Revolució social espanyola de 1936
 |
Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits. |
| Corrents filosòfics: |
 |
|
Economia
|
La revolució social espanyola de 1936 va començar després del cop d'estat que va desencadenar la Guerra Civil de 1936-1939, i va acabar amb la repressió dels Fets de maig del 1937. Es basa en l’anarcosindicalisme, l'autogestió i el col·lectivisme, sense apartar-se mai, si més no formalment, de la lleialtat a la República. A molts territoris de l'Estat, els colpistes no es van poder fer amb el control en un primer moment, en ser derrotats pel moviment obrer, que ja tenia consignes d'iniciar la revolució social.
Taula de continguts |
[modifica] L'estiu de l'anarquia (juliol-setembre 1936)
Des del primer moment es diferencien dues corrents: un grup radical vinculat a la FAI i part de la CNT, que entenen el fenomen com una revolució tradicional; i el grup “possibilista”, format per un altre sector de la CNT, que desitja participar en un front més ampli, anomenat Front Popular Antifeixista.
Neixen estructures administratives al marge de l'estat (Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, Comitè Executiu Popular de València, Comitè de Guerra de Gijón...), de les quals els Comitès de Guerra i de Defensa seran dirigides pel sector més radical i la resta, pels possibilistes.
Són enviades la columna Durruti, la Columna de Ferro i la Columna Rojo y Negro a Aragó per tal de defensar el front. Per allà on passen es va implantant el comunisme llibertari.[1]
Durant aquesta etapa l’economia espanyola es posada sota el control dels treballadors organitzats en sindicats, en algunes regions, com a Catalunya, aquest fenomen arriba al 75% de la indústria. En algunes regions el diner va ésser eliminat i substituït per vals, que va suposar una reducció d'un quart en relació al cost anterior dels bens. Les àrees rurals que van ser col·lectivitzades arriben a: 70% a Catalunya, a prop del 70% a Aragó, el 70% a Badajoz, el 58% a Castella - la Manxa, el 49% a Andalusia i a prop del 13% a la Comunitat Valenciana. A Aragó es proclama el comunisme llibertari i es formen 450 col·lectivitats rurals, la majoria en mans de la CNT. A l'àrea Valenciana es construeixen 253, 264 dirigides per la CNT, 69 per UGT i 20 de forma mixta. Un dels seus principals projectes era El Consejo Levantino Unificado de Exportación de Agrios.
Les comunes anarquistes produïen més que abans d'ésser col·lectivitzades i les zones alliberades treballaren sobre els principis llibertaris: las decisions eren preses a través de concilis de ciutadans comuns, sense cap tipus de burocràcia.
A més de la revolució econòmica, va existir un esperit de revolució cultural. Es va permetre l'avortament, l'amor lliure i el naturisme es van fer populars.
Tot i la descomposició de facto del govern, aquest intenta recuperar una mica de poder amb algunes mesures. Crea els “Batallons de Voluntaris”, embrió de l'Exèrcit Popular, i fa una sèrie de decrets.
Neixen les primeres tensions entre la estratègia de la CNT i la política del Partit Comunista. El 6 d'agost el PSUC surt del govern de la Generalitat a causa de les pressions anarcosindicals.
