torí [modifica]
- Vegeu també: República del Piemont i República Subalpina
El 10 de desembre de 1798 va ser creada a Torí la República del Piemont, esdevenint reconeguda pels francesos que havien ocupat la ciutat. El 20 de juny de 1799, aprofitant l'estada de Napoleó a Egipte, les tropes austro-russes van reconquerir la ciutat de Torí i van restaurar Carles Manuel IV de Sardenya al seu tron, però un any després, França tornà a ocupar la ciutat creant la República Subalpina. Aquesta república fou la primera a Itàlia que adoptà el sistema decimal del franc francès.
L'11 de setembre de 1802 el Piemont fou annexat a França i se suprimí la República Subalpina. Amb la Restauració i amb el Tractat de París de 30 de maig de 1814,[2] la casa de Savoia fou restaurada en els seus drets i el 4 de gener de 1815, pel Congrés de Viena, la Gènova i la Ligúria van ser annexades al Regne, per constituir un estat prou gran per fer front a França.
La restauració [modifica]
El 2 de maig de 1814 Víctor Manuel I de Sardenya partí de Càller en direcció a Torí, on el dia 19 entrà triomfant i mitjançant el Tractat de París[3] i el Congrés de Viena el poder de la Dinastia Savoia augmentà, aconsguint crear un regne prou poderós per fer front a qualsevol envestida de França.
L'any 1821 l'abdicació de Víctor Manuel I de Sardenya, el matrimoni del qual amb Maria Teresa d'Àustria-Este nomès li proporcionà hereus femenins, comportà l'ascens de l'oncle d'aquest, Carles Fèlix I de Sardenya. Aquest afavorí la industrialització del país i el liberalisme, però del seu casament amb la princesa Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies no en tingué descedència el que comportà un breu període d'incertesa. Així el 1831 la successió recaigué en el seu nebot Carles Albert I de Sardenya, cap de la casa Savoia-Carignano. Aquest promulgà l'anomenat Statuto Albertino, pel qual es concedia una constitució liberal al Regne seguint les línies generals de les llibertats franceses de la Revolució. Durant els fets revolucionaris de l'any 1848 el rei Carles Fèlix fou l'únic monarca italià que donà suport als revolucionaris liberals que pretenien la unió territorial de la península. Per això, declarà la guerra a l'imperi austríac, amb el qual s'enfrontà a la Batalla de Custoza el 1848 i a la Batalla de Novara l'any següent, resultant derrotat en els do enfrontaments.
Aquestes derrotes comportaren l'abdicació de Carles Albert I en favor del seu fill Víctor Manuel II de Sardenya, el 23 de març de 1849.
Presidents del Consell de Ministres [modifica]
|
|
|
|
| 18 de març de 1848 | 27 de juny de 1848 | Cesare Balbo |
| 27 de juny de 1848 | 15 d'agost de 1848 | Gabrio Casati |
| 15 d'agost de 1848 | 11 d'octubre de 1848 | Cesare Alfieri di Sostegno |
| 11 d'octubre de 1848 | 16 de desembre de 1848 | Ettore Perrone di San Martino |
| 16 de desembre de 1848 | 21 de febrer de 1849 | Vincenzo Gioberti |
| 21 de febrer de 1849 | 27 de març de 1849 | Agostino Chiodo |
| 27 de març de 1849 | 7 de maig de 1849 | Claudio Gabriele de Launay |
| 7 de maig de 1849 | 21 de maig de 1852 | Massimo d'Azeglio |
| 21 de maig de 1852 | 4 de novembre de 1852 | Massimo d'Azeglio |
| 4 de novembre de 1852 | 4 de maig de 1855 | Camillo Benso di Cavour |
| 4 de maig de 1855 | 19 de juny de 1859 | Camillo Benso di Cavour |
| 19 de juny de 1859 | 21 de gener de 1860 | Alfonso Ferrero La Marmora |
| 21 de gener de 1860 | 23 de març de 1861 | Camillo Benso di Cavour |
Cap al regne d'Itàlia [modifica]
- Vegeu també: Unificació italiana, Víctor Manuel II de Sardenya, i Giuseppe Garibaldi
El 1850 el Regne de Sardenya-Piemont es va convertir en el motor de la unificació italiana, gràcies al ministre liberal Camillo Benso di Cavour i a la decisió de Víctor Manuel II.
Sardenya-Piemont va participar en la Guerra de Crimea, aliada amb l'imperi Otomà, la Gran Bretanya i la Segona República Francesa contra l'imperi Rus. El 1859 França va ajudar Sardenya en la seva guerra contra l'imperi austríac, Napoleó III no va respectar les promeses fetes a Cavour i va annexar-se la Llombardia. El 1860, però, Sardenya va aconseguir la Llombardia de França, perdent, però, les regions de la Savoia i Niça.
El 17 de març de 1861 el regne de Sardenya va perdre el seu caràcter diferencial, integrant-se dins el Regne d'Itàlia.
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ Alcoberro, Agustí. «El primer conflicte global». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.20-23. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Chapman, Tim. The Congress of Vienna: origins, processes, and results (en anglès). Routledge, 1998, p.33. ISBN 0415179947.
- ↑ Bickerton, Ian. The Illusion of Victory: The True Costs of War (en anglès). Melbourne Univ. Publishing, 2011, p.46. ISBN 0522856152.
