René Clair

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
René Clair
René Clair i el compositor Erik Satie en una tertúlia (1924)
René Clair i el compositor Erik Satie en una tertúlia (1924)
Nom de naixement: René-Lucien Chomette
Naixement: 8 de novembre de 1898
París (França)
Defunció: 15 de març de 1981 (als 82 anys)
Neuilly-sur-Seine (França)
Nacionalitat: França França

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1924 Entr'acte
1925 Paris qui dort
1928 Un chapeau de paille d'Italie
1930 Sous les toits de Paris
1931 À nous la liberté
1933 Quatorze Juillet (14 Juillet)
1945 And Then There Were None
1947 Le silence est d'or
1957 Porta dels lilàs
Fitxa sobre René Clair a IMDb

René Clair (París, 8 de novembre de 1898 - Neuilly-sur-Seine, 15 de març de 1981) fou un director de cinema francès.

Estil de direcció[modifica | modifica el codi]

Farses mudes i comèdies sonores frívoles i enginyoses, sàtira social lleugera i brillant, còmiques persecucions, elegants imatges del seu París. El més francès dels cineastes, el cineasta francès més conegut en el món des de Georges Méliès i Max Linder, segons George Sadoul. s'inicià en la literatura després d'haver conclòs estudis de batxillerat en el Liceu Louis-le-Grand de París. Periodista de L'Intrasigéant de 1919 a 1922, fou crític del Paris Journal,i entre 1920 i 1923, actor de cinema en importants realitzacions de l'època.

Clair fou, fonamentalment, gran figura entre els directors del modern cinema europeu. Des de Paris qui dort (1923), la seva primera pel·lícula.exposà un codi professional regit per la puresa de l'ofici cinematogràfic, aliè a la xerrameca literaria, segons expressió seva. Entr'acte (1924), la seva segona realització, estigué alimentada per les propostes dadaistes, segurament l'aventura estètica de major llibertat expressiva de la dècada.

Artesà del cinema[modifica | modifica el codi]

Malgrat la seva voluntat de ésser un artesà d'obres efímeres, ben aviat i en llurs posteriors realitzacions (Voyage imaginaire, (1926), i Un chapeau de paille en Italie (1927, el clàssic vodevil de Labiche) el gran director s'imposà com a un dels més purs i originals creadors del seu temps.

Als trenta anys, Clair destaca, sobretot per el seu magistral Sous le tois de París (1930), com un dels escassos genis de la cinematografia mundial. Les deux timides (1926), el seu film anterior, i Le million (1931) són referències de continuïtat abans que una nova obra mestra, A nous la liberté (1932) acabi de conformar no tan sols un univers personal d'imatges, sinó una ideologia de indeclinable vocació humanística.

Res pertorba tant al també escriptor (Adams, 1926) com els recursos materials posats a disposició d'un nou art que en pocs anys s'elevà a la categoria d'indústria. 14 Juillet i Le Dernier Millardaire (de 1933 i 1934, respectivament) són les últimes de les seves realitzacions franceses, abans que es vegi obligat (trista paradoxa) a abndonar el seu país i treballar a Gran Bretanya i Estats Units, centre aquest d'una generació sacrificada per les grans produccions industrials.

De 1936 a 1936 treballa en produccions britàniques. Realitza, entre altres, les següents pel·lícules: The Ghost goes West (Fantomes à vendre), 1935 i Break the News (Fausses Nouvelles), 1937, i inicia el rodatge d'una altra, interrompuda per la guerra: Air pur 1939, totes elles a la Gran Bretanya.

Etapa als Estats Units[modifica | modifica el codi]

En la seva etapa estatunidenca roda The Flame of New Orleans (La Belle Ensorceleuse 1941, interpretada per Marlene Dietrich, Bruce Cabot, Roland Young i Mischa Auer; I married a Witch (Ma femme est une sorcière) 1942. It happened tomorrow (Cest arrivé demain), 1944 i And then they were none (Dix petits indiens), 1945, basada en una narració de Agatha Christie, que fou la seva última obra a l'estranger.

Retorn a França[modifica | modifica el codi]

En retornar a França, Clair, parisenc de soca arrel, filma Le silence est d'or 1946, nostàlgica evocació del 1900, inventari, en certa forma, d'una sensibilitat que, a judici de Sadoul, inicia la seva segona maduresa. Si Sous les tois de Paris i A nous la liberté són obres cimeres d'un període excepcionalment fecund, La Beauté du diable 1949 suposa, amb intensitat d'òpera prima, un discurs ideològic nodrit pel pacifisme: el perill atòmic apareix com un fantasma en la consciència contemporània. Les belles du nuit 1952, amb l'admirable actuació de Gérard Philipe, i Les Grandes Manoeuvres 1955 no estan lluny del judici de Sadoul.

Atacs de la Nouvelle Vague[modifica | modifica el codi]

Obres clàssiques, resten estretament vinculades al millor cinema de la post-guerra, sobretot l'última, on els aparentment tranquils anys de la Belle Époque serveixen a Clair per a recrear un univers de sordidesa i mort. Porte des Lilas 1957ve a ésser, si es vol, no un adéu a una trajectòria ja clàssica dintre del cinema contemporani, sinó a un estil, a una visió del món que la nova dècada intenta renovar en les gestions agosarades de la Nouvelle Vague.

Creació literària[modifica | modifica el codi]

Entre aquestes cal destacar:

  • La Princesse de Chine (1951)
  • Comedies et Commentaires (1959)
  • Cinéma d'hier, Cinéma d'aujour d'hui (1970)
  • L'Etrange Ouvrage des cieux (1971)

Premis[modifica | modifica el codi]

Doctor Honoris causa de la Universitat de Cambridge i del Reial Col·legi d'Arts de Londres, n'era membre, des de 1969, del Consell Literari de Mònaco. Nombroses distincions honorífiques li foren torgades pel Govern Francès.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

Els últims quinze anys de la seva vida transcorregueren sense que tornés, com a realitzador al cinema. En la seva planura de caràcter d'humor, deia: Soc massa vell per aquest ofici. Per altra banda, les últimes generacions de cineastes francesos venien a considerar-lo com el testimoni preterit ja definitivament liquidat. Enfront a tal actitud caldria invocar la força creadora de qui,, si va merèixer el títol de el més francès dels directors de cinema, també aconseguiria una pressència universal en la cultura del segle XX.

El 1973 s'encarregà de la posada en escena de l'òpera Orfeo y Euridice. El 1978, l'Institut Francès de Madrid li rendí un homenatge, al que acudí personalment.

Una Frase del New York Times:

« Visca la llibertat! està repleta d'estranya originalitat. »

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Curtmetratges[modifica | modifica el codi]

  • Entr'acte (1924)
  • Paris qui dort (1924)
  • La Tour (1928) Documental
  • Forever and a Day (1943)
  • La Française et l'amour (1960)
  • Les Quatre vérités (1962)
    • Three Fables of Love

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: René Clair