Reproductor d'àudio portàtil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El reproductor d'àudio portàtil és una de les tecnologies més desenvolupades i actualment encara en procés de cerca i millora constant.

La vida quotidiana de les persones s'ha caracteritzat per estar habitualment acompanyada per les melodies i músiques que han marcat etapes transcendentals en el món de la música o simplement la predominant del moment.

Així doncs, poder portar milers de músiques a qualsevol indret, en no més d'uns quants grams de pes, podem considerar-ho un luxe de no fa més de 20 anys.

Evolució[modifica | modifica el codi]

Els primers aparells enregistradors i reproductors d'àudio van aparèixer a finals del segle XIX.

Aquests estaven formats per una botzina, una agulla, un diafragma flexible i un disc de cera. S'anomenaven tocadiscs.

La qualitat era força baixa, presentaven una resposta freqüencial molt irregular i alhora soroll de fregament de l'agulla amb el disc de cera.

El primer tocadiscs, anomenat fonògraf, va ser inventat per Tomas A.Edison el 1877. Posteriorment, el 1888, Emilio Berliner va inventar l'anomenat gramòfon, que triomfaria sobre el model anterior d'Edison. La duració aproximada d'un disc de cera de gramòfon era d'uns 4 minuts.

Durant la dècada dels 20 es van introduir els primers passos en l'enregistrament i reproducció electromagnètic, el qual consistia en un transductor electromagnètic capaç de convertir l'energia acústica en elèctrica i a l'inrevés.

Aquest model va possibilitar un increment de qualitat (millor resposta freqüencial) i desenvolupar cap als anys 40 els primers magnetòfons de cinta magnètica. Als anys 50, amb tot el desenvolupament que havia acompanyat al tocadiscs, aparegué el disc de vinil, el qual es va convertir en el suport de distribució comercial de l'època. Presentava millores envers la qualitat i el marge dinàmic, 25 minuts per cara i una reducció important del soroll. S'anomenava de vinil, ja que el disc estava compost d'això, però també existien de plàstic, alumini i altres materials.

Als anys 60, Philips va llençar al mercat el reproductor de cassets. Aquest va anar evolucionant, passant pel Walkman i posteriorment, durant la dècada dels 80 amb el pas al món digital, pel DAT (reproductor de cinta d'àudio digital) amb l'ajut de Sony.

Paral·lelament, amb els avanços en el camp digital, Sony va desenvolupar els enregistradors i reproductors de CD's. Les companyies discogràfiques per por a la proliferació de còpies il·legals de CD's en DAT van mantenir els preus d'aquests últims a un nivell tal que van quedar només en ús en àmbits professionals.

Amb l'èxit aconseguit amb el CD, el qual es basava en la lectura d'un disc giratori a partir d'un làser, Sony i Philips van seguir camins diferents. El 1992 Philips va presentar el Casset compacte digital (DCC), aparició que va obligar a Sony a llençar al mercat el mateix any el Minidisc. El model de Philips no va aconseguir l'èxit que s'esperava i va desaparèixer del mercat el 1996.

Finalment, durant la dècada dels 90 i fins a actualment, amb el desenvolupament en el camp digital i l'aparició dels sistemes de compressió van aparèixer els reproductors de MP3 i d'altres formats, caracteritzats per tenir una memòria interna i possibles d'externes on s'emmagatzemen els fitxers de música prèviament codificats i poden ser descodificats i reproduïts.

Actualment, l'evolució d'aquestes tecnologies es troba en un punt d'expansió i desenvolupament constant, principalment centrada en els reproductors de formats comprimits, i oferint paral·lelament altres serveis com ara vídeo, imatges, i altres integrats sobre el mateix reproductor.

Descripció[modifica | modifica el codi]

  • Tocadiscs:

Fonògraf

Fonògraf

Consistia en l'enregistrament i reproducció de so mitjançant un cilindre de cera, paper d'estany o plàstic que es feia girar sobre una agulla, aquesta pujava o baixava segons les variacions que tingues el cilindre i creava vibracions que s'amplificaven a través d'una botzina cònica.

