Robert Capa

Robert Capa.

Ernö o Ernest Andrei Friedman més conegut com Robert Capa nascut a Budapest (Hongria), el 22 d'octubre de 1913 i mort a Thai Binh (Vietnam) el 25 de maig de 1954, és un dels corresponsals gràfics de guerra més famosos del segle XX.

Biografia

Robert Capa (de nom real Ernest Andrei Friedmann) natural de Budapest, Hongria, formava part d’una família jueva. La seva mare era modista i el seu pare un pensador intel•lectual. Ja que sa mare es va veure obligada a instal•lar el seu taller a casa a causa de la gran depressió de 1929, l’Ernest voltava pels carrers de la ciutat, i així va ser com va conèixer a Eva Besnyo, que el va iniciar en l’art de la fotografia. Més tard, quan va complir la majoria d’edat, es va veure obligat a sortir del país, com molts altres joves del moment, pressionat per la falta d’un govern democràtic i socialista. Després de passar per alemanya, va anar a parar a París, on va trobar una bona feina de reporter, per fotografiar les revoltes i mobilitzacions del front popular.

Aproximadament l’any 1934, intentant fugir del nazisme, coneix a la fotògrafa alemanya Gerda Taro, qui més tard esdevindria la seva companya sentimental i professional. En veure que les seves fotos acostumaven a ser refusades, s’inventen el pseudònim “Robert Capa”, un suposat fotògraf americà. D’aquí ve la polèmica de qui dels dos va ser l’autor de algunes de les seves obres més famoses. Al esclatar la Guerra Civil Espanyola el juliol de 1936, decideixen viatjar a Espanya per cobrir els fets que allà succeïren. Des del bàndol antifeixista i per la república, van ésser presents des de les primeres batalles a Madrid fins a la retirada a Catalunya. Durant la retirada de l’exèrcit republicà a la batalla de Brunette, el 1937, Gerda Taro va morir quan el cotxe en el que viatjava frenà bruscament per evitar xocar contra un tanc. Ella sortí volant per després ser atropellada per aquell mateix tanc. Mentrestant, Ernest estava fotografiant la invasió japonesa de Xina, ja en el pròleg de la segona guerra mundial. Durant aquesta, va ésser present en fets tant rellevants com el desembarcament de la Normandia o l’alliberament de París, entre d’altres.

L’any 1947 va fundar, amb l’ajuda de Henri Cartier-Bresson, Rodger, Vandiver y David Seymour, la prestigiosa agencia fotogràfica Magnum Photos, que s’ha mantes fins l’actualitat. Allà va fer una gran feina fotogràfica, i no tan sols d’escenaris de guerra sinó també en el camp artístic, on tenia grans amistats com Pablo Picasso, Ernest Hemingway o John Steinbeck. L’any 1954, va rebre un proposta de la revista Life per substituir a un altre fotògraf al Vietnam, durant la primera guerra d’Indochina. La matinada del 25 de maig d’aquell mateix any, mentre acompanyava una expedició de l’exèrcit francès, trepitjà una mina sense adonar-se’n i morí, acabant així una exitosa vida en la qual sempre fa ver honor a la seva famosa frase:

Guerra Civil Espanyola

Les fotografies de Capa de seguida tingueren ressò, de manera que l'editor Lucien Vogel els contractà per cobrir la Guerra Civil Espanyola. Capa i Taro entraren a Espanya amb les Brigades Internacionals.

El seu reportatge fou molt extens: Bilbao, l'assetjament de Terol, la defensa de Madrid, el front d'Aragó, etc. En destaca la fotografia d'un milicià republicà que fou mort d'un tret al cap. El 26 de juliol de 1937, en un tràgic accident, Gerda Taro moria atropellada per un tanc republicà. A finals de 1938, tornaria a Espanya i cobriria l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya, l'evacuació i els últims bombardeigs a Barcelona i els camp de refugiats republicans a Argelers.

Abans de la II Guerra Mundial

Capa, deixaria Espanya amb el regust de la mort de la seva promesa i la retirada de les Brigades Internacionals i marxar a Nova York a visitar la seva família. Després, marxà a Xina a cobrir la invasió japonesa. A finals de 1938 tornaria breument a Espanya, i a l'octubre de 1939, quan tornà a Nova York fou contractat per la revista Life per cobrir molts reportatges. De totes formes, els reportatges que li demanaren eren avorrits per a Capa, fins que el 1940, la revista l'envià a Mèxic durant 6 mesos per cobrir les eleccions presidencials i nacionals. El 7 de juliol de 1940, Capa va arribar a un col·legi electoral on immortalitzaria la lluita la inevitable lluita per fer-se amb una urna. Per la tarda, Capa realitzava un sensacional reportatge sobre una gran manifestació del partit opositor que fou reprimida per fanàtics del partit governamental que havia guanyat les eleccions i que obriren foc contra els manifestants.

II Guerra Mundial

Al esclatar la Segona Guerra Mundial, Capa s'enrolaria al 1943 a l'exèrcit dels EUA. Com a periodista va poder cobrir els principals esdeveniments d'aquella guerra. Abans, però, passaria un temps a Londres on recolliria el patiment de la ciutat davant els atacs de la Luftwafe i l'atac al nord d'Àfrica de les tropes aliades.

