Relacions internacionals de la Unió Europea

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Representants europeus durant la crisi sobre el programa nuclear iranià.


L'àmbit de les Relacions internacionals de la Unió Europea s'entenen com acció exterior de la Unió (AE) el conjunt de polítiques, instruments i capacitats amb projecció essencialment exterior que exercita o porta a terme la Unió Europea en el món, i a la concreta definició, desplegament i el seu desenvolupament. L'acció exterior comprèn diverses polítiques interconnectades però autònomes el funcionament de les quals s'estructura al voltant de dos suports jurídics ben diferents: la política exterior i de seguretat comuna, de disseny principalment intergovernamental, i tota la resta d'àmbits tradicionalment compresos a l'extingit «pilar comunitari», que s'ordenen per canals més institucionals, o més propers, a un mètode federal de gestió.

D'acord amb els Tractats, l'acció exterior de la Unió –i per tant totes les seves relacions internacionals i, en general, la sencera dimensió exterior de les seves activitats– es fonamenta i es construeix des del respecte als principis i ordenada als objectius constitucionals continguts a l'article 21 del Tractat de la Unió. La seva definició i exercici hauran d'ésser coherents entre si i respecte del conjunt de les polítiques i activitats de la Unió Europea.

Al disseny, desenvolupament i aplicació de l'acció exterior de la Unió en el seu conjunt, que s'articulen des del marc institucional únic d'aquesta mateixa, intervenen, amb diferent grau de participació, totes les institucions comunitàries, encara que cal avançar que, d'acord amb la base jurídica al voltant de la qual s'articuli cada activitat, ressalta amb claredat la preponderància de dues d'elles, almenys a la seva fase executiva: el Consell, per al relatiu a la política exterior i de seguretat comuna, i la Comissió, per a tots els altres àmbits de l'acció exterior. Existeixen a més a més una institució, el Consell Europeu, i dos òrgans, l'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat (AR) i el Servei Europeu d'Acció Exterior (SEAE), implicats molt activament en la definició i orientació, i a més a més, en el cas de l'AR i el SEAE, en el desenvolupament i l'execució de l'acció exterior de la Unió. El Parlament Europeu es troba associat en tot moment a l'acció exterior en el seu conjunt, encara que a la política exterior i de seguretat comuna la seva posició no és vinculant.

Organigrama[modifica | modifica el codi]

La Unió compta amb un organigrama integrat per a tota la seva acció exterior.

Alt Representant[modifica | modifica el codi]

Catherine Ashton, actual Alta Representant de la Unió

La comuna perspectiva i l'enfocament unitari d'aquestes dues branques –internament complexes– de l'acció exterior vénen garantits per les feines de direcció i orientació politicoadministratives encomanades, en confluència institucional única, a l'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat(AR)[1] Aquesta figura política, actualment ocupada per la socialista britànica Catherine Ashton, originàriament ideada per la Convenció que va redactar la Constitució Europea i inclosa en ella amb el nom –menys confús, però també més simbòlic– de «Ministre d'Afers exteriors de la Unió», és el resultat de la unificació de tres llocs amb rellevància externa, que anteriorment romanien diferenciats: l'Alt representant del Consell per a la Política exterior i de Seguretat Comuna (àmbit PESC), el ministre d'assumptes exteriors del país que ocupés la presidència semestral del Consell, i el membre de la Comissió encarregat de les Relacions exteriors. Posat en funcionament amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa l'1 de desembre de 2009, aquest càrrec combina aquests tres instruments d'actuació, que es reflecteixen en l'exercici consumat de tres funcions orgàniques:

  • l'AR és el més alt mandatari del Consell a la PESC, que encapçala;
  • és president del Consell d'Afers exteriors;
  • i és, finalment, un dels vicepresidents de la Comissió, el qual s'encarrega de la cartera de Relacions exteriors i coordina el conjunt de l'acció exterior assumit per la Comissió.

Servei exterior[modifica | modifica el codi]

Per al millor exercici de les seves funcions i una major cohesió a les polítiques, l'AR compta, a més a més de les estructures administratives de la Comissió i de la Secretaria General del Consell, amb la permanent assistència en les seves activitats d'un Servei Europeu d'Acció Exterior, que dirigeix, i amb les seves estructures interna –el seu quarter general se situa en Brussel·les– i externa –les Delegacions de la Unió a l'estranger, o «ambaixades»–.

Delegacions diplomàtiques[modifica | modifica el codi]

L'entrada en vigor del Tractat de Lisboa el 2009 va suposar la unificació de la representació exterior comunitària. Les velles delegacions separades de diverses institucions, de forma especial del Consell i de la Comissió, van deixar pas a una nova xarxa diplomàtica de vocació unitària de la Unió per tothom, materialitzada en la fusió d'aquelles estructures diverses a un tipus únic de legació internacional: les noves «Delegacions de la Unió». Aquestes missions, dirigides cada una per un Cap de Delegació, estan integrades en l'estructura orgànica del Servei Exterior, i es troben subjectes a l'autoritat última de l'Alt Representant. Freqüentment han estat comparades a autèntiques ambaixades europees, i sembla que, amb totes les limitacions que comporta la representació diplomàtica no estatal, aquesta denominació que ha acabat per imposar-se col·loquialment no és completament desencertada, perquè en efecte presenten importants semblances. Així doncs, pot acceptar-se la seva equiparació a un sistema d'ambaixades, sempre que es retingui la seva peculiaritat sui generis i la seva naturalesa única i, en la mateixa mesura, inèdita.

Les delegacions de la Unió tenen encomanada la coordinació, en la mesura del possible, del conjunt de representacions diplomàtiques i consulars dels Estats membres situades a la seva mateixa demarcació geogràfica. Fins al 2009, aquesta tasca era assumida per la xarxa d'ambaixades de l'Estat que ostentés en cada moment la Presidència de torn del Consell.

Representants especials[modifica | modifica el codi]

D'acord amb els Tractats,[2] el Consell pot anomenar, proposta de l'Alt Representant i subordinats a l'autoritat d'aquest, un o més Representants especials proveïts d'un mandat amb relació a qüestions polítiques o àrees geogràfiques concretes.

Encara que la perspectiva de l'entrada en funcionament del Servei Exterior ha obligat a replantejar l'estructura d'aquestes Representacions especials, roman activa la configuració dissenyada sota el mandat de l'Alt Representant anterior, Javier Solana. D'acord amb la mateixa, existeixen deu Representants especials de la Unió, per entre els quals destaquen, pel seu pes polític i la seva rellevància internacional, els enviats per al conflicte al Pròxim Orient, Bòsnia-Herzegovina, Kosovo i l'Afganistan. S'ha criticat de vegades la sobrerepresentació diplomàtica de caràcter especial a la regió dels Balcans.

Altres departaments i serveis[modifica | modifica el codi]

Malgrat el considerable esforç d'unificació de la representació exterior de la Unió que va suposar el Tractat de Lisboa, l'especificitat d'algunes de les activitats desenvolupades per unes certes institucions comunitàries a l'àmbit internacional aconsella de vegades una certa autonomia de gestió, que pot comportar una adscripció orgànica aliena al Servei Exterior, per al bon funcionament i l'eficàcia dels seus serveis o oficines pròpies a l'exterior. Aquest és, per exemple, el cas de la cooperació interparlamentària a nivell internacional que promou i porta a terme el Parlament Europeu amb els òrgans legislatius de tercers països. Aquestes oficines del Parlament Europeu a l'exterior exerceixen les seves pròpies funcions amb gran autonomia, i estan únicament subjectes a les instruccions que pugui dirigir-los en el seu cas l'Eurocambra.

