Regne romà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regnum romanum
Regne romà o monarquia romana
753 aC – 509 aC Spqrstone.jpg
Ubicació de
Antiga ciutat de Roma
Capital Roma
Idioma oficial llatí
Religió Politeisme
Forma de govern Monarquia
Rei de roma
 • 753-717 aC Ròmul
 • 535-510 aC Tarquini el Superb
Història
 • Fundació de Roma 753 aC
 • Violació de Lucrècia 509 aC

El Regne de Roma o Regne Romà o Monarquia Romana (del llatí: Regnum Romanum) va ser el govern monàrquic de la ciutat de Roma i els seus territoris des de la seva fundació. D'acord a la llegenda romana, la ciutat es va fundar el 753 aC per Ròmul i Rem. El regne va acabar amb l'expulsió de Tarquí el Superb el 510 aC i l'establiment de la República de Roma.

D'acord a la llegenda romana, quan els grecs van declarar la guerra a la ciutat de Troia, l'heroi troià Enees va navegar cap a Itàlia i va fundar Lavini. El seu fill Iulus va fundar la ciutat d'Alba Longa. De la família reial d'Alba Longa van sorgir els bessons Ròmul i Rem que fundarien la ciutat de Roma el 753 aC.

Naixement de Roma[modifica | modifica el codi]

Allò que esdevindria l'imperi Romà va començar com un petit assentament prop del riu Tíber a la Itàlia central, un riu navegable fins a aquest lloc i per tant un important encreuament pel tràfic i el comerç de la regió. Les muntanyes que l'envoltaven eren una defensa natural de les planes fèrtils de la vall. Aquestes característiques físiques van contribuir a l'èxit i desenvolupament de la ciutat.

D'acord al relat tradicional de la història romana, Roma va ser inicialment governada per una successió de set reis. La cronologia tradicional atribueix 243 anys als reis, és a dir, 35 anys per rei (una mitjana molt superior que no pas qualsevol altra dinastia històrica de la qual hi hagi documents, i per tant, ha estat qüestionada pels historiadors moderns). Els gals van destruir tots els registres històrics romans en el saqueig de la ciutat en la batalla d'Al·lia el 390 aC, i per tant, no van sobreviure els registres contemporanis al regne. L'evidència arqueològica, però, ha mostrat que l'assentament romà va ser fundat a mitjan del segle VIII aC.

Regne Romà[modifica | modifica el codi]

Els reis[modifica | modifica el codi]

Rmn-military-header.svg

Antiga Roma:
Regne romà  · República Romana  · Imperi  ·
Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident
Imperi d'Orient

Organització social:
Dret romà
Assemblees romanes
Senat romà
Tribus romanes
Gens
Cursus honorum

Ciutadania romana
Patricis
Equites
Plebeus
Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol
Pretor
Tribú de la plebs
Censor
Pontifex Maximus

Qüestor
Prefecte de la ciutat
Edil
Prefecte romà
Procònsol
Propretor
Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador
Mestre de cavalleria
Tribú consular
Llegat romà

Triumvir
Decemvir
Vigintisexvir
Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà
Rei de Roma
August
Cèsar
Imperator
Princeps senatus
Tetrarquia
Tetrarca

Magister officiorum
Magister militum
Governador romà
Dux
Lictor
Vicarius
Tribú militar

Abans dels emperadors i dels cònsols, Roma era governada per un rei, representant de la institució monàrquica, al qual corresponia tot el poder (imperium) i dictava les ordres (dictator). Era elegit entre el poble com a cap d'una gran família política (magister populi). Auxiliaven al rei els lictores, agutzils que el precedien en les seves actuacions amb la destral i les vares. En la seva absència els poders administratius corresponien a un delegat (praefectus urbis). Si el rei no designava cap successor els ciutadans designaven en l'interregne, per un període de cinc dies, a un inter rex, i després s'elegia un nou rei, o bé es designava un nou inter rex per altres cinc dies amb facultat de designar nou cap.

És difícil determinar els poders que tenia el rei en comparació amb els poders del cònsols de la República Romana posterior. Alguns escriptors moderns creuen que el poder suprem de Roma residia en les mans del poble i que el rei era només el cap executiu del Senat i el poble, mentre que altres creuen que el rei tenia poders sobirans i que el Senat i el poble eren només restriccions menors al seu poder.