Itàlia 1943-1944

L'estiu del 1943, Capa fotografia la presa de Sicília, compartint jeep amb John Hersey guanyador d'un Premi Pulitzer. Després, a les afores de Troina, a dalt d'un turó que les tropes alemanyes havien rodejat com a arma defensiva, Capa es trobaria amb un vell amic d'Espanya Herbert Matthews amb qui repetir l'experiència de Terol, però des de l'òptica d'assetjador.

Després de Sicília, Capa seguí fins a Nàpols on retratà, segons ell, la imatge que millor reflectia la victòria aliada, la de les mares de vint partisans durant el seu funeral.

França 1944

El 6 de juny de 1944 Capa va desembarcar amb les tropes amfíbies de les Forces Armades dels EUA a la platja d'Omaha. Això li va permetre fotografiar l'entrada de les tropes aliades a les platges de Normandia. Curiosament, la gran majoria de les fotografies sortiren mogudes quan Life les publicà. Segons la revista la intensa emoció de Capa portà al fotògraf a moure la màquina. La realitat fou que un treballador ansiós de l'oficina londinenca Time Inc va arruïnar tota la feina feta a l'augmentar la temperatura del gabinet d'assecat.

Junt amb Ernest Hemingway, Capa va acompanyar les tropes motoritzades per Normandia, fins al Mont Saint-Michel i des de allí a les afores de Paris. El 25 d'agost de 1944, Capa faria un excel·lent reportatge de l'alliberament de la ciutat de la llum. La benvinguda que rebé fou banyada amb xampany a tots els llocs on ell solia estar quan vivia a Paris. Aviat, es mudà a una petita habitació de luxós Hotel Lancaster que seria la base de les seves operacions per la resta de la seva vida.

Alemanya 1945

A finals de 1945, Capa es llença en paracaigudes sobre Alemanya amb les tropes dels EUA. Tingué la sort de caure en un camp, ja que molts companys seus moririen tirotejats quan intentaven desenredar els paracaigudes dels arbres o per la trencadissa dels planadors al aterrar.

La unitat de Capa salvaria i faria presonera una unitat alemanya i a diferents civils que vivien en edificis en flames prop d'on havien caigut ells. Capa explicaria que, a mesura que capturaven a soldats alemanys aquest sempre asseguraven que «Tenien cosins a Filadèlfia». Unes setmanes després Capa arribava a Leipzig on immortalitza la mort d'un caporal que disparava des d'un balcó quan fou mort per la bala d'un franctirador. A les poques hores, Alemanya es rendia. Capa sempre es va referir a ell com l'últim home en morir.

Israel 1948-1950

Capa va visitar Tel Aviv el 14 de maig de 1948 amb motiu de la declaració oficial de la fundació de l'estat d'Israel i va restar a la nova nació durant 6 setmanes per realitzar el reportatge de la guerra de la independència contra els veïns àrabs.

Capa va escriure que l'exèrcit israelià li recordava l'exèrcit republicà espanyol al començament de la Guerra Civil: «[...] El mateix entusiasme, les mateixes diferències polítiques, professionals i generacionals[...]».

Capa va documentar la construcció d'un camí d'emergència a Jerusalem per a refugiats i la treva de 4 setmanes que va començar el 11 de juny, així com quan l'extrema dreta israeliana la va posar en risc al descarregar el 22 de juny. Durant aquest incident, Capa fou ferit.

Durant els seus dos viatges següents a Israel, l'any 1949 i 1950, Capa es va centrar especialment en les condicions dels refugiats que arribaven al país sols per a ser enviats a grans campaments fins que se'ls trobés llar i feina.

Japó 1954

Quan Capa vivia a París als anys 30, dos dels seus millors amics eren uns cineastes japonesos. Tot i la guerra mundial mantingueren l'amistat amb Capa i això permeté que Capa fos enviat al Japó per fer un reportatge sobre els costums de vida del país.

Indoxina 1954

L'any 1946, els comunistes vietnamites i els nacionalistes (el Vietminh) començaren una guerra contra els colonitzadors francesos. La guerra va arribar al seu clímax el mes de març de 1954, quan 50.000 soldats del Vietminh rodejaren una guarnició de 13.000 soldats a Dienbienphu. Després d'haver passat tan sols tres setmanes de les sis setmanes que havia previst, Capa va acceptar rellevar el fotògraf de la revista Life a Vietnam.

El 7 de maig, un o dos dies abans d'arribar a Hanoi, Dienbienphu va caure en mans de Vietminh. Capa es dirigeix aleshores a Luang Prabang, al nord de Laos, quan el Vietnimh va anunciar que alliberaria a 750 soldats malferits entre els milers que tenien presoners a Dienbienphu.

Amics

Tots els seus amics, els qui havien convertit una partida de pòquer o havien pres una copa amb ell foren retratats.

Hem de dir que entre aquests hi havia un grup íntim amb gent com Ernest Hemingway, John Steinbeck, Irwin Shaw, el columnista Art Buchwald, el guionista Peter Viertel i els cineastes John Huston i Anatole Litvak. Pablo Picasso i Françoise Gilot eren també molt bons amics de Capa. El 25 de maig acompanyant a una missió francesa de retirada a Thai Binh, va realitzar una fotografia, i en intentar tornar-la a fer trepitjaria una mina i moriria.