També exerceixen unes certes funcions d'assistència, d'acord amb l'Alt Representant de la Unió, els serveis i les legacions diplomàtiques i consulars de l'Estat membre que reté la presidència de torn del Consell, encara que com és obvi no es tracta d'unitats administratives comunitàries, sinó d'administracions exteriors nacionals que executen o recolzen indicacions i accions de la Unió a l'estranger.

I això no és obstacle, naturalment, perquè totes aquestes estructures autònomes o independents cooperin estretament amb el Servei Exterior europeu i amb les ambaixades nacionals dels Estats membres, i que es consultin i informin de les seves activitats amb regularitat.

Tots els altres serveis comunitaris i estructures administratives de la Unió amb projecció exterior es troben integrats en les Delegacions europees i sotmesos a la direcció del Cap d'aquesta mateixa, deixant de banda la salvaguarda dels procediments aplicables a la presa de decisions a cada una de les diferents polítiques europees.

Principis i marc constitucional de l'acció exterior[modifica | modifica el codi]

D'acord amb l'article 21 del Tractat de la Unió (TUE),[3] l'acció de la Unió a la escena internacional es fonamenta en el respecte a un conjunt de principis i l'ordenació a un conjunt d'objectius que s'enumeren en aquest mateix precepte. Els «principis» fonamentadors de l'acció exterior de la Unió, que poden classificar-se, sense detriment de la seva igual categoria constitucional, a materials –una sort de principis-valors– i funcionals, són els següents: la dignitat humana –principi material–; la universalitat i indivisibilitat dels drets humans i de les llibertats fonamentals –principi material–; la democràcia i l'Estat de Dret –principi material–; els principis d'igualtat i solidaritat entre els homes i els pobles i nacions del món –principi material–; el respecte del Dret internacional, i en particular dels principis continguts en la Carta de les Nacions Unides –principi funcional–; la cooperació –principi funcional–; el multilateralisme, de forma especial en el marc de les Nacions Unides –principi funcional–.

Així mateix, i dins del respecte dels principis anteriors, són «objectius» que la Unió ha de perseguir –s'observa una certa reiteració, en alguns casos literal, entre els principis i els objectius– en la definició i execució de les seves polítiques comunes i accions en tots els àmbits de les relacions internacionals: la defensa dels seus valors i interessos fonamentals, la seva seguretat, la seva independència i la seva Integritat territorial; la promoció i consolidació de la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el Dret internacional; el manteniment de la pau i la prevenció de conflictes, cercan una major seguretat internacional i en el marc de la Carta de l'ONU, l'Acta final d'Hèlsinki i la Carta de París; el suport al desenvolupament sostenible, incloent la protecció del medi ambient i l'eradicació de la pobresa; l'ajut en situacions de crisi o catàstrofe natural o humana; l'evolució del sistema internacional sobre les bases d'una cooperació multilateral estable i un millor govern mundial.

Han de tenir-se en compte, així mateix, els denominats «valors de la Unió», continguts a l'article 2 TUE, i dels quals els principis de l'acció exterior no són sinó un específic desenvolupament i adaptació a l'àmbit de les relacions internacionals; d'igual forma, ha de valorar-se l'article 3.5 TUE, que estableix com un dels objectius generals de la Unió una acció exterior cohesionada i coherent als seus valors.

Bases jurídiques diferenciades i política integral a l'AE[modifica | modifica el codi]

L'acció exterior de la Unió, que abasta nombroses polítiques i activitats desenvolupades per Europa en el món, pot classificar-se en dos blocs més o menys compactes jurídicament diferenciats, i que responen també a un sistema de funcionament i organització enterament diferent en cada cas. Així doncs, atenent, per la seva transcendència pràctica, a criteris essencialment jurídics –i de complexa definició material, com prova la freqüent confusió i les disputes institucionals per atreure cap a un camp o un altre activitats determinades–, es pot remarcar dos àmbits d'actuació nítidament diferents:

  • la política exterior i de seguretat comuna (PESC), la lògica interna de la qual i de funcionament respon a criteris predominantment intergovernamentals, i que se situa, en conseqüència, en l'òrbita institucional del Consell –en la seva formació d'assumptes exteriors–, on estan representats els Estats membres a través dels seus Governs nacionals;
  • totes les altres polítiques comunes i activitats amb projecció exterior portades a terme per la Unió en el món –algunes tan poderoses i econòmicament dotades com la política comercial comuna o la cooperació al desenvolupament–, que se situen en un marc legal més institucional i comunitari i se subjecten a mètodes més integrats de funcionament.
Vegeu també: Tractats de la Unió Europea

Política exterior i de Seguretat Comuna[modifica | modifica el codi]

La PESC conforma el «pilar» intergovernamental de l'acció exterior de la UE

La Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) es va establir a l'empar del Tractat de Maastricht de 1992,[4] que va entrar en vigor el 1993, i es va veure reforçada pel Tractat d'Amsterdam de 1997, que va entrar en vigor el 1999. La PESC és el vessant més plenament polític de l'acció exterior. El seu àmbit d'actuació, tan ampli com indefinit, enclou totes les potencialitats que vulguin donar-li els Estats membres, en un àmbit, el de la política exterior més pura i tradicional, l'especial sensibilitat de la qual va aconsellar enquadrar-ho a l'àmbit més pròpiament intergovernamental de la Unió Europea. Tant és així que la seva regulació es manté separada de la resta de preceptes relatius a les polítiques de l'acció exterior contingudes en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), i se'n troba tota ella al Capítol 2n del Títol V del Tractat de la Unió Europea (TUE).

Situació[modifica | modifica el codi]

De moment la PESC ha experimentat un desenvolupament desigual d'acord amb les àrees geogràfiques i amb els diferents moments polítics. La regla de la unanimitat que regeix per a les decisions més rellevants fa molt difícil assolir acords de pes en les matèries més sensibles o que més divisions d'enfocament comporten. Així, assumptes de la màxima importància global, com són les guerres de l'Afganistan o de l'Iraq, continuen avui dia vedades a l'acció comuna europea per raó de la distància que enfronta les diferents perspectives i sensibilitats nacionals sobre això.

Així i tot s'han produït avenços que, encara que de vegades lents i en general portats discretament, no deixen d'ésser molt significatius políticament; així, cada vegada són més freqüents els comunicats, posicions i fins i tot accions comunes que la Unió adopta en relació amb els esdeveniments mundials més urgents, i la coordinació, o quan menys el sondeig mutu de les actuacions nacionals en política exterior s'han convertit en una pràctica habitual, creant un ambient de cooperació multilateral creixent entre els Estats d'Europa en els seus posicionaments polítics, encara que la Unió com tal no aconsegueixi adoptar una política pròpia.

