República de Zanzíbar
La República de Zanzíbar es va proclamar el 17 de gener de 1964, després de la revolució de John Okello del 12 de gener de 1964. El soldanat havia esdevingut independent el 12 de desembre de 1963. Governava al país una coalició entre els dos partits majoritaris: el Partit Nacionalista de Zanzíbar (PNZ), àrab i moderat, i el Partit Popular de Zanzíbar i Pemba, escisió del Partit Afri Shirazi basada a Pemba. L'oposició la formava el Partit Afro-Shirazi (PAS), d'esquerra radical i amb suport de la població negre de l'illa de Zanzibar.
[modifica] La revolució
La nit del 12 de gener de 1964 un grup d'uns 300 homes dirigit per l'ugandès John Okello, que havia treballat com a policia a Pemba un any i havia arribat a l'illa feia uns 2 anys (tenia 27 anys), cap d'una secta, es van apoderar de l'armeria reial al quarter de policia de Ziwani. Okello havia establert una secta de joves que no practicaven el sexe, molts treballadors del port, i que es reunien en secret, rebent promeses d'un canvi; aquestos homes acostumats a treballar junts estaven predisposats a rebre ordres d'un líder; tot i així al moment de lluitar només 40 dels més de 200 homes que anaven amb Okello van acceptar les ordes. La policia del soldà va fer un contraatac amb 75 homes amb armament lleuger que es van acostar a Ziwani però ja els revolucionaris, ben armats els van massacrar. Després es van apoderar dels centres de comunicacions i de dos quarters més de policia. Únicament el de Malindi va oferir unes hores de resistència, i encara s'escoltaven tret a l'hora de dinar, però al capvespre ja s'havia acabat.
Aquella nit van morir centenars d'àrabs (i asiàtics) a Zanzíbar (entre cinc i deu mil) i en dies següents uns quants milers van fugir.
La revolució va agafar desprevinguts als líders polítics. El PAS li va donar suport. Okello es va declarar mariscal de camp i amb els seus homes va fer regnar el terror. En un discurs per radio va prometre matar a tot el que se li oposés i cridaria a tothom per veure com penjava els enemics i els rostia com a polls (dia 14).
El president del Partit Afro Shirazi i el seu lloctinent Abdulrahman Mohammed Babu van intentar encausar la situació. El dia 17 per fi Karume va assolir la presidència, i el xeic Abdullah Kassim, Hanga (format a la universitat Lumuumba de Moscou i marcadament comunista) fou nomenat primer ministre i vicepresident; Babu fou nomenat ministre d'exteriors i de Comerç. Okello va encapçalar un Comitè Revolucionari el poders del qual va definir com iguals al del govern. El nou govern havia demanat un contingent de policia de Tanganyika per assegurar l'orde i el dia 17 van arribar 130 agents. El dia 18 de gener de 1964 fou proclamada la República Popular de Zanzíbar al mateix temps que a Pemba es proclamava la República Popular de Pemba; els dos governs van treballar plegats.
Okello s'havia declarat un fidel anglicà amb grans sentiments humans. A primers de març va fer un viatge a l'Àfrica Oriental i a la tornada el dia 9 de març fou detingut a l'aeroport i reembarcat cap a Dar es Salaam. De allí es va traslladar a Kenya on fou expulsat i el 16 de març va arribar a Kampala (Uganda) on finalment va desaparèixer després del 1971, segons els rumors assassinat per Idi Amin Dada.
El 22 d'abril va arribar a Zanzíbar el president de Tanganyika, Julius Nyerere i el seu ministre d'afers exteriors Kambona i del Interior Lusinde. Babu estava absent de viatge a Indonèsia. El 23 d'abril es va anunciar que els dos presidents havien signat el acta de unió de Tanganyika i Zanzíbar; la unió es va proclamar el dia 26 i els instruments de ratificació foren intercanviats els 27 d'abril entrant per tant en vigor formant la República Unida de Tanganyika i Zanzíbar, nom que el dia 29 d'octubre de 1964 fou canviat a República Unida de Tanzània.
El govern de Karume fou d'orientació comunista pro xinesa; va confiscar la propietat privada, va redistribuir la terra i va entregar als pobres una parcel·la. Karume volia construir un país on tothom tingués una casa, assistència medica, alimentació, vestit i energia garantida, i possibilitats d'estudiar. Les empreses privades foren abolides igual que els partits polítics. L'estat va assolir el control de tot els mitjans de producció. Pels que no tenien feina es va establir un departament de benestar que se'n ocupava. L'educació va esdevenir universal i gratuïta (però alguns intel·lectuals que se li oposaven foren executats). Durant els primers anys es van produir en conjunt diverses violacions dels drets humans i abusos contra l'oposició. Durant un temps va predicar la política de l'autosuficiència i va aturar la importació d'aliments, alguns diuen que per poder comprar armes en cas de mancar el suport de Julius Nyerere. La unió amb Tanganyika s'havia previst per només 10 anys i s'acabava el 1974. La manca d'aliments va provocar un èxode; un grup d'opositor va intentar enderrocar el govern i no ho va aconseguir però va matar al president el 7 d'abril de 1972; l'autor de la seva mort fou el seu cunyat, un àrab de nom Abdulla Ali Khamis, que sembla que es revenjava pel paper de Karume en la mort del seu pare. La revolució fou dirigida pel vicepresident Abdulrahman Mohammed Babu i es creu que tenia el suport de Julius Nyerere. Després de l intent va seguir una forta repressió de tots els sospitosos. Moltes persones foren arrestades també a Pemba
Aboud Jumbe va ser designat nou president pel consell revolucionari el dia 11 d'abril. Encara que més moderat havia de seguir algunes orientacions més radicals del consell revolucionari. Es va decantar per afavorir una integració més plena amb Tanganyika i va acceptar la fusió dels dos partits únics el 1977, el Partit Afro-Shirazi (PAS) i la Tanganyika African National Union (TANU) per formar el Chama Cha Mapinduzi ('Partit de la Revolució' en suahili, anagrama CCM). Va deixar viatjar als nacionals i no va posar limitacions als que volien estudiar en universitats estrangeres, que abans no podien.
