Reixa del diable

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Reixes del diable)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Reixa del diable
Clathrus ruber
Clathrus ruber
Classificació científica
Domini: Eukaryota
Regne: Fungi
Divisió: Basidiomycota
Classe: Agaricomycetes
Ordre: Phallales
Família: Phallaceae
Gènere: Clathrus
Espècie: C. ruber
Nom binomial
Clathrus ruber
P. Micheli (1729)
Característiques morfològiques
Reixes del diable

Capell n.d..png
n.d.

Smooth icon.png
llis

No gills icon.svg
sense

Nofoodlogo.svg
no comestible

Volva stipe icon.png
volva

Brown spore print icon.png

Color marró

Saprotrophic ecology icon.png
sapròfit

Nuvola apps important.svg
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires.

La reixa del diable, cranc, cresta de gallina, geneta, gita o gitat de bruixa, múrgara pudent, ou de bruixa o tripes del dimoni[1] (Clathrus ruber, que prové del llatí clathrus, reixa, en aquest cas, el mot llatí té com a origen la paraula grega klêithron que vol dir reixa o enreixat i de l'adjectiu ruber, que en llatí significa vermell) és un bolet de l'ordre de les fal·lals.

Els fongs de la classe Gasteromycetes constitueixen un grup força heterogeni que es caracteritza per la possessió d'una espècie de himeni endogen que anomenen gleba, tot ell envoltat d'una estructura coneguda com a peridi, un tipus de membrana externa; el peridi pot trobar-se diferenciat en dos o més capes, en cas d'ésser dos la més externa es diu exoperidi i la més interna endoperidi. La gleba es forma dins del cos fructífer, que anomenarem basidiocarp, i fins que ja són madures o pràcticament madures les espores aquestes no es troben en contacte amb el medi extern. També pertanyen a aquest grup espècies molt conegudes com l'ou del diable o el pet de llop.

Noms vernaculars[modifica | modifica el codi]

Català: gita de bruixa, reixa del diable, cranc o cresta de gallina, encara que a les Illes balears també se'l coneix amb els noms populars de randes, tremelitges de terra.

Castellà: Clatro rojo Basc: Kailo gorri Francès: Clathre rouge Alemany: Gitterling El nom popular fa referència al seu olor fastigós, olor que segurament va associar la creença popular amb el vòmit de bruixa. L'altre nom, el de cranc, sorgeix simplement d'associar la seva forma a la d'un cranc igualment passa amb el nom reixa del diable.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Acostuma a trobar-se en boscos de coníferes però també alzinars i estepars, té un certa tendència a créixer a prop d'arrels en descomposició, també el podem torbar en parcs i jardins sota els arbustos en sols calcaris o sorrencs lleugerament àcids. És freqüent a la zona Mediterrània i, preferentment a una altitud que va dels 100 als 1000 m sobre el nivell del mar. Se'l pot trobar en els mesos que van des de juny a novembre, encara que en alguns indrets com ara les Balears s'ha trobat fins i tot al desembre.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Ou de Reixa del diable al Massís de les Gavarres
Reixa del diable a les Gavarres

Inicialment creix semisoterrat, el seu campòfor és primerament subglobulós d'uns 3–5 cm de diàmetre, amb un color blanc venós reticulat i sense lluïssor, sa seva consistència és força tova, a la seva base pot observar-se un allargat cordó rizomorf del mateix color que la resta de l'ou. Mentre roman humit l'ou té una aparença llisa però, un cop es desseca esdevé estripat. Un cop comença el desenvolupament del campòfor aquest fa pressió sobre el peridi que l'envolta i acaba per clivellar-lo, en unes poques hores, es pot observar un receptacle, de consistència esponjosa esfèric o ovoïdal que assoleix un diàmetre d'uns 6–8 cm i fins a uns 10 cm d'alçada, formant una reixa amb branques gruixudes de color vermell o roig corall (color), aquest receptacle és buit i per tant força fràgil. És important dir que el basidiocarp madur no té pas peu. A la part interna d'aquest enreixat podem veure la gleba de consistència mucilaginosa que pren una tonalitat verd fosca o bruna i que desprèn una olor fètida i repel·lent que, això no obstant, atrau a les mosques i d'altres dípters que s'empastifen i disseminaran així les espores. Les espores tenen una forma el·líptica o més aviat gutulades, hialines i d'una mida d'uns 4-5 μm de longitud uns 1,5-2 μm de gruix i de superfície totalment llisa, ja que, per enganxar-se a les mosques fan servir la gleba que és enganxosa.

Confusions[modifica | modifica el codi]

Aquest gènere engloba d'altres espècies com ara Clathrus parvulus però que és només present al continent Africà, no hi ha més representants del gènere a Europa.

Si més no, pot confondre amb: Anthurus archeri: aquesta espècie és molt semblant a la seva fase inicial pel seu color i olor, però un cop és oberta és clarament diferent perquè adopta una morfologia tipus "estrella de mar". Sa consistència de la carn és cavernosa i el color de la gleba és una mica més fosc que en el cas de la reixa del diable. Encara que aquesta espècie no es pas originària del continent europeu si que es pot trobar, ja que, va ser portada des de Nova Zelanda l'any 1914. A Espanya se l'ha trobat al País Basc en boscos de faig i roures però també en boscos de pins (Pinus insignis), aquesta espècie s'estima més sols lleugerament àcids, en llocs humits i amb abundants restes vegetals, el que explica que se l'hagi pogut trobar en aquests indrets. Igualment que l'espècie que ens ocupa no és pas comestible. Anthurus: del llatí pètal. Archeri: en honor al micòleg irlandès W.Archeri. En el seu estat d'ou també podria confondre's amb l'ou del diable (Phallus impudicus L.) Aquest ou és blanc i està fixat a terra mitjançant un cordó rizomorf blanc i gruixut. Quan madura surt el bolet en forma de fal·lus que té un peu blanc esponjós a la punta del qual i trobem la gleba, de color bru i gelatinosa que també desprèn una olor de carn en descomposició. Surt a les parts més humides dels boscos amb sòls nitrificats. Aquesta espècie creix des de la primavera fins a la tardor. Els ous són comestibles fins i tot crus, després de treure'ls la capa gelatinosa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013, p. 35. ISBN 9788496905986. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Reixa del diable