D'altra banda, existeixen determinades àrees d'influència en les que un esforç particularment intens, i de vegades la fermesa personal de l'Alt Representant anterior, Javier Solana, per part dels Estats membres i de les instàncies europees, han propiciat la creació i el desenvolupament d'una veritable política exterior comuna europea, de vegades sobre zones de conflicte d'indubtable rellevància i complexitat. Aquest ha estat el cas de la política europea al Pròxim Orient, on la Unió ha adoptat una autèntica posició pròpia i comuna a tots els seus Estats. Aquesta coordinació va donar els seus fruits amb especial apreciació quan la Unió Europea va ser inclosa com un més dels quatre membres del cridat «Quartet per a la Pau» al Pròxim Orient, junt amb els Estats Units, Rússia i les Nacions Unides.

Semblant unitat política a les reaccions nacionals i comunitària, al si de la PESC, s'ha produït en situacions de crisi com la que va esclatar a Myanmar (antiga Birmània) el 2008, o la que es prolonga encara a l'Iran amb motiu de l'anomenat Moviment Verd i del programa nuclear iranià, on els Estats Units i d'altres països aliats van delegar a la Unió Europea i el seu Alt Representant la portada i el seguiment de les negociacions amb la República Islàmica.

La política comuna de seguretat i defensa[modifica | modifica el codi]

Helicòpter de l'Estat Major de la Unió Europea a la missió del Txad

El Tractat d'Amsterdam va instituir la Política Europea de Seguretat i Defensa (PESD), el vessant operatiu armat de la PESC, amb la qual s'obria la possibilitat de crear posteriorment una estructura comuna de defensa, que «podrà conduir una defensa comuna».[5] L'entrada en vigor del Tractat de Lisboa va rebatejar aquesta política, significativament, amb el nom actual de Política Comuna de Seguretat i Defensa, i va reforçar significativament les seves capacitats i els seus instruments d'actuació real en obrir la possibilitat d'establir una cooperacció estructurada permanent entre alguns Estats membres més disposats i millor dotats en matèria d'armament i capacitats defensives.

Particular rellevància té a l'àmbit de la política comuna de seguretat i defensa l'anomenada «clàusula de defensa comuna» continguda a l'apartat 7è de l'article 42 del Tractat de la Unió, d'acord amb la qual si un Estat membre és objecte d'una agressió armada en el seu territori, els altres Estats de la Unió «hauran de» prestar-li ajut i assistència «per tots els mitjans al seu abast». Aquesta clàusula, adoptada amb l'entrada en vigor de Lisboa, s'inspira nítidament en què conté, en semblants termes, el Tractat de l'Atlàntic Nord. Els Estats podran canalitzar aquesta assistència a través l'organització creada pel mencionat tractat.[6]

Situació[modifica | modifica el codi]

És la política de defensa un àmbit que, per la seva indubtable vinculació amb l'anomenat «nucli dur» de la sobirania nacional, ha resultat de complexa activació en l'àmbit comú, malgrat haver estat una de les àrees que primer es va perseguir unificar als inicis de la construcció europea, a través de la fracassada Comunitat Europea de Defensa. El record d'aquell intent frustrat va enterrar durant molt de temps les ambicions europeistes en l'àmbit de la defensa. Tanmateix, la reactivació exterior que es va produir primer a Maastricht, i posteriorment a Ámsterdam, assolint la matèria de la defensa, ha procurat gestionar-se, especialment en aquest últim punt, amb la màxima cautela i un alt grau de discreció, intentant no aixecar susceptibilitats nacionals ni mediàtiques a països on l'opinió pública o sectors d'influència són particularment reticents, com és el cas de Gran Bretanya o Irlanda. Així és com a poc a poc, i a través de missions concretes i limitades temporal i logísticament, el Consell va anar estenent prudentment una xarxa d'aplicacions i interessos de naturalesa militar en determinats àmbits geogràfics, aquells en què una actuació comuna era convenient internacionalment i acord, internament, amb una política comuna exterior europea: aquest va ser el cas de les missions armades que va portar a terme la Unió Europea a la franja de Ghazza (vigilància fronterera), la República Democràtica del Congo (supervisió electoral civil i de seguretat), els Balcans (a on va succeir a l'OTAN en les seves funcions de supervisió de reconstrucció i seguretat), etc...

El potent impuls que a l'àmbit institucional ha suposat per a la política comuna de seguretat i defensa el Tractat de Lisboa, i la cada vegada més patent evidència que ofereixen a la indústria de la defensa les economies d'escala que produiria una política comuna, o quan menys coordinada, a nivell europeu, amb manifests avantatges per a països més obsolets o menys desenvolupats militarment, així com el creixent desenvolupament d'una fragmentada però veritable política exterior i de seguretat comuna, semblen dirigir-se, amb el fort impuls d'un nucli dur de països encapçalats per França, Itàlia, Espanya, Polònia, etc. i, en més petita mida, Alemanya, a una reactivació significativa de la política comuna de seguretat i defensa.

Estratègia Europea de Seguretat de 2003[modifica | modifica el codi]

Al desembre de 2003 el Consell Europeu reunit a Brussel·les va aprovar la proposta de l'Alt Representant Solana que contenia la primera estratègia Europea de Seguretat. El document adoptat es proposava identificar els principals reptes als quals havia d'enfrontar-se Europa als anys esdevenidors, entre els quals destaquen el terrorisme, el crim organitzat de dimensió transfronterera i la viabilitat dels «estats frustrats», com a amenaces de primer ordre a la seguretat del continent i que requereixen un tractament coordinat a escala europea. També s'establien els objectius concrets que havien d'assolir la Unió i els seus Estats membres per afrontar-se adequadament a un entorn mundial canviant, i per tant freqüentment inestable.

Encara que l'eficàcia de la primera EES s'ha vist significativament limitada pel necessari desplegament efectiu -amb els seus obstacles- i en paral·lel d'una política exterior unitària, el seu influx ha estat clar a les actuacions europees a l'àmbit de la política exterior i de seguretat comuna, així com ha deixat una empremta a les estratègies nacionals de seguretat adoptades pels seus Estats membres.

Altres polítiques comunes a l'àmbit de l'acció exterior[modifica | modifica el codi]

Es tracta en aquest cas de les tradicionalment denominades polítiques del pilar comunitari, és a dir, aquelles que es condueixen per mètodes de govern pròxims al model federal o supranacional. En aquestes matèries, el procés de presa de decisions se subjecta als procediments legislatius i al mètode de gestió i aplicació propi de les institucions comunes; així, podem dir que, en general, el Parlament i el Consell legislen, i de vegades decideixen, la Comissió executa i gestiona i el Tribunal de Justícia, i el de Comptes en el seu cas, controlen mitjançant la seva jurisdicció la bona portada jurídica i financera d'aquestes polítiques. Els Estats membres participen essencialment a través del Consell i, a l'establiment de les prioritats generals, mitjançant el Consell Europeu.

Relacions exteriors i el departament RELEX[modifica | modifica el codi]

Reunió del G-8 el 2008

«Relacions exteriors» és com es denomina a Europa el conjunt de relacions internacionals a nivell polític general que manté la Unió amb el món i que siguin alienes a la política exterior i de seguretat comuna. Malgrat lo confús d'aquesta ambivalent terminologia, la distinció ha reduït considerablement la seva importància des de la fusió dels llocs d'Alt Representant i Comissari de Relacions Exteriors en un sol càrrec, perquè les funcions d'aquest últim, reconductibles a la direcció general RELEX de la Comissió, es reduïen últimament a la representació exterior general de la Comissió Europea i les seves polítiques en el món.

