Ricard Maria Carles i Gordó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ricard Maria Carles i Gordó
Cardenal de l'Església Catòlica
Carles gordo.jpg
Coat of arms of Ricardo Maria Carles Gordo.svg
Ut omnes unum sint
Dades personals
Ordenació sacerdotal 29 de juny de 1951
a València
Consagració episcopal 3 d'agost de 1969
per Luigi Dadaglio
Proclamació cardenalícia 26 de novembre de 1994
per Joan Pau II
Cardenal prevere de Santa Maria Consolatrice al Tiburtino
Altres títols Bisbe de Tortosa (1969-90),
Arquebisbe de Barcelona (1990-2004)
Nascut 24 de setembre de 1926
València
Mort 17 de desembre de 2013 (als 87 anys)
Tortosa (Baix Ebre)

Ricard Maria Carles i Gordó (València, 24 de setembre de 1926Tortosa, Baix Ebre, 17 de desembre de 2013), fou un bisbe i cardenal valencià.[1]

Estudis i ordenació[modifica | modifica el codi]

Féu els estudis primaris a l'escola de les Teresianes i els secundaris a la de Sant Josep dels Pares Jesuïtes, ambdues de la seva ciutat natal. Ingressa al Seminari Major de València i alhora al Col·legi del Corpus Christi, també anomenat "del Patriarca".

El 29 de juny de 1951 és ordenat sacerdot i dos anys després es llicencia en dret canònic a la Universitat Pontifícia de Salamanca. El mateix 1953 és nomenat rector i arxipreste de Tavernes de la Valldigna (Safor), i el 1967 és traslladat a la parròquia de Sant Ferran de la ciutat de València. Actua com a conseller de la JOC i responsable de la formació dels diaques, i posteriorment és nomenat delegat episcopal per al clergat i conseller diocesà de pastoral familiar.

Bisbe de Tortosa[modifica | modifica el codi]

El 3 d'agost de 1969 és consagrat bisbe de Tortosa (Baix Ebre). A la Conferència Episcopal Espanyola és president de la subcomissió per a la Família i president de la comissió per als Seminaris i les Universitats. Va convocar l'únic sínode diocesà celebrat al post-concili a les diòcesis catalanes, amb l'objectiu de potenciar la participació de laics, homes i dones, i també de sacerdots, religiosos i religioses de tot el bisbat en els assumptes de la diòcesi. El resultat foren les Constitucions sinodals, unes conclusions per a revitalitzar la vida cristiana amb valor normatiu.[2]

Arquebisbe de Barcelona[modifica | modifica el codi]

El 23 de març de 1990 és nomenat arquebisbe de Barcelona, on crea un Institut de Teologia Espiritual. Va crear les demarcacions diocesanes per descentralitzar el bisbat, situant com a responsables de cada territori els nous bisbes auxiliars que es nomenen a Barcelona entre el 1991 i 1993. Carles Soler, Joan Carrera, Joan-Enric Vives, Jaume Traserra i Pere Tena. En una segona etapa, refà i modernitza els organismes de la cúria diocesana amb un nou equip amb el bisbe Joan Carrera i el jesuïta Enric Puig al capdavant.[3]

El 26 de novembre de 1994 fou creat cardenal del títol de Santa Maria Consolatrice al Tiburtino. Participà en diversos organismes vaticans com la congregació per a l'Educació Catòlica, la Comissió de Justícia i Pau, el consell per a l'estudi dels problemes organitzatius de la Santa Seu i la prefectura d'Assumptes Econòmics. També fou vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola entre 1999 i el 2002. Algunes biografies destaquen que es va oposar al catalanisme dins l'Església.[4]

Entre 1995 i 1997 va ser acusat de blanquejar diner negre del tràfic d'armes a Itàlia, en el cas conegut amb el nom de la ciutat napolitana de Torre Annunziata. El cas es va arxivar per falta de proves.[5]

