Renaixença catalana

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Renaixença (catalana))
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Merge-arrows.svg
 S'ha proposat fusionar aquesta pàgina amb «Renaixença». (Vegeu la discussió)
Lingüística catalana
 
Portal del Català
Vegeu aquesta plantilla

La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

Taula de continguts

[modifica] Concepte

Mort de Guifré el Pelós. Seguint el que diu la llegenda Claudi Lorenzale pinta el moment en què Carles II estén els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes de la Corona d'Aragó.

Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme Renaixença perquè comporta el seu antecessor, la Decadència; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada Decadència; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot Renaixença.[1]

Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixença es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel propi passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davant Renaixement, referint-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló realitza un discurs com a secretari dels Jocs Florals de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenal La Renaixensa, però en els seus articles es continua emprant el mot Renaixement per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli ( abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. La Renaixença s'identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.

<< intent de recuperar-i definir- una consciència nacional catalana i, alhora, d'adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L'intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades>>.

(Joaquim Molas)

[modifica] Context històric

L'absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents i la insurrecció de la Ciutat Comtal envers Espartero el 1843, la Jamància, en són els episodis més tràgics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del segle XIX.[2]

[modifica] Característiques

L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular.

Objectius

La Renaixença s'identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria.Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts:

  • La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral.
  • La creació de la literatura catalana ( en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada.
  • La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents (Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…).

[modifica] Etapes de la Renaixença

La llengua catalana mai no havia perdut el seu ús social, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l'abandonament de les classe benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura, feia més d'un segle que no era una llengua oficial. El segon la imminent voluntat estatal d'universalitzar alfabetització.

Els períodes que segueixen a continuació reflecteixen la realitat del principat. A València el fenomen de la Renaixença és més dissipat per manca d'una burgesia que el sustenti. A les illes cal destacar la figura de Marià Aguiló.

[modifica] Antecedents

Les investigacions històriques d'Antoni de Capmany, l'interès per normativitzar la llengua catalana i l'aparició d'una incipient intel·lectualitat d'origen popular ja es produeixen durant la Il·lustració.[3] Però el sentiment de catalanitat està molt afeblit després de la Guerra del Francès, a causa del suport a l'Estat que ha fet fora l'invasor. Tot i això, hi ha dos noms que constaten no només l'ús de la llengua catalana, sinó la persistència d'aquest sentiment de catalanitat: Antoni Puig i Blanch i Josep Pau Ballot.[4] Altrament, cal al·ludir a la tasca del mallorquí Josep de Togores i Sanglada (Comte d'Aiamans) que composà poesies on es denota una influència romàntica notable. [5]

Josep Pau Ballot escriu la Gramatica y apología de la llengua cathalana entre 1810 i 1813. Aquesta obra és realitzada amb intenció patriòtica, divulgadora i incitadora a l'ús del català. En el capítol Origen de la llengua cathalana , Ballot, aclareix: "per molts anys llengua de corts, la ques parlava en lo palaci, y molt apreciada del senyor rey don Jaume I i demes reys de Aragó".

Antoni Puig i Blanch escriu Les Comunitats de Castella el 1823. En aquesta obra podem trobar recursos i tòpics de la poesia de la Renaixença com l'ús del vers alexandrí, l'exaltació de la llengua o la commemoració de combats heroics. Una altra obra d'Antoni Puig que cal destacar és Observaciones sobre la lengua catalana que comenta la Gramàtica de Josep Pau Ballot. Finalment cal esmentar que ajuda a Josep Melcior a realitzar la traducció del Nou Testament el 1832.

Hi ha altres noms destacats, però la seva feina laboriosa pertany al dia a dia, i quedarà reflectida passats uns anys. Aquest és el cas dels germans Fèlix i Ignasi Torres i Amat i l'historiador Bofarull.[4] La tasca dels dos germans erudits la fa visible Fèlix, qui el 1819 veu com s'inaugura la Biblioteca d'autors catalans i el 1836 es publica el Diccionari d'escriptors catalans. Bofarull realitza una tasca ingent de classificació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

[modifica] La diglòssia (1833 - 1859)

Bust de Víctor Balaguer al parc de la Ciutadella de Barcelona

En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana disposa de manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d'escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s'escriu en castellà. Es promulga la Llei Moyano, de 1857, que estableix l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització.[1]

Dos poetes són els que marquen l'inici i el programa de la renaixença: Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubió i Ors. La Publicació de l'Oda La pàtria d'Aribau, el 1833, estableix i popularitza el lligam simbòlic entre llengua i pàtria. Redactat per Aribau i destinat a Gaspar de Remisa, el seu patró, l'obra evoca de manera nostàlgica la pàtria quan ambdós són a Madrid. L'ús del català referma el vincle en aquell exili.[3] Del febrer de 1839 al novembre de 1840, Rubió i Ors publicà dinou poemes al Diario de Barcelona. Aquests s'aplegaren en una recopilació de poemes, Lo Gayté del Llobregat el 1841. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest que ell va resumir en tres punts: l'afició per tot allò que concerneix a la pàtria, l'interès per difondre el coneixement de l'idioma entre la resta de compatricis i el desig d'encomanar aquest sentiment. Rubió i Ors en aquell pròleg també reivindica la necessitat de restablir els Jocs Florals i l'Acadèmia del Gai Saber per reconquerir la importància literària que havia ostentat la llengua catalana.