Malgrat tot, el paper del departament de Relacions Exteriors continua exercint un paper fonamental, perquè és la seva funció la de coordinar de manera coherent el disseny i el desplegament de totes les altres polítiques comunitàries a la seva projecció exterior. Així, correspon al Comissari del ram, l'Alt Representant amb rang de Vicepresident, l'organització regular de les famoses cimeres bilaterals o, en el seu cas, multilaterals, de la Unió Europea amb tercers països. La profunda empremta política, del departament RELEX, influeix decisivament en tota l'acció exterior europea, i la seva empremta es deixa sentir a tots els altres departaments de la Comissió Europea. D'aquí deriva el conegut interès dels Estats, particularment els més grans, en situar els seus nacionals en llocs de responsabilitat en aquesta direcció general. Com Alt Representant de la Unió, l'actual Comissària de Relacions Exteriors, amb rang de Vicepresidenta de la Comissió, és la socialista britànica Catherine Ashton.

Política comercial comuna[modifica | modifica el codi]

La política comercial comuna és sens dubte una de les més rellevants de la Unió, no solament a l'exterior sinó internament, a causa de les ingents masses i fluixos econòmics que depenen d'ella; no és irrellevant sobre això el fet que la Unió sigui la primera potència comercial –exportadora i importadora– del món, amb un 17% de quota del mercat global, i a considerable distància de la resta de països en l'import econòmic de les transaccions, llevat dels Estats Units –16% de quota global–, que és, a més a més, el seu principal soci comercial. Com a política típicament comunitària, la seva projecció exterior és enormement significativa, perquè es tracta d'una competència exclusiva de la Unió, el que fa recaure en el seu gestor polític, el Comissari europeu de Comerç, la representació i gestió exterior única i la total capacitat negociadora del bloc europeu, particularment dins de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), que amb particular interès va contribuir a fundar. Des d'aleshores la Unió ha estat molt involucrada en el procés de reglamentació internacional del comerç que va començar en la Ronda de Doha, encara que des d'alguns altres països, particularment els més desenvolupats, s'ha criticat l'existència d'un doble joc a la política de Brussel·les, que, ben disposta en les negociacions, no en fa tanmateix passos decisius al desarmament aranzelari que el lliure comerç mundial requereix.

Els acords comercials i d'associació especial que la Unió contreu amb tercers països constitueixen sens dubte un instrument privilegiat de l'anomenada «diplomàcia dels negocis» i de la política exterior «tova» o «política del garrot i la pastanaga», els fruits de la qual són molt valorats, especialment a l'entorn més pròxim, com la franja sud del Mediterrani, on influeixen significativament com un element d'estabilització i de desenvolupament econòmic. Els coneguts com «sistemes de preferència generalitzada» i les reduccions duaneres que porta la seva aplicació al comerç amb països en via de desenvolupament associats, són un exemple clar de l'estreta vinculació que existeix entre la política comercial comuna i la política de desenvolupament i cooperació a la Unió Europea.

Aquests mecanismes no són freqüents a les relacions comercials que la Unió manté amb els seus principals bescanviadors, com són els casos dels Estats Units, la República Popular de la Xina i el Japó, als casos dels quals s'apliquen les normes generals de l'OMC. També s'ha desplegat una xarxa d'acords comercials bilaterals no tipificats, minuciosament negociats i molt específics; com amb Rússia i d'altres repúbliques exsoviètiques i amb alguns altres estats asiàtics i sud-americans.

Polítiques de cooperació i ajut humanitari[modifica | modifica el codi]

Conferència euro-africana sobre Cooperació al Desenvolupament (2007).

La UE i els seus Estats membres paguen més de 30.000 milions de euros –6.000 es canalitzen a través de la UE– cada any com ajut a països en via de desenvolupament. EuropeAid,[7] la direcció-general encarregada de cooperació internacional, implementa els projectes i programes als països de l'Àsia, l'Amèrica Llatina, països de veïns de la UE, Russia i les regions de l'Àfrica, Carib i Pacífic (ACP). Per a l'any 2006, la UE es va comprometre a augmentar aquesta quantitat a 39.000 milions. Encara que els països industrialitzats, han injectat un ajut anual del 0.7% del seu PIB, solament Luxemburg, els Països Baixos i Suècia han aconseguit aquest objectiu. La mitjana en el conjunt de la Unió és del 0.34%, percentatge superior al dels Estats Units o al del Japó.

El Banc Europeu d'Inversions (BEI), organisme de finançament a llarg termini de la UE, realitza préstecs sense interessos i proporciona capital per a inversions. El 2003, va efectuar préstecs als països en desenvolupament fora d'Europa per valor de 3.600 milions d'euros.[8]

Quasi la meitat dels diners gastats per ajudar els països pobres a nivell mundial, prové de la UE i dels seus Estats membres, el que els converteix alhora en el més gran donant del món.[9]

Carregament humanitari per laRepública Democràtica del Congo

Àmbits específics d'acció exterior[modifica | modifica el codi]

Sota aquesta denominació s'engloben un conjunt d'actuacions i mesures concretes que prevenen els Tractats i que, per la seva utilitat horitzontal, poden aplicar-se a qualssevol dels àmbits de l'acció exterior abans ressenyats. Es tracta fonamentalment de tres els supòsits que es recullen a continuació.

Acords internacionals[modifica | modifica el codi]

D'acord amb el TUE, la Unió podrà subscriure acords amb un o diversos Estats u organitzacions internacionals a qualsevol dels àmbits compresos a l'acció exterior, inclosa la política exterior i de seguretat comuna. Els mencionats acords podran subscriure's bé per previsió expressa dels Tractats, bé com a medi per assolir algun dels objectius de la Unió en qualssevol altres àmbits o al vessant exterior de les seves polítiques. Els acords internacionals de la Unió vinculen tant a les seves institucions com als seus Estats membres.

Els acords es negocien i en el seu cas subscriuen per mandat del Consell a la Comissió o al seu vicepresident exterior, l'Alt Representant, que conduiran la negociació d'acord amb les directrius que aquell pogués dictar-li a la seva autorització. El negociador presenta d'aquest mode una proposta d'acord davant el Consell, que concedeix o denega el seu consentiment a la celebració de l'acord. Malgrat tot, per a la completa ratificació del tractat es requerirà, llevat d'àmbits exclusius de la política exterior i de seguretat comuna, l'aprovació del Parlament en darrer terme.

La Comissió, el Parlament, el Consell, o qualsevol Estat de la Unió podran sol·licitar dictamen previ de conformitat amb els Tractats de la Unió al Tribunal de Justícia de la Unió. Si la pronúncia d'aquest fos negatiu, l'acord no podrà ser subscrit sense una modificació que corregeixi les incompatibilitats.

Existeix un règim negociador específic per als acords internacionals en matèria monetària o taxa de canvi, el procés dels quals correspon al Banc Central Europeu la negociació directa, en estreta associació amb el Consell, la Comissió i el Parlament.