Jubilació i últims dies[modifica | modifica el codi]

L'any 2001 i d'acord amb el previst en el dret canònic, va presentar la dimissió del seu càrrec arquebisbal, que no li fou acceptada fins al 15 de juny de 2004. El mateix dia, el papa Joan Pau II dividí l’arquebisbat de Barcelona en tres diòcesis: una metropolitana i altres sufraganies: a Terrassa i Sant Feliu del Llobregat. També el 2004 va alçar la veu contra la COPE. "Desautoritzo actituds com la d'aquesta emissora cap a Catalunya, que no són les que vol l'Església", va declarar.[6]

En la seva condició de cardenal, va assistir al conclave de 2005 que va elegir el papa Benet XVI. Quan Carles va complir vuitanta anys, l'any següent, va perdre la condició de cardenal elector.

El cardenal va ser ingressat a l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa el 25 de novembre de 2013 amb simptomatologia neurològica possiblement per haver tingut un ictus i morí tres setmanes més tard.[7]

Aficions i publicacions[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a les aficions, durant tota la seva vida va mantenir el muntanyisme com una passió que segons les seves paraules l'apropava a Déu.[8] També fou aficionat a l'espeleologia, i les falles valencianes. Va jugar a futbol, va ser actor de teatre, solista en una coral i col·leccionista de fòssils.[9]

Va publicar els llibres "Fe i cultura. Escrits Pastorals" (1990), "Cartes de la vida estant" (1994, recull d'articles publicats a la premsa), "La família, l'amor i la vida" (1998) i "Cartas a una mujer de hoy" (1999).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Mor l'arquebisbe emèrit de Barcelona, Ricard Maria Carles». 324.cat, 17 desembre 2013 [Consulta: 17 desembre 2013].
  2. «Biografia del Cardenal Carles». Arquebisbat de Barcelona, 17 desembre 2013 [Consulta: 18 desembre 2013].
  3. «Ricard Maria Carles, el bisbe de Joan Pau II». Catalunya Religió, 17 desembre 2013 [Consulta: 18 desembre 2013].
  4. Gutiérrez, Àlex. «Una omissió en l'obituari de Ricard Maria Carles». ARA, 19 desembre 2013 [Consulta: 19 desembre 2013].
  5. Arasa, Dani. «Impermeable a los cargos». La Vanguardia, 22 desembre 2013 [Consulta: 23 desembre 2013].
  6. Vallbona, Rafael. «Obispo emérito de Barcelona». El Mundo, 18 desembre 2013.
  7. EFE. «Ricard Maria Carles, hospitalizado». La Vanguardia, 25 novembre 2013 [Consulta: 18 desembre 2013].
  8. «Nos habló de corazón por el Cardenal Ricard Maria Carles». La Razón, 4 maig 2011 [Consulta: 18 desembre 2013].
  9. «Fallece a los 87 años Ricard Maria Carles, cardenal y arzobispo emérito de Barcelona». 20 minutos, 17 desembre 2013 [Consulta: 18 desembre 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Manuel Moll y Salord
Bisbe
Bisbe de Tortosa

6 de juny de 1969 – 23 de març de 1990
Succeït per:
Lluís Martínez i Sistach
Precedit per:
Narcís Jubany i Arnau
Escut del Cardenal Ricard Maria Carles
Arquebisbe de Barcelona
23 de març de 1990 – 15 de juny de 2004
Succeït per:
Lluís Martínez i Sistach
Precedit per:
Joseph Ratzinger
Escut del Cardenal Ricard Maria Carles
Cardenal prevere de Santa Maria Consolatrice al Tiburtino
26 de novembre de 1994 – 17 de desembre de 2013
Succeït per:
Philippe Nakellentuba Ouédraogo
Precedit per:
Fernando Sebastián Aguilar
Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola
1999-2002
Succeït per:
Fernando Sebastián Aguilar