Resposta als catalans
Resposta als catalans és el document programàtic del procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana a les Illes Balears i d'unió amb les altres terres de llengua i cultura catalana començat per la Renaixença i que just després de la publicació del manifest estroncà de manera violenta la revolta espanyolista contra la República i la posterior dictadura de Francisco Franco. Aquest manifest, l'esborrany del qual fou redactat per Miquel Ferrà i Juan, fou publicat el dia 10 de juny de 1936 signat per 153 representants de la cultura de Mallorca i era la resposta a un manifest anterior adreçat al moviment cultural mallorquí sota el títol Missatge als mallorquins signat per un grup d'intel·lectuals de Catalunya i per les principals autoritats del Principat reconeixent la participació illenca en el passat i convindant els mallorquins a la col·laboració futura. El document fou aprofitada pels revoltats contra la República l'any 1936 per estroncar aquest procés de recobrament nacional, atacant els seus signants aleshores i durant tota la dictadura franquista, atès que molts eren capdavanters de la vida cultural i social del país.
El Missatge als mallorquins fou promogut per l'associació anomenada Comunitat Cultural Catalano-Balear (CCCB), que després de la seva publicació organitzà una visita a Mallorca d'intel·lectuals catalans, el juny de 1936, amb l'Orfeó Català. El president del comitè organitzador de la CCCB fou August Pi i Sunyer, però el promotor era Francesc Cambó i Batlle a través de Joan Estelrich i Artigues. Aquesta associació havia tingut com a precedent un comitè de relacions entre Catalunya i Mallorca, al qual els fets del sis d'octubre de 1934 posaren fi.
El manifest mallorquí va provocar l'adhesió menorquina amb una Resposta des de Menorca.
Tant el Missatge als mallorquins com la Resposta als catalans feien una recapitulació de les relacions històrica entre Catalunya i les Balears i de l'aportació mallorquina a la Renaixença i expressava la voluntat de mantenir en el futur les relacions basades en la comunitat de llengua i, per tant, de cultura. El context de la redacció dels dos documents era la crisi europea provocada per l'expansió del feixisme, el nazisme contra el comunisme i els règims democràtics.
La Resposta als catalans garantia als que objectaven envers el protagonisme cultural de Catalunya que el reconeixement de la comunitat de llengua i cultura no implicava cap hegemonia de Catalunya sinó la "fraternal col·laboració".
Amb la victòria a Mallorca, poc després de la publicació dels dos manifests, de la sublevació contra la República espanyola i contra l'autonomia catalana, els revoltats acusaren els signants de la Resposta als catalans de traïció a Mallorca i els obligaren a retractar-se'n públicament. En el moment dels primers bombardeigs republicans i del desembarcament republicà procedent de Barcelona a la costa de Mancacor, la campanya pública contra els signants empitjorà i s'hi afegí la pressió dels afusellaments, assassinats i empresonaments quotidians i la impossibilitat de fugir de Mallorca. Aleshores, 107 dels signants de la Resposta als catalans firmaren, alguns de la presó estant, un manifest d'adhesió a la sublevació i a Espanya, publicat el 17 de setembre (havien passat gairebé sols dos mesos des de la revolta).
Els organitzadors de la persecució dels firmants foren els germans Llorenç i Miquel Villalonga. Llorenç Villalonga s'havia caracteritzat durant la República pels seus articles de caire espanyolista contra la normalització lingüística i cultural i contra l'autonomia política. Llorenç Villalonga més endavant adduí que havia salvat la vida dels firmants dels escamots falangistes. De fet, Llorenç Villalonga hagué de defensar la suficiència de la retractació dels signants contra el coronel Ricardo Fernández de Tamarit que volia enviar-los a l'exili i que formà part de diversos consells de guerra. Però Llorenç Villalonga havia promogut la retractació abans que Ricardo Fernández es pronunciàs i més endavant tornà a atacar a la premsa els signants.
La persecució dels grups socials representats pels signataris de la Resposta als catalans formà part de la política de desballestament de tota la infraestructura cultural mallorquina, començant per l'Associació per la Cultura de Mallorca, que per aquesta mateixa campanya va perdre la majoria dels associats i suspengué les seves activitats, i d'expulsió del català de l'àmbit públic al privat (53 dels signants del manifest eren socis de l'Associació per la Cultura de Mallorca). El mateix Llorenç Villalonga en els primers atacs als signants reconegué la seva representativitat social dient que ell mateix havia estat dels pocs que no havien signat el manifest. Els primers anys de la postguerra es mantingué la política d'estigmatització pública dels signants com a element fonamental de la política espanyolista a Mallorca.
Com a indicatiu de la representativitat social dels signants, les seves professions eren les següents: agent de duanes, advocat (15), apotecaris (6), arquitecte, bibliotecària, biòlegs(2), botànic, crític musical, dibuixant, diplomàtic, director d'escola graduada, doctors (2), enginyers (3), escriptors (11), escultor, fotògraf, geòleg, historiadors (2), empresari, inspector educació, llicenciats en lletres (5), mestres (12), metges (16), músics (5). notaris (2), odontòlegs (7), periodistes (2), perits agrònoms (2), perits industrials (2), pintors (2), poetes (2), professors (10), professor mercantil, psiquiatre, publicista, químic, veterinari, president o secretari entitat cultural (8), directors de periòdic, revista o editorial (4), sense indicació de professió (6).
[modifica] Signants
[modifica] Bibliografia
- Josep Massot i Muntaner, Cultura i vida a Mallorca entra la guerra i la postguerra, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978, p.92-107.
- Josep Massot i Muntaner, Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, Barcelona, 1990, p.211-241.
- Arnau González i Vilalta, "La Comunitat Cultural Catalano-Balear (1936)", dins Randa 52 (2004), p. 153-166.