El mètode d'acords o tractats internacionals subscrits per la Unió en solitari, o per la Unió i els seus Estats alhora, amb tercers països o organitzacions internacionals, constitueixen un medi d'actuació i presència internacional extremament útil i molt emprat. Són molt nombrosos els compromisos que per qualsevol d'aquestes formes ha contret Europa en l'escena internacional, com molts són també els àmbits i les polítiques per ells regulats o afectats. Tenen particular rellevància els anomenats «acords d'associació» i els «acords d'estabilització», amb enormes repercussions en els àmbits comercial i polític, respectivament.

Mesures restrictives[modifica | modifica el codi]

Al marc de les polítiques comunes integrants de l'acció exterior de la Unió, i en particular a l'àmbit de la política exterior i de seguretat comuna, el Consell podrà acordar, prèvia proposta conjunta de la Comissió i de l'Alt Representant, la interrupció o reducció de les relacions econòmiques, financeres o comercials amb tercers països, i adoptarà en els mateixos termes les mesures necessàries sobre això, pronunciant-se per majoria qualificada. Si la gravetat de la situació l'ho exigís, la Unió podrà adoptar també mesures restrictives contra persones físiques o jurídiques, grups o entitats no estatals.

Si fins avui aquest instrument de sanció se n'ha utilitzat més com a instrument de coerció prèvia que com a aplicació jurídica efectiva, en l'actualitat és objecte de nombroses discussions per la determinació del Consell i de l'Alt Representant d'adoptar sancions d'aquest tipus contra la República Islàmica de l'Iran per raó del seu programa nuclear no supervisat.

Tanmateix, ja existeix un paquet de mesures restrictives o «sancions», com es coneixen comunament, efectives i en vigor, adoptades el 2002 contra Cuba, pel seu flagrant violació dels drets humans dels dissidents i opositors, i per l'absència d'un Estat de Dret, encara que la seva utilitat ha estat posada en qüestió en diverses ocasions, trobant-se en estudi de revisió.

Clàusula de solidaritat[modifica | modifica el codi]

D'acord amb la clàusula de solidaritat continguda a l'article 222 del TFUE, la Unió i els seus Estats prestaran tota l'assistència necessària, civil i militar, en cas d'un atac terrorista, o catàstrofe d'origen natural o humà, contra qualsevol de les seves parts, prèvia petició de les autoritats nacionals de l'Estat membre concernit. Així mateix es comprometen a protegir, i en el seu cas defensar, les institucions democràtiques i la població civil davant les situacions d'emergència contemplades. Aquesta clàusula és complementària, però no idèntica, a la clàusula de defensa mútua en cas d'atac armat que contempla l'article 42.7 del TUE. A causa de la seva novetat –va entrar en vigor amb el Tractat de Lisboa en 2009–, la clàusula de solidaritat no ha estat encara aplicada mai.

Polítiques i accions comunes en particular[modifica | modifica el codi]

Les relacions de la Unió Europea[11] amb la resta del món són tractades pel Consell d'Assumptes Generals i Relacions Exteriors. Cal dir que l'article 216 del Tractat de Funcionament de la UE estableix la possibilitat que la UE pugui celebrar acords, no només amb tercers països sinó també amb organitzacions internacionals. Així és el propi tractat que reconeix aquesta capacitat de la UE per celebrar acords amb altres organitzacions internacionals. També l'article 220 d'aquest tractat, fa referència a que la UE podrà establir tot tipus de cooperació adequada dintre de la qual s'inclou la possibilitat de celebrar acords internacionals amb els òrgans de les Nacions Unides i dels seus organismes especialitzats com són el Fons Monetari Internacional (FMI), l'Organització Mundial de la Salut (OMS), i l'Organització Internacional del Treball (OIT).

Entorn europeu: Rússia, Turquia i els Balcans[modifica | modifica el codi]

Grans han estat també els reptes i les dificultats que ha plantejat la relació amb Rússia. La diferència de mentalitats que surt sobre això entre els nous membres ex comunistes de l'Europa de l'Est, reincorporats ara al projecte europeu, i els vells Estats d'Europa occidental, acostumats a les seves democràcies, ha estat en aquests anys significativa i certament manifesta. Així va poder comprovar-se amb el vet que van oposar Polònia i Estònia a la conclusió d'un acord comercial privilegiat amb Rússia que va ser motiu de disputa fins al 2007, i va suposar un incentiu per als nomenats «grans» –especialment Alemanya, Itàlia i França– a concloure acords bilaterals per la seva part amb el país veí. També els reiterats talls del subministrament de gas, i que van ser qualificats com a xantatge encobert, van contribuir a multiplicar els recels i les desconfiances.

Projecte del Gasoducte Nabucco

Després de la mort el 2010 del president polonès Lech Kaczyński en un accident d'avió direcció a Rússia, la càlida reacció de les autoritats russes ha suposat, aparentment, un bàlsam per a els clàssics temors de l'Est contra Rússia, i viceversa; també l'arribada al poder de Dmitri Medvedev, en substitució del nacionalista «dur» Vladímir Putin, sembla haver contribuït a llimar asprors i a una política de gests més persuasiva i menys amenaçadora. Europa és, en qualsevol cas, el primer soci comercial de Rússia, i això dóna una idea de la importància de les relacions econòmiques i polítiques bilaterals entre tots dos. Així mateix, i malgrat l'enorme desgast polític que va suposar entre tots dos la guerra de Geòrgia el 2008, Rússia va consentir en què fos la Unió Europea i no un altre, el fet que supervisés amb una missió mixta civil i militar el compliment de l'acord de replec subscrit entre ambdues i les condicions humanitàries als territoris encara sotmesos a ocupació russa.

Ampliació i política europea de veïnatge[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Ampliació de la Unió Europea

Des de la seva fundació en els anys 50, les Comunitats Europees han passat d'estar formades per sis països a ser una unió comuna de 28 Estats europeus, amb importants i successives ampliacions de les seves fronteres a les Illes Britàniques i Dinamarca (1973), el Sud mediterrani (1981 i 1986), els països nòrdics i Àustria (1995) i, finalment, la gran ampliació a l'Europa de l'Est el 2004, que va incloure Xipre i la República de Malta, i l'obertura als Balcans, decididament empresa des de l'adhesió de Bulgària i Romania el 2007 i de Croàcia el 2013.

  •  Unió Europea
  •  Estats candidats
  •  Política europea de veïnatge

Els indubtables beneficis obtinguts pels Estats adherents des de la seva incorporació comunitària han estat un poderós al·licient per a molts altres països de la regió i, en la mateixa mesura, un important instrument d'influència per a la Unió al seu entorn pròxim. Així, la «política d'ampliació» ha promogut intensament els processos d'estabilització i democratització política i d'obertura i modernització econòmica als països circumdants, alguns dels quals, particularment els mediterranis i, més recentment, els exsoviètics, van trobar a la seva incorporació a Europa la principal inspiració de les seves polítiques de transició des de règims autocràtics al sistema de democràcia social que amb el temps ha vingut a identificar-se amb el «model social europeu».