Altres fets destacats són:

[modifica] Els Jocs Florals (1859 - 1877)

La capçalera de La Renaixensa fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix.[6]

El programa de la Renaixença s'articula al voltant d'algunes institucions i societats que adquireixen un paper més o menys secundari i d'altres que prenen més protagonisme. Dins del primer grup podem citar la Sociedad Filosófica, el Centre Excursionista de Catalunya, el Círcol Literari de Vic, La Sociedad Savigny o La Jove Catalunya i amb un paper més preponderant la Universitat de Barcelona, l'Acadèmia de Bones Lletres, L'Ataneu, però sobretot els Jocs Florals.[3]

En el marc dels Jocs Florals es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Com impulsor del model més arcaïtzant destaca el mallorquí Jeroni Rosselló i hi havia també partidaris d'una formula mixta combinant un llenguatge antic amb el modern i expulsant els barbarismes. Cap de les dues s'imposà, els Jocs aglutinaven participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres són d'escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L'Atlàntida.

El sentiment de recuperació nacional no és només de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres. Aquestes articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l'any 1863. S'inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la La Fraternitat fundada per Anselm Clavé l'any 1850. L'any 1867 hi havia 106 societat corals.[2]

Es consolida un públic que consumeix premsa en català. Coincidint amb la Restauració, l'objecte de la premsa en català ja no només serà la literatura sinó que també ho serà la política. Les revistes satíriques de petjada anticlerical tindran una gran repercussió com La Campana de Gràcia.

[modifica] El prestigi de la llengua (1877 - 1892)

Tot i que amb retard respecte a la resta d'Europa, s'introdueixen les teories naturalistes i realistes que afecten sobretot al teatre i a la narrativa. Els autors catalans creen una sintonia amb el públic. Apareix el narrador més important: Narcís Oller; Verdaguer i Guimerà es consoliden com autors.

Les noves generacions d'escriptors donen per finalitzat aquell Renaixement i fins i tot s'arriba a historiografiar aquells albors, sense una pretensió erudita. És el cas de Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas o la immensa Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Catalunya, Baleares y Valencia del gadità Francisco María Tubino apareguda a Madrid entre 1880 i 1881.

Els filòlegs de llengües romàniques com Diez, Saroïhandy i Meyer-Lübke col·locaren la llengua catalana entre els dialectes de l'occità. Posteriorment l'interès que suscità l'estudi de les llengües romàniques i els estudis de Milà i Fontanals situaren el català com a llengua independent.[3]

[modifica] Autors

Els autors més importants d'aquest moviment van ser:

[modifica] Literatura

[modifica] La poesia

Gràcies als Jocs Florals, la poesia és un dels gèneres més conreats del moviment. Aconsegueix arribar a un públic més ampli. Aquesta poesia, per tant, pretén arribar a una identificació total entre llengua i pàtria. La poesia és un dels gèneres més conreats del moviment. Els autors principals d'aquest gènere són:

  1. Bonaventura Carles Aribau
  2. Manuel Milà i Fontanals
  3. Joaquim Rubió i Ors
  4. Jacint Verdaguer i Santaló, pare de la poesia i la llengua catalana moderna.

[modifica] El teatre

  1. Àngel Guimerà i Jorge, dramaturg que va donar una dimensió universal al teatre català.

[modifica] La narrativa

La Renaixença reprèn el gènere després de tres segles de Decadència (des del segle XV cap novel·la a Catalunya). Destaca el conreu de la novel·la històrica i la romàntica. La novel·la històrica, un dels gèneres més conreats ja que facilita als autors situar als personatges en fets històrics a l'edat mitjana. És una barreja de crònica i imaginació, desigual segons els diversos autors. Un dels autors més importants és Antoni de Bofarull. La novel·la romàntica té les característiques del Romanticisme. Amb la intenció de moralitzar, se centra en la realitat del moment. L'autor més important és Martí Genís i Aguilar.

  • Narcís Oller, novel·lista de la Catalunya sorgida de la revolució industrial.

[modifica] Pintura

  • Claudi Lorenzale, en la seva pintura d'història són motius habituals escenes que evoquen el passat gloriós català, influència del romanticisme medievalista provinent d'Alemanya.
  • Lluís Rigalt, confecciona un gran document del paisatge i de les ruïnes dels monuments catalans.[6]

[modifica] Vegeu també

[modifica] Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, ISBN 84-8332-596-9
  2. ↑ 2,0 2,1 M Pilar Molina i d'altres, Catalunya: història i memòria, Fascicles de l'AVUI, Enciclopèdia catalana, 1995, ISBN 84-412-2482-X
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Joaquim Molas, Història de Catalunya, Vol. V, Ed. Salvat, Barcelona, 1979, pàgs 177-191.
  4. ↑ 4,0 4,1 Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1963.
  5. ↑ Poesies de Josep de Togores. Pàgines 213-223.
  6. ↑ 6,0 6,1 Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, ISBN 0-300-12106-7, 2006.

[modifica] Bibliografia

  • Joan Badia i d'altres, Llengua Catalana Cou, Ed.Teide, Barcelona, 1988, ISBN 84-307-3290-X
  • Enciclopèdia catalana de l'estudiant Llengua i literatura catalanes núm. 5

[modifica] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Renaixen%C3%A7a_catalana&oldid=8546818»
Eines personals
Espais de noms
Variants
Accions
Navegació
Comunitat
Imprimeix/exporta
Eines
En altres llengües