Roger Huntington Sessions

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Roger Huntington Sessions
Vista aeria de Brooklyn on va néixer Roger Huntington Sessions
Vista aeria de Brooklyn on va néixer Roger Huntington Sessions
Naixença: 28 de desembre de 1896
Nova York
Brooklyn, Nova York
Defunció: 15 de març de 1985 (als 88 anys)
Nova Jersey
Princeton, New Jersey
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Professor i critic musical

Roger Huntington Sessions (Brooklyn, Nova York, 28 de desembre de 1896 - Princeton, New Jersey, 15 de març de 1985) fou un compositor, professor i crític musical estatunidenc.

Fou deixeble d'Ernest Bloch i es graduà en la Universitat Harvard. Feu viatges d'estudis per Europa, en els que visità Roma, Venècia i Berlín entre altres ciutats. Va ser professor de diversos conservatoris, adjunt musical a la Universitat de Princeton (1935-1945), professor en la de Califòrnia (des de 1945) i president de la secció nord-americana de la I.A.M.C. (1934-42).

Composicions més importants[modifica | modifica el codi]

  • La masquera negra, suite,la seva obra més popular, música escènica vers la comèdia d'Andrèiev del mateix títol (1928).
    * Tres corals, per a orgue (1926).
    * Primera simfonia, (1927).
    * Primera sonata, per a piano (1930).
    * Concert per a violí, (1935).
    * Primer quartet, de corda (1936).
    * Scherzino i marxa, (1938).
    * Coral per a orgue, (1938).
    ^* Dúo per a violí i piano, (1942).
    * Turn O Llibertat, per a cor i piano a quatre mans (1944).
    * Segona sonata, per a piano (1946).
    * The Trial of Lucullus, òpera (1947).
    * Segona simfonia, (1950), amb la que va mereixer el premi de la Fundació Naumberg, i el de la crítica de Nova York, ambdós el (1950).
    * Segon quartet, de corda (1950-51).
    * Sonata per a violí sol, (1953).
    * Idil·li de Teocrit, per a soprano i orquestra (1954).
    * Missa, pel cinquantenari de la Kent School (1955).
    * Concert per a piano i orquestra, (1956).
    * Tercera simfonia, (1957).
    * Quarta simfonia, (1958).
    * Quintet, de corda (1958).
    * Divertimento, per a orquestra (1959-60) etc...

Anàlisi tècnica[modifica | modifica el codi]

El seu estil està influït per Stravinski, Schönberg i Strauss, les tècniques dels quals n'assimilà l'estil grandiloqüent, però també la seriositat i la transcendència. La seva obra és d'una gran seriositat, i en ella no fa concessions de cap gènere, raó per la qual difícilment és assimilada pel gran públic.

La seva manca de modernitat, en el sentit extrem de la paraula, és causa de que tampoc resulti gaire agradable pels compositors més moderns, si bé jutjant objectivament, la seva qualitat ressalta per sobre de l'hibridesa d'estil que comunament es practica a Nord-amèrica. Segons Copland, escriu <música per a titans>. El seu sentir era, pel general, contrapuntístic i anti-romàntic. També va realitzar les seves incursions pel terreny del dodecafonisme, a partir del seu Quintet, de corda.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]