A propòsit dels obstacles que en uns certs Estats membres s'han manifestat en relació amb la temor a una «ampliació infinita», així com les dificultats operatives i la falta de cohesió interna o la impossible gobernanza que una Unió massa extensa podria ocasionar, han portat a la Unió i molts dels seus líders a forçar un cert fre a la política comunitària d'ampliació, tradicionalment defensada per Gran Bretanya i molts altres Estats no fundadors, per diferents raons. Aquesta situació va portar a la instauració, promoguda des dels anys 90 per la Comissió Europea i per Alemanya, d'una «política europea de veïnatge» (PEV). L'objectiu d'aquesta política, que suposa la coordinació i reordenació de moltes altres, en un àmbit geogràfic concret, subordinant-les a orientacions específiques, és essencialment el de fomentar la necessària cooperació que, amb preferència qualificada, requereix una bona i fructífera relació amb els països veïns, en la línia del «poder tou» promocionat pels europeus. Aquest acostament estratègic és especialment important amb relació als països que, d'una manera o una altra, han vist reduïdes les seves possibilitats d'adhesió plena a la Unió; raó, aquesta, per la qual la política de veïnatge és rebuda, en unes certes regions amb aspiracions d'integració, amb notable recel. Així i tot, els avantatges econòmics i polítics d'una relació privilegiada amb Europa, encara que pugui percebre's com una no desitjada alternativa a la plena adhesió, contribueix a l'enlairament econòmic de l'entorn geogràfic i a l'estabilitat política del continent i les seves fronteres, raó per la qual acostuma a resultar finalment desitjada i de gran utilitat.

Graduació de la PEV per països

La necessària aproximació i la cooperació estructurada i regular amb els seus veïns ha portat una particular incidència de la política de veïnatge a l'entorn geogràfic a l'est d'Europa. Es pot ressenyar l'acostament profund que ha propiciat aquesta política i els seus instruments a les relacions d'Europa amb països com Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Moldàvia, Ucraïna i, últimament, Bielorússia. Especial menció requereix sobre això la intensa relació amb la regió dels Balcans, històricament complexa i tanmateix, avui, enormement fructífera políticament. Tanmateix, es contempla un necessari re-enfocament d'ella cap al sud i el sud-est, perquè quasi tots els països de la zona englobada per la PEV són avui candidats o potencials candidats a l'adhesió.

Àfrica, el Magreb i el Pròxim Orient[modifica | modifica el codi]

La Cimera de Caps d'Estat Unió Europea-Àfrica a Lisboa del 2007, constitueix una important oportunitat per enfortir les relacions polítiques i econòmiques entre Europa i l'Àfrica. L'Estratègia Conjunta l'Àfrica-Unió Europea ha estat incapaç de complir la seva promesa inicial de transformar les polítiques de desenvolupament i cooperació. Aquesta cimera ha estat la primera i única reunió a alt nivell de països africans i europeus en set anys.

La Cimera del Caire de l'any 2000 va ser l'origen de les relacions a nivell polític i institucional entre ambdues parts. Les relacions en els àmbits econòmics i polítics entre la UE i l'Àfrica Subsahariana s'han desenvolupat des de 1957. Actualment, tot es regeix per l'Acord de Cotonú. L'Acord de Cotonú és un acord orientat en el futur i en els terminis prevists, nous acords comercials entre la UE i els diferents països ACP (Àfrica, Carib i Pacífic).

Les quatre zones comercials de l'Àfrica subsahariana i la Comissió Europea es troben en fase de negociació dels Acords d'Associació Econòmica que posaran final a les relacions preferencials no recíproques definides a l'Acord de Cotonú entre la UE i grups regionals de països de l'Àfrica, Carib i Pacífic (ACP). La República de Sud-àfrica ha articulat el seu propi Acord d'Associació amb la UE, que supera l'anterior Acord de Comerç, Desenvolupament i Cooperació, reforçant el seu paper de líder continental i regional.

Europa és el principal soci comercial de l'Àfrica i destí del 51% de les seves exportacions; tanmateix algunes veus criden l'atenció sobre l'agressiva penetració comercial i financera de La Xina al continent.

El procés de pau al Pròxim Orient[modifica | modifica el codi]

Precisament és en un dels punts políticament més conflictius del planeta, el Proper o el Pròxim Orient, aquell en què Europa, a través de les polítiques comunitàries de desenvolupament, en un principi, i amb el posterior relleu de la política exterior i de seguretat comuna a tota la regió, ha après més ràpidament a desenvolupar un enfocament estratègic comú, unànimement recolzat, amb escasses diferències, pels seus 27 Estats membres. Europa manté al Pròxim Orient una posició comuna que abasta quasi tots els aspectes de les relacions polítiques, econòmiques, comercials i de seguretat i cooperació internacional amb l'Estat d'Israel, l'Autoritat Nacional Palestina i, pel que fa referència al conflicte àrab-israelià, amb quasi tots els actors rellevants políticament a la regió, inclosos Egipte, Síria, l'Aràbia Saudita, Jordània i els Estats Units. La unitat del bloc comunitari a la regió va comportar la inclusió, al costat dels Estats Units, Rússia i les Nacions Unides, de la Unió Europea al «Quartet de Pau» per al Pròxim Orient, creat el 2002 per tal de supervisar l'aplicació de l'anomenat «full de ruta» dissenyat per canalitzar el conflicte àrab-israelià.

Ha d'assenyalar-se que la influència europea a la regió s'ha mostrat en nombroses ocasions més econòmica i comercial que veritablement política. Des d'alguns «círculs de reflexió» s'ha suggerit que l'exercici d'un major pes polític europeu a la zona, on Europa és el primer contribuent econòmic a la cooperació i el principal donant d'ajut humanitari, requeriria el seu més ferm condicionament al compliment de determinades condicions i exigències polítiques per ambdues parts.

La Unió coordina i executa la seva implicació a la regió i al procés de pau a través d'un enviat específic, el Representant especial de la Unió per al Pròxim Orient, Marc Otte.

Vegeu també: Conflicte àrab-israelià

Unió pel Mediterrani[modifica | modifica el codi]

Mapa de països membres de la UpM.

La política exterior d'Europa en el Mediterrani s'ha considerat tradicionalment una prioritat impulsada pels Estats del Sud, temorosos que una ampliació infinita cap a l'est, van llançar a la dècada dels noranta, encapçalats per Espanya, França e Itàlia, el conegut com Procés de Barcelona, avui reorganitzat radicalment amb el nom d'Unió pel Mediterrani (UpM) sota les proteccions de França. Precisament el poderós increment de la immigració africana al continent ha reactivat el debat sobre una política migratòria comuna, especialment promoguda per Espanya.

Aquesta organització internacional reuneix la Unió Europea i els seus vint-i-set Estats més els altres països de la Mar Mediterrània i alguns altres molt pròximes que per la seva especial significació política a nivell regional són membres (Mauritània o Jordània). Líbia ha preferit mantenir la seva posició d'observador. El seu objectiu és fomentar les relacions de cooperació en tots els àmbits possibles, a través de projectes polítics concrets d'interès multisectorial en els plans regional, subregional i transnacional, especialment en aquells en els que la participació regional –financera, tècnica, etc.– o la gestió conjunta dels quals presenti particulars avantatges;,[12] així, la descontaminació marítitima i projectes ecològics comuns, la creació de les nomenades «autopistes marítimes» i les terrestres amb fins comercials o de desenvolupament econòmic, la cooperació permanent dels serveis de protecció civil per col·laborar en cas de catàstrofe natural o humana, l'elaboració d'un pla mediterrani de energia solar, la fundació d'una Universitat Euro-mediterrània –la primera seu de la qual ja s'ha establert a Eslovènia–, o la creació progressiva d'una xarxa de petites i mitjanes empreses actives a tota la regió, que serveixin com a teixit empresarial sobre el que fundar una creixent cooperació e interdependència i un major progrés econòmic i científic.