Gramògraf Funcionament molt similar al fonògraf, però aquest presentava un disc pla de pissarra en comptes d'un cilindre, i l'enregistrament s'efectuava per amplitud lateral i no verticalment com en el cilindre.

L'avantatge principal es trobava en el seu factor de producció, car per fer un disc del gramòfon necessitaven únicament una mostra inicial i per premsat s'obtenien la resta, a diferència del fonògraf, que per la seva constitució cilíndrica necessitava un procés molt més complex.

Vinil

A través d'un tocadiscs es reproduïa, mitjançant el fregament d'una agulla, un disc de vinil, el qual presentava millor qualitat sonora respecte als materials emprats en el gramòfon i el fonògraf. Els discs de vinil eren enregistrats analògicament i a l'hora de ser reproduïts es feia en diferents velocitats o revolucions per minut, depenent de com havien sigut produïts. El més habitual era la reproducció a 33 rpm i a 45 rpm, tot i que al principi també n'hi havia de 78 rpm.

En l'actualitat se segueixen fabricant discs de vinil, però en petites quantitats. Són normalment utilitzat per Disc jockeys. Per evitar els problemes de fregament, han aparegut lectors òptics de vinils, tot i que tenen un preu molt elevat.

A partir d'aquest punt, amb el naixement del casset podríem considerar l'inici del desenvolupament dels reproductors d'àudio portàtils

  • Cassets:

Walkman

Walkman

El reproductor de casset va ser creat per Philips l'any 1963. Consumia poca energia i podien ser portàtils. A partir d'aquest primer model es va desenvolupar equips portàtils com ara el Walkman (1979), que podia ser alimentat per piles.

Basen el seu funcionament en l'enregistrament magnètic sobre una cinta, la qual llegirem posteriorment amb un transductor i el passarem a vibració sonora.

L'inconvenient principal recau en la pèrdua de capacitat de magnetisme de la seva cinta si l'exposem a múltiples gravacions.

DAT

És un suport d'enregistrament magnètic i reproducció de so digital. (permet l'enregistrament multipista)

Desenvolupat per Philips i Sony, va ser el primer format de casset digital comercialitzat.

Disc compacte

Està dirigit al camp professional pel seu alt cost. A més, actualment existeixen discs òptics com el CD, DVD, etc.


  • Disc compacte:

CD

Utilitzen la lectura òptica mitjançant un làser que incideix sobre una capa d'alumini reflectant.

La llum és reflectida i encaminada cap a un fotodíode receptor a través de lents. El desfasament entre llum reflectida ens permet convertir la informació òptica en binària, la qual s'envia posteriorment al conversor digital-analògic que la converteix en elèctrica.

Finalment només queda transforma-la en vibració sonora en els reproductors, on farem un processament i amplificació.

Minidisc

El minidisc va ser fabricat per la companyia Sony l'any 1992. És un format d'àudio digital d'alta qualitat emprant un petit disc de makolon recobert i encapsulat.

Va ser fabricat amb l'objectiu de reemplaçar els cassets compactes. S'utilitza tant en àmbits professionals com domèstic.

  • Reproductor mp3:
iPod

És el reproductor més recent. Utilitza un format d'àudio digital comprimit amb pèrdua mitjançant algorismes que tracten en el domini freqüencial, eliminant aquelles component inaudibles per sistema auditiu humà, presentant un so idèntic en recepció al senyal original.

Utilitzen un software per la seva reproducció, per tant es perd la component física (disc, casset, CD, etc.) que sempre ens acompanyava.

El seu espai reduït permet també una major capacitat d'emmagatzament.

iPod

Amb el desenvolupament dels reproductors MP3 trobem diferents models que han esdevingut un èxit en el mercat. Això és degut a les prestacions que presenten i que s'expliquen en el següent apartat.

