Resistència física

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La resistència física és la capacitat de l'organisme que permet mantenir un esforç físic d'intensitat moderada o alta durant un temps prolongat i endarrerir el cansament que l'exercici provoca. Aquesta capacitat física està directament relacionada amb el consum de trifosfat d'adenosina, ja que l'energia que necessita la fibra muscular per realitzar les contraccions que permetran el moviment, l'obtenim de la hidròlisi dels enllaços fosfòrics de l'ATP (ATP → ADP + P + energia). La intensitat i el volum de l'exercici físic determinarà la via d'obtenció d'ATP (per la posterior hidròlisi) que l'organisme utilitzarà i conseqüentment el tipus de resistència que s'estarà treballant.

Sistemes d'entrenament[modifica | modifica el codi]

La millora planificada de la resistència s'ha de dur a terme utilitzant els sistemes d'entrenament que fan servir diferents intensitats. Hi ha tres sistemes d'entrenament diferents:

Sistemes continuats:

Són aquells mitjançant els quals es fa un determinat esforç sense cap pausa. Els podem treballar a partir de diferents mètodes:

  • Cursa contínua: Consisteix a córrer a una intensitat lleugera, amb un ritme constant d'execució en què les pulsacions per minut se situen entre 140-150. S'acostuma a dur a terme en un terreny pla. És un mètode utilitzat per esportistes de totes les especialitats i també es fa servir en la primera part d'un escalfament. Exemple: córrer 20 min a una intensitat del 50%.
  • Fartlek: És un joc de ritmes. Es tracta de fer una cursa contínua modificant el ritme d'execució durant l'esforç.
  • Entrenament total: En essència és la suma de la cursa contínua, el fartlek i diversos exercicis gimnàstics. Les seves característiques principals són els desplaçaments a ritme moderat, els canvis de ritme i els exercicis de salts, llançaments, equilibris, girs, etc.

Sistemes fraccionats:

Són els que es caracteritzen per dividir la càrrega de l'entrenament en parts i pauses de recuperació entre aquestes. Aquesta pausa de recuperació pot ser parcial o total, cosa que depèn del sistema de desenvolupament de la condició física que s'utilitzi segons els efectes que es desitgin, és a dir, segons els objectius programats, utilitzarem diferents mètodes.

  • Entrenament fraccionat: Consisteix a repetir esforços d'intensitat submàxima (75-90 % de les possibilitats de la persona), separats per una pausa de descans, en la qual la recuperació és incompleta (al voltant de les 120 pulsacions per minut).
  • Repeticions: Es tracta de repetir esforços d'intensitat màxima o submàxima (95-100 % de les possibilitats de la persona), separats per una pausa de descans, en la qual la recuperació és total en els àmbits cardíac i respiratori (al voltant de les 90 pulsacions per minut).

Sistemes mixtos:

Són aquells que relacionen els sistemes continuats i els fraccionaris. Es treballen bàsicament per mitjà del mètode següent:

  • Circuits: Consisteix a fer un nombre determinat d'activitats que es duen a terme en un lloc anomenat estació. Es comença per una estació determinada i es finalitza després de passar per totes les altres. A cada estació, l'activitat es repeteix el nombre de vegades que pot ser fix o variable en funció del tipus del circuit.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BARBANY, Joan Ramon. Fundamentos de la fisiología del ejercicio y del entrenamiento. Ed. Barcanova. Barcelona 1990. ISBN 84-7533-542-X (en castellà)
  • PRADET, Michel. La preparación física. Ed. INDE. Barcelona 1999. ISBN 84-95114-77-1 (en castellà)
  • VINUESA, M i COLL, J.Teoría básica del entrenamiento. Ed. Esteban Sanz Martínez. Madrid 1987. ISBN 84-85977-12-2 (en castellà)
  • M. GONZÁLEZ, Ò. RIERA. Educació física. Ed. Teide. ISBN 978-84-307-8532-2 (llibre de text de 3r i 4t d'ESO) (en català)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]