Ritme boig
  Ritme boig |
||
|---|---|---|
 |
||
|
Fitxa tècnica |
||
| Direcció: | Mark Sandrich | |
| Direcció artística: | Van Nest Polglase Carroll Clark |
|
|
|
||
| Producció: | Pandro S. Berman | |
|
|
||
| Guió: | Allan Scott, Ernest Pagano a partir d'una història de Lee Loeb i Harold Buchman | |
|
|
||
| Música: | George Gershwin Robert Russell Bennett Nathaniel Shilkret |
|
|
|
||
| Fotografia: | David Abel Joseph F. Biroc |
|
|
|
||
| Muntatge: | William Hamilton | |
|
|
||
| Vestuari: | Irene | |
|
|
||
| Protagonistes: | Fred Astaire Ginger Rogers |
|
|
Dades i xifres |
||
| País: | Estats Units | |
| Data d'estrena: | 1937 | |
| Gènere: | pel·lícula musical | |
| Duració: | 116 min | |
| Idioma original: | anglès/Francès | |
|
Companyies |
||
| Productora: | RKO | |
| Distribució: | RKO | |
|
|
||
| Pàgina sobre “Shall We Dance” a IMDb | ||
|
Valoracions |
||
| IMDb |  |
|
Ritme boig (original: Shall We Dance) és una pel·lícula musical americana de Mark Sandrich, estrenada el 1937 i doblada al català.[1]
Taula de continguts |
Argument [modifica]
Un ballarí clàssic, Petrov, apassionat pel jazz i el claqué, s'enamora d'una noia mirant les seves fotos. Linda Keene (la noia) marxa a Nova York a reunir-se amb el seu promès Jim Montgomery (William Brisbane) malgrat l'opinió del seu empresari Arthur Miller (Jerome Cowan). Assabentant-se que embarca al Queen Ann, Petrov corre a acceptar la proposició del seu empresari Jeffrey Baird (Edward Everett Horton): anar a Amèrica on donarà representacions clàssiques. Al vaixell, Petrov troba Linda Keene com estava previst i intenta seduir-la. Mentre que cau sota el seu encant, circula un rumor de matrimoni escampat per una ballarina del grup.
Linda decideix deixar el vaixell a bord de l'avió postal i deixa Petrov desemparat. Es troben al mateix hotel i decideixen casar-se després de divorciar-se per tal de posar fi a les conjectures. El matrimoni es fa a Nova Jersey, on no s’arrisquen a ser reconeguts. Desgraciadament, Denise (Ketty Galian), la ballarina que ha escampat el rumor, torna a veure Petrov i prova de descobrir si és casat. Linda, prenent Denise per a l'amant de Petrov marxa de seguida i decideix demanar el divorci. Mentrestant, Petrov decideix muntar un espectacle fusionant clàssic i claqué. Com li costa ballar amb algú altre que no sigui Linda (i per assegurar l'èxit de l'espectacle, fa fabricar màscares amb l'efígie de la noia i els distribueix als seus socis. El gran dia arriba, Linda és a la sala. Emocionada per la idea de Petrov va als bastidors i es posa un dels vestits. Descobreix Petrov enmig d'una escena i es reuneixen finalment per a un últim ball.
Repartiment [modifica]
- Fred Astaire: Petrov
- Ginger Rogers: Linda Keene
- Edward Everett Horton: Jeffrey Baird
- Eric Blore: Cecil Flintridge
- Jerome Cowan: Arthur Miller
- Ketti Gallian: Denise
- William Brisbane: Jim Montgomery
- Ann Shoemaker: La Sra. Fitzgerald (no surt als crèdits)
Nominacions [modifica]
- 1938. Oscar a la millor cançó original per George Gershwin (música) i Ira Gershwin (lletra) per la cançó "They Can't Take That Away from Me"
- 1937. Copa Mussolini al Festival Internacional de Cinema de Venècia per Mark Sandrich
Al voltant de la pel·lícula [modifica]
- Aquesta pel·lícula reprèn l'estructura narrativa de Top Hat (Barret de copa) fins al punt que es podria gairebé considerar com un Top Hat 2 . El personatge principal s'enamora d'una jove que, en principi seduïda, s'equivoca amb la seva identitat o les seves intencions i fuig d'ell, obligant-lo a elaborar una estratagema per provar-li la realitat del seu amor. Signe que es tractava de renovar l'èxit de la primera pel·lícula, París reemplaça Londres i New York, Venècia, reprenent la dualitat geogràfica de la narració, mentre que dos dels papers secundaris han estat de nou repartits als actors Edward Everett Horton i Eric Blore, que hi asseguraven el mateix contrapunt còmic que en la primera història, ocupant situacions socials similars. Dues innovacions coreogràfiques van ser particularment notables: el viatge en paquebot permet inserir un número acompanyat per músics-mecànics negres a la sala de màquines, homenatge explícit al jazz afro-americà i al claqué i la pel·lícula va permetre un impressionant número ballat sobre patins, encara que després del de Chaplin a Temps moderns (1935).
Referències [modifica]
Enllaços externs [modifica]
- Ritme boig a Internet Movie Database (anglès)
- Ritme boig a Allmovie (anglès)
- Ritme boig a FilmAffinity (anglès)
