Relació d'aspecte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comparació de les tres relacions d'aspecte més comunes. La blava (2,39:1) i la verda (1,85:1) són les més usades en cinema. El requadre vermell és 4:3 i era la relació més habitual en televisió, ja que els programes s'han passat a emetre en panoràmic (16:9).

La relació d'aspecte és la relació d'un vídeo amb la seva amplada i la seva llargada. Generalment la proporció es descriu en X:Y. La “X” equivaldrà a la llargada i la “y” a l'amplada.

Història[modifica | modifica el codi]

D'ençà que el cinema va aparèixer per primera vegada en la història, varen sorgir de seguida diversos formats que han pogut coexistir amb altres. Depenien sobretot del format en el qual es rodava la pel·lícula i la mida en la que es projectava en la pantalla.

Primers films[modifica | modifica el codi]

En els primers anys del cinema, quan encara no s'havia inventat el sistema sonor, els cineastes empraven les pel·lícules de 35mm com a un format estàndard. Aquest projectava un vídeo de 1.33:1. L'any 1909 es va decidir estandarditzar la pel·lícula Edison, que feia 24 mm per 18 mm, projectant un format 1.33, aconseguint d'aquesta manera que la imatge fos un xic més gran. En arribar el cinema sonor, l'any 1929, va arribar un format gairebé quadrat, de 1.25. Fou a causa del fet que es varen emprar pistes òptiques laterals, el qual reduïen 2,5 mm a l'amplada de la imatge. Aquest format continuà uns pocs anys més fins que es va tornar a reduir l'alçada de la imatge, de manera que les pel·lícules fossin més properes per a l'espectador. Així doncs, es va fixar el negatiu en 21 mm. Aquest format 1.37 va romandre com a format universal fins a 1952. Es varen filmar en aquest format clàssics com Allò que el vent s'endugué, Ciutadà Kane, Casablanca o El màgic d'Oz.[1] Durant els anys 40, les acadèmies de cinema començaren a experimentar formats més grans, com de 63 i 70 mm. Tanmateix, la crisi econòmica que hi havia en aquell moment no va permetre que es desenvolupessin més formats, ja que el canvi d'una cinta de pel·lícula a un altre implicava una gran despesa econòmica en els cinemes, ja que havien d'adaptar la seva maquinària al nou format. L'any 1952, Fred Walter inventà la primera pel·lícula panoràmica, Cinerama.[2] Consistia en tres pel·lícules de 35 mm cadascuna, que rodaven una mateixa escena i després es juxtaposaven les cintes per a l'efecte panoràmic. Tot i així, no va triomfar, ja que el format tan gran allunyava l'espectador de la història i, evidentment, pels alts costos de les produccions.

Arribada de la televisió[modifica | modifica el codi]

Al mateix temps que es va presentar Cinerama, es va crear un invent que feia tremolar els estudis nord-americans: la televisió. La gent ja no havia de recórrer al cinema per veure imatges, ara les podia veure des de la butaca a casa seva. Per fer front a la tensa situació, els estudis de producció, varen emprar l'única cosa que no es podia aconseguir amb el televisor: l'espectacularitat. La millor forma de crear aquest efecte fou impulsar el cinema en color, ja que els programes que es retransmetien per antena eren en blanc i negre. A més a més, pretenien oferir a l'espectador nous formats panoràmics i so estereofònic, un còctel perfecte per a reproduir els films amb majestuositat.

Twentieth Century Fox fou la primera productora a llançar un nou format: ‘Cinemascope', l'any 1953. Aquest emprava lents anamòrfiques, inventades per Henri Chrétien. Durant el rodatge es comprimia la imatge verticalment en una taxa de compressió 2 per 1. Per tant, la quantitat d'imatge gravada en el negatiu és just el doble del 1:33:1 que hi havia durant tota l'època muda, de manera que quan es descomprimia la imatge, l'aspect ratio arribava al 2:66:1.

A causa de l'arribada de Cinemascope a les sales de cinema, es varen fer canvis sobre l'‘Academy Standard Flat', perquè aquest fos també un format panoràmic. Com que els directors de fotografia varen començar a eliminar la part superior i inferior del quadre, l'aspect ratio de l'ASF era d'1:37 a 1, va resultar d'1:85:1.

Cinema vs. televisió[modifica | modifica el codi]

Quan els films es varen començar a projectar per la televisió, va aparèixer un conflicte de formats. La televisió obligava a deformar la imatge dels films panoràmics perquè hi cabessin dins la pantalla. Les imatges quedaven allargades, ja que comprimien la imatge pels laterals. Aquest handicap es va solucionar quan varen introduir franges negres als costats superiors i inferiors de la pel·lícula. D'aquesta manera, els films es veien en el seu format propi i evitaven les deformacions en projectar-se pel televisor.

Formats[modifica | modifica el codi]

3:2 
L'estàndard emprat en la televisió NTSC. S'utilitza per les càmeres que tenen un film de 35mm.
4:3 
El format 4:3, equivalent a 1:33:1, fou fins a l'any 2009 l'estàndard emprat en la televisió NTSC, la majoria de les pantalles d'ordinador i televisió fan servir aquest estàndard, que sovint es confon amb una forma quadrada, quan en realitat és rectangular o wide. Aquesta proporció ha estat estàndard de la televisió des dels principis de la seva creació. Tanmateix, a partir de l'any 2009, el format 16:9 li va prendre el relleu. Sovint apareixen les dues bandes negres en la imatge, ja que avui dia s'emet en format 16:9 i les pel·lícules es filmen en formats panoràmics.
5:4
Estàndard al qual pertany la resolució 1280x1024, emprat en pantalles de 17.
16:9
És l'estàndard utilitzat per la televisió d'alta definició i en altres pantalles. És ample i també es pot anomenar Panoràmica o Widescreen. És equivalent a 1.78:1. L'angle de la diagonal de la pantalla és de 29,36°.[3] Amb el format 16:9 (generalment es pronuncia com “setze novens”), els televisors reprodueixen una imatge més completa i natural que amb el format 4:3. El format 16:9 s'aproxima més al camp de visió natural de l'ull humà que altres formats de televisió. És aproximadament un 33% més ample que el format 4:3 i per aquest motiu és més semblant a una pantalla de cinema.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tumminello, Wendy. Exploring Storyboarding (en anglès). Cengage Learning, 2005, p.23. ISBN 1401827152. 
  2. Puelles López, Juan. El cine, la ópera y la ópera en el cine (en castellà). Bubok, 2008, p.65. ISBN 8492580429. 
  3. Angle = arctang 9/16 = 29,35775° = 29,36°

Comparacions visuals[modifica | modifica el codi]

No és fàcil comparar dues imatges amb diferent relació d'aspecte. Als fabricants de monitors LCD els hi costa aproximadament el mateix fer dos monitors amb la mateixa àrea. Tot i així els monitors es venen segons la diagonal. En un escriptori el més rellevant és l'alçada. A continuació veiem diferents formes, per aclarir les diferents relacions d'aspecte del mercat.

  • Dues relacions d'aspecte que tenen la mateixa diagonal:
4:3 (1.3:1)
16:9 (1.7:1)
  • Dues relacions d'aspecte que tenen la mateixa àrea (nombre de pixels):
4:3 (1.3:1)
16:9 (1.7:1)
  • Dues relacions d'aspecte que tenen la mateixa alçada:
4:3 (1.3:1)
16:9 (1.7:1)
  • Dues relacions d'aspecte que tenen la mateixa amplada:
4:3 (1.3:1)
16:9 (1.7}:1)

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Relació d'aspecte Modifica l'enllaç a Wikidata