El que se sap amb certesa és que només el rei tenia el dret a l'auspici en representació de Roma com l'augur en cap i no es podia realitzar cap activitat comercial sense la voluntat dels déus, la qual era coneguda per mitjà dels auspicis. El poble percebia al rei com a mediador entre ells i els déus, la qual cosa el convertia en el cap de la religió nacional i el cap executiu. Amb el poder sobre el calendari romà, el rei encapçalava totes les cerimònies religioses i designava als oficials menors. Es creu que Ròmul va instituir l'àugur.

A més de la seva autoritat religiosa el rei tenia tot el poder militar i judicial per mitjà de l'ús de l'imperium. L'imperium del rei era vitalici i el protegia de ser jutjat per les seves accions. Com a única persona de Roma amb 'imperium, el rei tenia autoritat militar il·limitada com a comandant en cap de les legions romanes. No existia cap llei per protegir als ciutadans de l'abús de l'imperium durant la monarquia romana.

Segons Titus Livi al Llibre I d'Ab Urbe Condita a Roma se succeïren set reis:

El Senat[modifica | modifica el codi]

Davant del rei s'erigia la institució del Consell de Ancians (Senatus) com a contrapès a la institució reial, encara que el seu poder era limitat. El Senat i les Assemblees romanes no eren cossos independents ni posseïen el dret a reunir-se per discutir els afers de l'estat. Només podien reunir-se per mandat del rei i només podien discutir aquelles qüestions que el rei els presentava. El Senat podia aconsellar al rei, però, no podia impedir les seves accions. L'única cosa que el rei no podia realitzar sense l'aprovació del Senat era declarar la guerra a una nació estrangera.

Els primers senadors eren els representants designats per cada gens. Tenien caràcter vitalici. Com el nombre de gens era invariable (les successives famílies sorgeixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integrava en alguna de les gens existents) també era invariable el nombre de senadors. No obstant això, hi havia una excepció: quan un senador moria el rei estava facultat per nomenar un substitut temporal (fins a la designació del substitut designat per la gens). El costum del nomenament reial, acabà concedint a la institució règia l'elecció dels Senadors.

El Senat era un òrgan merament consultiu, però com a emanació del poble; el rei considerava les seves propostes, i el convocava sovint. Les seves reunions se celebren en el Comitium (Fòrum) en una sala anomenada Bule.

Servei militar[modifica | modifica el codi]

Ròmul i Rem sota la Lloba Capitolina.

El rei Servi Tul·li va establir que el servei a l'exèrcit i el pagament del tributum (quan per raons d'urgència s'imposés) no afectaria només als ciutadans personalment, sinó que es tindrien en compte les seves propietats: tots els ciutadans que cultivaven un domini (adsidui) o n'eren els amos (locupletes]), fossin o no ciutadans romans, eren obligats a la prestació del servei militar. Els designats per complir les tasques militars s'elegien entre una nova divisió per propietats. Així els soldats (entre 16 i 60 anys) eren distribuïts en cinc classes:

  • 1a classe: els que per les seves possessions aportaven una armadura (classici). Corresponien a aquesta classe els que posseïen un heredium en ple domini (la meitat de les terres romanes corresponien als heredium posseïts en ple domini, mentre l'altra meitat s'havia anat fraccionant per successives particions hereditàries o per vendes; un heredium era una finca rústica d'una extensió mínima de vint iugades, és a dir cinc hectàrees i quaranta centiàreas, és a dir que la mesura romana de la iugada era equivalent a 2.700 m2). Anaven armats amb llança (hasta), elm (galea), cuirassa (lorica), escut (clipeus) i polaines (ocreae). Aquesta primera classe havia de comprar i mantenir un cavall pel que van ser anomenats Equite és a dir cavallers.
  • 2a classe: els que posseïen tres quarts d'heredium (és a dir almenys 40.500 m2).
  • 3a classe: els que posseïen la meitat d'heredium (almenys 27.000 m2).
  • 4a classe: els que posseïen un quart d'heredium (almenys 13.500 m2).
  • 5a classe: els que posseïen un vuitè de heredium (almenys 6.750 m2).