El 1979 Jumbe va establir la Camara de representants, però els membres eren designats; va obrir l'administració al poble i entre els que van participar a la revolució es va formar el comitè dels catorze que se li va oposar; la seva influència va començar a declinar i els seus poder sovint foren qüestionats. Va intentar redreçar la situació i posar fi a la influencia exercida des de Tanganyika però el 30 de gener de 1984 fou obligat a dimitir del partit únic el CCM i Ali Hassan Mwinyi nomenat com a nou president interí (fou confirmat en la votació del 19 d'abril de 1964). Ramadani Baki, el seu primer ministre (el primer nomenat des de l'abolició del càrrec el 27 d'abril de 1964), va dimitir al mateix dia (abans d'un any en el càrrec doncs havia estat nomenat el 27 de febrer de 1983) i el dia 6 de febrer substituït per Seif Sharif Hamad.
Mwinyi i el seu primer ministre Seif Sharif Hamad van rebre inicialment el suport popular que aviat van perdre al no poder arreglar els problemes heretats. El 1985 Mwinyi va esdevenir president de la República Unida de Tanzània i Idris Abdul Wakil fou elegit com a nou president (24 d'octubre de 1985) amb el 60% dels vots. A les eleccions del 1990 fou elegit el Dr. Salmin Amour Juma amb un resultats molts pobres que van comprometre la seva elecció; va començar a deposar funcionaris acusats dels mals resultats i va governar amb ma de ferro; fou conegut com Komandoo, i va empresonar als seus opositors i alguns foren torturats. Durant el seu mandat es va restablir els sistema multi partidista a Tanzània el 1992.
A Zanzíbar ja s'havia produït una divisió entre els partidaris de mantenir el estatus i els que s'hi oposaven englobats en l'oposició anomenada Kamahuru, i quan es van legalitzar els partits va sorgir el Front Civic Unit dirigit per Seif Sharif Hamad primer ministre fins el 1988 i que havia deixat el partit CCM i tenia amplia majoria a Pemba; altres partits continentals no han arrelat a les illes.
El 1995 es van fer eleccions, per primera vegada en més d'un partit, que foren marcades per irregularitats. Les protestes de l'oposició foren acceptades pels observadors i els resultats (reelecció de Salmin Amour Juma) no foren reconeguts, però el president va romandre al càrrec. Es van organitzar protestes i alguns donants d'ajut la van suspendre. Les tortures i empresonaments van seguir i ara es va afegir la discriminació contra la gent de Pemba.
Les eleccions del 2000 van ser altre cop considerades fraudulentes per l'oposició. El candidat del govern de Tanzània, Amani Abeid Karume, fou elegit i va prendre possessió el 8 de novembre de 2000; en les manifestacions contra la seva elecció les forces tanzanes van matar a alguns manifestants; el CMM va obrir negociacions amb el CUF i les dues organitzacions van arribar a un acord i es va establir una comissió conjunta; es va formar una nova Comissió Electoral de Zanzíbar (ZEC) amb representants dels dos partits i es va rebaixar la tensió. Encara es van produir algun incidents menors entre manifestants que donaven suport a un o altre però sense major importància.
El 1 d'octubre del 2004, conseqüència de la pujada del sentiment nacionalista, la bandera pròpia, que s'havia deixat d'usar després del 1965 fou readoptada per l'assemblea però incloent la bandera de Tanzània a la part superior (amb la protesta del CUF) i eliminant la franja blanca al pal. Fou hissada per primer cop el 9 de gener del 2005. En les eleccions del 2005, en mig altre cop d'incidents, i protestes, va ser reelegit el president Karume.
[modifica] Presidents
- John Okello 1964, govern provisional
- Sheikh Abeid Amami Karume 1964-1972
- Skeikh Mwinyi Aboud Jumbe 1972-1984
- Ali Hassan Mwinyi 1984-1985
- Idris Abdul Wakil 1985-1990
- Salmin Amour 1990-2000
- Amani Abeid Karume 2000-
[modifica] Primers ministres
- Abdullah Kassim Hanga 17 de gener a 27 d'abril de 1964, el càrrec fou després abolit fins 1983
- Ramadani Baki 1983-1984
- Seif Shariff Hamad 1984-1988
- Omar Ali Juma 1988-1995
- Mohamed Gharib Bilal 1995-2000
- Shamsi Vuai Nahodha 2000-