Amèrica Llatina i l'Àsia[modifica | modifica el codi]

Les relacions amb l'Àsia i l'Amèrica Llatina, encara que més relegades políticament, han conegut un fort enlairament en l'econòmic des de mitjan dels noranta. La importància creixent de l'Índia i, especialment, de la Xina al comerç mundial i amb Europa ha intensificat l'acció diplomàtica d'Europa a la regió, acompanyada per la proliferació paral·lela de nombrosos acords comercials amb els països de la zona; una cosa semblant, amb especial incidència en l'àmbit dels recursos naturals i en particular de l'energia, sembla endevinar-se a la puixant relació amb Brasil i alguns altres estats sud-americans.

Amèrica Llatina[modifica | modifica el codi]

La UE porta establint contacte amb l'Amèrica Llatina (AL) des dels anys 60, i des d'aleshores aquestes relacions han evolucionat significativament. Així, la UE és un soci polític i econòmic per a llatí Amèrica, convertint-se en el màxim inversor estranger, així com el segon soci comercial més important. Les relacions entre la UE i AL s'han desenvolupat al voltant de tres pilars fonamentals:

  • l'àmbit regional a través del «Grup del Río» mantenint amb aquest un diàleg polític important des de 1990;
  • l'àmbit subregional amb els països d'Amèrica Central a través del «Diàleg de San José» des de 1994;
  • l'àmbit bilateral, a través de la signatura d'acords de cooperació.

Pel que fa a les relacions interregionals s'han impulsat diàlegs amb tres grups de països: el Mercat Comú del Sud (MERCOSUR), Comunitat Andina (CAN) i Amèrica Central, així com acords amb països com Mèxic i Xile. Encara que les relacions d'AL es tractaven de forma separada de les del Carib, amb la Cimera de Río celebrada el 1999, es va instal·lar una societat amb la UE que abasta al mateix temps l'Amèrica Llatina i el Carib.

Amb el Tractat d'Asunción Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai van crear Mercosur el 1991. El 1992, la Comissió Europea va signar l'Acord Interinstitucional, amb el Consell del Mercosur per prestar-li ajut tècnic i institucional a les naixents estructures del Mercosur, per la qual, es va establir una Comissió Assessora Conjunta. La UE i Mercosur el 1995 van signar un Acord Marc Internacional de cooperació, que va entrar en vigor el 1999, basat en el diàleg polític, la cooperació i l'establiment d'una zona de lliure comerç.

El primer acord de cooperació regional entre la UE i la Comunitat Andina de Nacions data de 1983. La Comunitat Andina de Nacions abasta,Bolívia, Colòmbia, Equador i Perú i es va formar el 1969 amb la signatura de l'Acord de Cartagena que va establir el que es coneix com a Pacte And], transformat més tard en la Comunitat Andina pel Protocol de Trujillo el 1996. Gràcies a l'acord de diàleg polític i cooperació entre la UE i la Comunitat andina, el diàleg polític entre ells es va enfortir i va institucionalitzar.

Es tracta d'un diàleg amb la Unió Europea en el que també entren països com El Salvador, Guatemala, Costa Rica, Hondures, Panamà i Nicaragua, tractant aspectes polítics de cooperació i de règims comercials. A les dècades dels 80 i 90, el diàleg polític va ser l'eix principal de les relacions amb la UE. La Cimera de Lima i el Carib a Viena el 2006, va iniciar el procés per portar a terme les negociacions d'un Acord d'Associació biregional. Tanmateix a l'última cimera de 2008, la UE es va pronunciar sobre la importància de la integració regional a Amèrica Central.

Països emergents: La Xina i l'Índia[modifica | modifica el codi]

Cimera UE - ASEAN a Hèlsinki, 2006

La Cimera bilateral Xina-La Unió Europea de Pequín a l'octubre de 2003 va suposar l'adopció de dos acords claus: sobre participació xinesa en el Sistema Galileo i sobre la facilitació del turisme xinès cap a Europa (acord ADS). La cimera celebrada a Hèlsinki el 2006, va suposar l'inici de negociacions sobre un «Acord d'Associació i Cooperació», amb vistes a assolir un nou «Acord Marc» euro-xinès. El 2008 es va decidir establir un diàleg econòmic i comercial diari d'alt nivell entre la Comissió Europea i el Consell d'Estat xinès. D'altra banda, l'arribada al càrrec d'Alt Representant d'una britànica, Catherine Ashton, ha fet pensar que possiblement la relació diplomàtica i comercial amb la Xina passaria a un més notori primer pla, a causa dels forts llaços estratègics amb la Xina que tradicionalment s'han promogut des de Londres per a la política exterior europea. Aquestes noves prioritats o impulsos a l'agenda internacional asiàtica comunitària també han estat expressades per la pròpia Ashton.[13]

L'associació estratègica entre la UE i l'Índia es fonamenta en un «Pla d'Acció Conjunta». A la cimera celebrada a Nova Delhi el 2005 es va permetre l'adopció d'un pla d'acció. La Unió cerca intensificar les relacions polítiques, econòmiques, i la cooperació en el camp del canvi climàtic, l'energia, i la ciència i tecnologia.

L'Orient Mitjà i el programa nuclear iranià[modifica | modifica el codi]

Des que l'any 2005 el Govern de la República Islàmica, encapçalat pel seu nou President, l'ultraconservador Mahmud Ahmadineyad, va anunciar la seva intenció de desviar-se del «Programa "Àtoms per la Pau"» subscrit pel govern del Xa de l'Iran Mohammad Reza Pahlavi el 1970 mitjançant l'empreniment unilateral d'activitats de enriquiment d'urani, en el marc d'un programa nuclear autònom, la comunitat internacional va desconfiar de les intencions pacífiques de les autoritats iranianes. Aquestes temors es van veure recolzades per la negativa del nou govern a rebre a les principals plantes nuclears del país als observadors del OIEA. Encara que les reaccions dels principals actors internacionals, inclosa la Unió, van anar des del del principi contràries al pla iranià, la proximitat de la Guerra de l'Iraq i el recel cap al llenguatge tradicionalment bel·licista de l'administració americana del President George W. Bush, van semblar aconsellar una aparent retirada tàctica dels Estats Units de la primera línia de les converses amb el règim islàmic per afavorir així qualsevol possible acostament o negociació pacífica que pogués evitar la via de les sancions internacionals.