[modifica] Primer Govern de la Victòria (setembre-novembre de 1936)
L'estat es limita a legislar sobre els fets consumats per la revolució. Es crea la Junta de Defensa de Madrid, un organisme autònom on es veuen representats tots els partits del Front Popular i els anarquistes, i on les sindicats cedeixen el control de les columnes a l'Estat per tal de defensar Madrid. Aquest major acord entre el Front Popular i els sindicats es plasma en la formació del primer Govern de la Victòria, presidit per Largo Caballero. Tot hi que existeix un aparent consentiment per part dels revolucionaris, el nou govern, no intervé en el desenvolupament de la revolució, i el seu objectiu principal es potenciar l'exèrcit a traves de diferents mesures, com es l'intent de dissolució dels Comitès de Defensa i Guerra. Quan la guerra es comença a allargar, l'esperit dels primers dies de revolució afluixa i comença la fricció entre els diferents integrants del Front Popular Antifeixista, en part degut a les polítiques del Partit Comunista, les quals eren establertes des de l'URSS. Els comunistes creien que no era el moment adequat per a la revolució i que s'havien de centrar els esforços en derrotar les forces de Franco. Els anarquistes estaven en desacord perquè la majoria opinava que la guerra i la revolució era una prolongació l'una de l'altre. Les milícies dels partits estaven en contra de la política soviètica, de manera que des de l'estat es va obstaculitzar ajuda i recursos, fent així que es reduís la seva capacitat d'actuació. Durant aquesta etapa algunes estructures revolucionaries se sotmeten al poder del Govern, i així s'inicia una dissolució i apropiació de les estructures revolucionaries per part del govern republicà. Una excepció es la consolidació del procés col·lectivista d'Aragó, on la CNT proposa la creació del Consell Regional de Defensa d'Aragó, vinculat a un futur Consell Nacional de Defensa. Tot hi això a finals de setembre els sectors més radicals de la CNT-FAI són dominats pels possibilistes i s'inicia una política de col·laboració amb l'estat, integrant-se en la Generalitat i dissolvent el Comitè Central Antifeixistes de Catalunya. El Consell Regional de Defensa d'Aragó es aprovat i legalitzat però la creació del Consell Nacional de Defensa es avortada.
[modifica] Segon Govern de la Victòria (novembre de 1936-Gener de 1937)
A inicis de novembre el Comitè Executiu Popular de València se subordina a la política del Govern, i diversos alts càrrecs de la CNT s'integren com a ministres. La Columna de Hierro protesta pel poc aprovisionament que rep del Comitè executiu Popular, en mans dels possibilistes, produint-se enfrenaments entre milícies llibertaries i grups comunistes, amb un saldo de 30 morts. La Columna Durruti cedeix i arriba a Madrid per col·laborar amb l'Estat. El Comitè de Guerra de Gijón es transformat per decret en el Consell Interprovincial de Astúries i Lleó, regulat i moderat pel govern. Finalment, a inicis de Gener es dissol el Comitè Executiu Popular de València. Durant aquesta etapa el Govern es fa amb el control definitiu de les milícies populars, dissolent-les en un exercit estructurat i jerarquitzat sota el seu mandat. La revolució no sobreviurà com a poder independent després del segon Govern de Largo Caballero.
[modifica] El final de la revolució (Gener-Maig de 1937)
A finals de febrer el Govern prohibeix el diari “Nosotros”, de la FAI, iniciant-se un període de censura de les veus crítiques amb el govern. El dia següent prohibeix als policies pertànyer a partits polítics o sindicats. La generalitat exigeix la entrega de les armes llargues als grups no militaritzats. Dimiteixen els diputats anarquistes i al març es completa la militarització de les milícies. A Puigcerdà, Figueres i altres ciutats la Guàrdia Civil i d'Assalt demanen a les patrulles obreres que els hi entreguin el control policial. Es dissol el Consell de la Cerdanya i la Guàrdia d'Assalt desarma els obrers a la vista a Barcelona. Al maig s'intensifiquen els enfrontaments entre els revolucionaris i els moderats. Durant les jornades de Maig alguns ministres comunistes proposen que es castigui a la CNT i al Partit Obrer d'Unificació Marxista. El 16 d'aquest mes, Largo Caballero dimiteix i el substitueix el socialista Juan Negrín, que forma govern sense tindre en consideració ni a anarquistes ni revolucionaris.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
- ↑ Paz, Abel. Crónica de la Columna de Hierro (en castellà). Virus, 2001. ISBN 9788488455949.
[modifica] Bibliografia
- Paz, Abel. Crónica de la Columna de Hierro (en castellà). Virus, 2001. ISBN 9788488455949.