L'iPod a resultat un dels reproductors portàtils més desitjats per excel·lència. El seu disseny, capacitat, i prestacions en reproducció (àudio, vídeo i altres suports) el fan situar entre els capdavanters en el mercat de reproductors d'àudio del moment. (2007)

Característiques[modifica | modifica el codi]

Reproductors MP3:

Capacitat

Cal considerar el nombre de cançons de les quals volem disposar, ja que no és tan senzill com demanar tenir-ne el màxim, ja que com més capacitat tinguem la mida i el pes augmenten, i proporcionalment també el preu. A més, no és pràctic demanar més capacitat de la que realment necessitaries, car aquest factor torna a recaure en el preu de l'aparell.

Actualment els reproductors portàtils d'àudio d'un mateix fabricant solen trobar-se en diferents capacitats. Els valors més usuals els trobem entre 1 i 20 GB.

Memòria

Existeixen dos tipus de memòria, interna (fixa) o externa (variable).

Normalment, la majoria de dispositius vénen dotats amb memòria interna, però molts d'aquest (els més recents) incorporen les dues modalitats podent incorporar targetes de memòria al dispositiu.

Estètica i comoditat

El reproductor ha de ser portàtil. Per tant, ha de tenir una mida petita, fàcil de transportar i fins i tot poder practicar esport amb ell.

Els usuaris solen guiar-se per escollir el seu model amb igualtat entre les prestacions que ofereix i l'estètica d'aquest. Com més informació mostri el display del reproductor, es fa més agradable tractar amb aquest.

Això però repercuteix sobre l'autonomia o bateria de la qual disposem.

Consum energètic

La duració de la nostra bateria és un dels pilars bàsics de la portabilitat. Si no tenim garanties sobre quan podrà aguantar el nostre dispositiu en reproducció, és molt probable que en prescindim finalment.

Aquest concepte és més complicat del que a priori sembla. Les principals fonts d'energia que utilitzen els dispositius són piles i bateries recarregables.

A més, alguns aparells presenten la possibilitat d'afegir bateries externes que presenten una mida superior i alhora major duració.

A mesura que implementem funcionalitats, i ja no només referides a l'àudio, sinó altres prestacions que podem trobar avui en dia en els reproductors portàtils (fotos, vídeos...), major és el consum d'energia i per tant menor la duració de la nostra vida útil del dispositiu. Haurem de buscar, per tant, un equilibri entre prestacions i autonomia.

Formats

Existeixen molts formats d'àudio, comprimits i sense comprimir. MP3 i WMA són dels més populars. Existeixen altres formats desenvolupats per companyies com ara Atrac per Sony, i AAC per Apple. Aquests, alhora conviuen amb molts d'altres, OGG, ASF, etc.

Per obtenir èxit amb el nostre model hem de ser capaços de reproduir una ampla gamma de formats, o si més no, els més populars. Diferents dispositius d'última generació, amb altres prestacions han fracassat en el mercat per no comptar amb més formats a reproduir.

Gravació de veu i Ràdio FM

Ens pot interessar no limitar-nos en la reproducció del nostre àlbum musical. Per això molts reproductors disposen de ràdio FM i altres extres com ara la gravació de veu.

D'altra banda, aquestes prestacions no solen presentar una qualitat gaire elevada. Per exemple, en el cas de la gravació de veu a través d'un micròfon incorporat no es pot fer a gaire distància, i el senyal que capta sol ser bastant dèbil.

Emmagatzemar altres tipus de dades (USB)

Una qualitat molt elogiada entre els consumidors és disposar de capacitat per emmagatzemar altres dades i poder passar-les a través dels ordinadors mitjançant una connexió USB.

Hi ha dispositius que requereixen instal·lar un software a l'ordinador per poder llegir les dades de l'interior del reproductor.

Qualitat

L'aspecte més important és la qualitat en reproducció.

Tots els aspectes anteriors no són pràctics si alhora de reproduir no obtenim un senyal nítid i correcte en tota la gamma de freqüències. En tractar en format digital, els dispositius compten d'unes sèries d'equalitzacions i amplificacions que els permeten adequar millor el so, i alhora oferir la possibilitat de ser connectats amb altres dispositius d'àudio que disposin d'entrada externa.

Utilitzar auriculars de major sensibilitat és un fet imprescindible si volem millor qualitat sonora.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]