Així va ser com els Estats Units i la Unió, encapçalada per tres dels seus «grans» –Alemanya, França i Gran Bretanya o EU-3–, van acordar cedir la seva representació i la funció negociadora al aleshores Alt representant per a la PESC, l'espanyol Javier Solana. Tanmateix, l'actitud poc cooperativa d'Ahmadineyad i els poc vistosos avenços a les negociacions entre Solana i el negociador iranià Alí Lariyaní, van impacientar el President Bush, i el Congrés nord-americà va adoptar finalment un paquet de sancions econòmiques i comercials contra l'Iran en 2006. El 13 d'octubre, la Unió Europea va donar per trencades les negociacions amb l'Iran; poc després, la Resolució 1737 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides va recolzar la via de les sancions internacionals.[14]

El 2010, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va acordar, a instàncies de l'administració nord-americana del President Obama, un enduriment de les sancions econòmiques i comercials i de l'embargament armamentista a l'Iran. El cap del Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA), Yukiya Amano, va anunciar el 22 de maig de 2012 que en la seva visita a Teheran havia arribat a un principi d'acord amb les autoritats iranianes perquè l'agència pugui investigar el complex militar de Parchin, on se sospita que s'estan portant a terme experiments nuclears.[15] Durant els dies següents va tenir lloc a Bagdad una reunió entre el representant iranià Yalili i una delegació internacional formada per els Estats Units, la Xina, Rússia, Gran Bretanya, França i Alemanya presidida per l'alta representant de la Unió Europea Catherine Ashton, amb la pretensió que Teheran suspengués el seu enriquiment d'urani al 20% i que transfereixi a l'estranger els 140 quilos que ja havia fabricat.[16]

Relació transatlàntica: els Estats Units i el Canadà[modifica | modifica el codi]

Cimera Unió Europea-Estats Units el 2008

Cal destacar la importància econòmica i política que per a la Comissió i les seves polítiques ha jugat tradicionalment l'anomenada «relació transatlàntica», encara que ha d'apuntar-se que algunes de les greus diferències que es van produir en els últims anys, especialment amb la administració Bush, i les puntuals conteses que en algunes qüestions han sorgit amb la del president Obama, han donat lloc a un cert distanciament entre tots dos aliats, amb reprotxes mutus d'ambdues bandes. Es reprotxa des dels Estats Units l'escassa operativitat i procel·losa lentitud dels europeus a l'hora de posar-se d'acord; alhora, Europa es queixa del tracte condescendent que li dispensa els Estats Units, la impaciència del seu govern amb les dificultats internes i la seva falta de valoració i comprensió de la importància i complexitat del projecte d'integració europea en el món.

L'Europa comunitària i els Estats Units van establir relacions diplomàtiques el 1953, però no van formalitzar la seva cooperació fins a 1990 amb la Declaració Transatlàntica.[17] Des de 1995, la relació es funda en la Nova Agenda Transatlàntica. Al marc de la Nova Agenda Transatlàntica, i d'acord amb l'Associació Econòmica Transatlàntica llançada el 1998, es va crear el 2007 el Consell Econòmic Transatlàntic encarregat de donar impuls a l'economia transatlàntica. Actualment s'està negociant l'acord de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea, que rep el nom d'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió i que podria estar enllestit a finals de 2014.[18][19]

La relació bilateral de comerç i inversió entre la Unió Europea i els Estats Units representa prop del 40% del comerç mundial, i més de 60% del PIB mundial. Així mateix, la Unió és, en termes d'intercanvis i d'inversió, el primer soci dels Estats Units i l'únic amb el que les relacions estan equilibrades.[20]

Avaluació i perspectives[modifica | modifica el codi]

Malgrat aquestes greus divergències la UE ha aconseguit mantenir-se unida enfront d'assumptes tan transcendentals com l'aprovació del Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic,[21] que representa una part molt important del futur del planeta, encara que el mencionat Protocol exclou expressament els països en via de desenvolupament més contaminants del planeta.

D'altra banda la UE ha aconseguit un acostament important amb altres potències mundials, com és el cas de Rússia, de qui va aconseguir que recolzés el protocol de Kyoto, a canvi de pagar la factura que els suposarà la seva aplicació; o la República Popular Xina, amb la qual porta a terme un marcat increment en les relacions bilaterals de tipus econòmic i polític, així com el previsible aixecament de l'embargament armamentista imposat per la repressió de la Plaça de Tiananmen.[22]

També està el cas de l'Índia, Japó i Brasil, que cerquen suport en la UE, amb l'objectiu d'aconseguir per a si un més gran paper dintre de l'ONU. En aquest punt Alemanya té un interès particular, ja que ella pròpiament com a estat sobirà reclama també una cadira permanent al consell de seguretat, al costat del Japó.

La dimensió econòmica de la Unió Europea (UE), li confereix un paper rellevant a l'escena internacional. La UE ha desenvolupat una xarxa d'acords bilaterals i multilaterals que abasten la majoria de les regions del món i destina cada mes més de cinc-cents milions de euros a projectes d'assistència a tot el món.

La UE celebra cimeres periòdics bilaterals amb Japó, Rússia, la República Popular Xina, l'Índia, els Estats Units, Canadà i Brasil. També sosté diàlegs regionals amb els països de l'Àsia, l'Orient Mitjà, el Mediterrani i l'Amèrica Llatina, també manté intenses relacions amb els països candidats a l'adhesió com Turquia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «article 26» (en castellà). [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  2. «Article 33 del Tratat de la Unió» (en castellà). [Consulta: 2 de noembre de 2013].
  3. «Article 21 del Tratado de la Unión Europea» (en castellà).
  4. «Versiónconsolidada del Tratado de la Unión Europea» (en castellà). Diario Oficial de la Unión Europea, 7 de febrer de 1992. [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  5. «Artícle 24.1 TUE (abans article 11)» (en castellà). [Consulta: 2 de novembre de 2013].]
  6. «Article 42: apartat 7» (en castellà). [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  7. «Desarrollo y cooperación. EuropeAid» (en castellà). [Consulta: 2 de novembre de 2013].
  8. «Portal del Banc Europeu d'Inversions». [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  9. «Le Développement et la Solidarité» (en francès). [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  10. «Agencia Europea para la Reconstrucción» (en castellà). europa.eu. [Consulta: 2 de novembre de 2013].
  11. «Web de la UE» (en castellà). [Consulta: 2 de novembre de 2013].
  12. «Web de las relaciones euromediterráneas de la Comisión». [Consulta: 3 de novembre de 2013].
  13. «Relacions Xina-UE» (en anglès). EUobserver. [Consulta: 3 de novembre de 2013].
  14. «UN Security Council Resolution 1737 (2006)» (PDF) (en anglès). [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  15. «El OIEA anuncia un principio de acuerdo nuclear con Irán» (en castellà). El País [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  16. «Las potencias e Irán intercambian propuestas sobre el conflicto nuclear» (en castellà). El País [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  17. «Les relations entre les États-Unis et l'Union européenne et le Transatlantic Partners in Global Security» (en francès). [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  18. Emmott, Robin. «EU trade chief hopes to clinch U.S. trade deal by late 2014 | Reuters». Uk.reuters.com, 2013-02-27 [Consulta: 21 febrer 2014].
  19. «BBC News - EU 'growth boost from US free-trade deal'». Bbc.co.uk, 2013-03-03 [Consulta: 21 febrer 2014].
  20. «Etats-Unis - Union européenne : de la concurrence au partenariat» (en francès). La documentation Française. [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  21. «Kyoto Protocol: Status of Ratification» (PDF) (en anglès). Organització de les Nacions Unides. Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi climàtic, 14 de gener de 2009. [Consulta: 4 de novembre de 2013].
  22. Rettman, Andrew. «Leaked cable shows fragility of EU arms ban on China» (en anglès). EU observer. [Consulta: 4 de novemre de 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]