L'armament de les classes successives era cada vegada més lleuger. Després de les cinc classes estaven els que no posseïen res (capite censi) que col·laboraven en la milícia com a fusters, ferrers, músics, etc. Per cada 80 soldats de 1ª classe, havien de sortir 20 de classe 2ª, 20 de classe 3ª, 20 de classe 4ª i 28 de classe 5ª. Els soldats eren mobilitzats per a la campanya, i un cop acabada eren llicenciats. En canvi els cavallers romanien a l'exèrcit de manera continuada, i els seus integrants sortien de les famílies de ciutadans amb major riquesa. Les diverses classes formaven la població susceptible d'actuar militarment i es reunien en una assemblea, anomenada Comitia Centuriata.

Els soldats van ser dividits en dues categories: els joves (juniores) entre 16 i 25 anys; i els veterans (seniores), de més de 25 anys. S'estructuraven en Legions, formant una legió 3.000 soldats (classes) i 1.200 auxiliars (Velites). Les legions operaven en formacions constituïdes per files de soldats: les quatre primeres files estaven integrades per soldats amb armadura completa (hoplites). Una legió es dividia en centúries (fins a un total de 42). Gairebé la meitat dels homes d'una Legió disposaven d'armadura completa (el nombre de hoplites era de 2.000 per cada legió). Altres mil homes eren soldats de 2ª i 3ª classe. La resta, els auxiliars (Velites) eren soldats de 4ª classe (en nombre de 500) i de 5ª classe (en nombre de 700).

En una legió hi havia 1.050 homes de cadascuna de les quatre "tribus" que es dividia la ciutat; i en les centúries, cada tribu aportava 25 homes.

En aquesta època, Roma disposava normalment de quatre legions (dues d'elles en campanya i dos de guarnició). Cada legió comptava amb tres-cents cavallers. Tot el que els soldats guanyessin en la lluita, fossin mobles o immobles, passava a l'Estat romà.

Aquest sistema de reclutament pel que fa als béns posseïts, va fer necessari establir un cens de propietats i transmissions, que es revisava cada quatre anys. Un efecte immediat va ser el de dividir a la societat romana: a la divisió ja existent entre patricis i plebeus, s'afegia ara la divisió entre propietaris (els que tenen terra, siguin ciutadans o no) i proletaris (és a dir els que crien fills, majoritàriament plebeus, però també amb alguns ciutadans arruïnats o desposseïts per successives particions). El cens es feia cada cinc anys. A l'any següent es feien sacrificis (lustrum) i els encarregats del cens o censors resignaven del seu càrrec.

Fi del regne i instauració de la república[modifica | modifica el codi]

L'últim dels set reis va ser Tarquí el Superb. Tarquí, més que els reis que el van antecedir va usar la violència, els assassinats i el terrorisme per controlar Roma. Va rebutjar moltes de les reformes constitucionals que havien acceptat els seus predecessors. Tarquí va destruir tots els altars sabins, cosa que provocaria la fúria del poble romà. Després de la violació de Lucretia, una romana patricia, pel seu propi fill, la fúria romana seria ja incontrolable. Lucius Junius Brutus va reunir el Senat i Tarquí va ser deposat i expulsat de Roma el 510 aC.

Després de l'expulsió de Tarquí, el Senat va votar que cap altre rei mai governaria i Roma es transformaria en una república el 509 aC. Lucius Junius Brutus i Lucius Tarquinius Collatinus es convertirien en els primers cònsols del nou govern roma. La República Romana conqueriria tot el món mediterrani i sobreviuria 500 anys fins al govern de Juli Cèsar i Cèsar August.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Mommsen, Theodor (2005): Historia de Roma. Vol I: Desde la fundación de Roma hasta la caída de los Reyes. RBA Coleccionables, Barcelona ISBN 978-84-473-3998-3
  • Plácido, D.; Alvar, J. y González, C. (1991): La formación de los estados en el Mediterráneo occidental. Ed. Síntesis, Madrid ISBN 84-7738-104-6
  • Roldán, J.M. (1995): La República Romana Historia de Roma, Tomo I. Ed. Cátedra, Madrid ISBN 84-376-0307-2
  • Livio, Tito. (1969). La monarquía romana. Madrid: Aguilar Editor. ISBN 84-03-17025-4 e ISBN 978-84-03-17025-4.
  • Bravo, Gonzalo. (1998). Historia de la Roma antigua. Colección "El libro universitario. Materiales". Madrid: Alianza Editorial. ISBN 84-206-5732-8 e ISBN 978-84-206-5732-5.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne romà