Romanticisme

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.

Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

Tot i que es va desenvolupar fonamentalment a la primera meitat del segle XIX, i es va estendre des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, Estats Units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Posteriorment, es fragmentà i va anar evolucionant en diversos corrents, com el Parnassianisme, el Simbolisme, el Decadentisme o el Prerafaelitisme, englobades totes elles dins la denominació general de Post-romanticisme, una derivació del qual va ser-hi l'anomenat Modernisme hispanoamericà, espanyol i català. Les aportacions fonamentals del romanticisme van ser en els camps de la literatura, la dansa, la música i la pintura. Posteriorment, un dels corrents avantguardistes del segle XX, el Surrealisme, portà a l'extrem els postulats romàntics.

El segle XVIII havia portat moltes renovacions polítiques a Espanya. Pero als impulsos reformistes s´oposaven els sectors tradicionalistes del país. Naixeren així les anomenades "dues Espanyes", una conservadora i una altra lliberal.

Pintura "Der Wanderer über dem Nebelmeer", del romàntic Caspar David Friedrich.

Característiques

El Romanticisme va ser una reacció contra l'esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot:

• La major importància del sentiment enfront la raó.
• La forta tendència nacionalista de cada país.
• La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
• La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina.
• La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.
• L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.

És propi d'aquest moviment:

Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu) i els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre), també hi revolucionaran la mètrica i tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant. Igualment, una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinestrisme); venerant i buscant tant les històries fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, l'escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó.

L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme així com també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recórren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.

Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instintiu i sentimental. "La bellesa és veritat" Evocació del passat. S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps. Predominaren en ells los sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent. Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaren en enyorança del passat i les antigues glòries. Desig de llibertat de l'individu, de les passions i dels instints que presenta "el jo", subjectivisme i imposició del sentiment sobre la raó.

Manifestacions culturals

El moviment literari Sturm und Drang (en alemany: tempesta i ímpetu) fou el precedent important del Romanticisme Alemany. Sturm und Drang desenvolupat durant l'última meitat del segle XVIII. Els autors importants foren (el jove) Johann Wolfgang von Goethe, (el jove) Friedrich Schiller i Friedrich Gottlieb Klopstock.

El Romanticisme alemany no va ser un moviment unitari. Per aquests fet es parla en la història literària de diferents fases del Romanticisme. Una etapa fonamental foren els anys noranta del segle XVIII (Primer Romanticisme), però les ultimes manifestacions arriben ben bé fins la meitat del segle XIX. Els filòsofs dominants del romanticisme alemany foren Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (els fundadors de l'Idealisme Alemany). Els autors més importants va ser-hi: Novalis, Ludwig Tieck, Friedrich Schlegel, Clemens Brentano, August Wilhelm von Schlegel, Achim von Arnim, E.T.A. Hoffmann, i Friedrich Hölderlin. Post-romàntic es podria considerar Heinrich Heine.

El Romanticisme francès el seu manifest a Alemanya (1813), de Madame de Staël, encara que tingué per precursor en el segle XVIII a Jean-Jacques Rousseau. Al segle XIX sobresortiren Charles Nodier, Víctor Hugo, Alphonse de Lamartine, Alfred Victor de Vigny, Alfred de Musset, George Sand, Alexandre Dumas (pare) i Alexandre Dumas (fill), entre d'altres, són els majors representants d'eixa estètica literària.

El Romanticisme va començar a Anglaterra quasi al mateix temps que a l'Alemanya ; al segle XVIII ja havien deixat sentir-hi certa atracció escapista per l'Edat Mitjana i els seus valors. Alguns poetes com James Macpherson o Thomas Chatterton varen ésser inventors d'heterònims medievals, però el moviment sorgí a la llum amb els anomenats poetes lakistes (Wordsworth, Coleridge, Southey), i el seu manifest fou el pròleg de Wordsworth a les seves Balades líriques, encara que ja ho havien presagiat en el segle XVIII Young amb els seus Pensaments nocturns o l'originalíssim William Blake. Lord Byron, Percy Bysshe Shelley i John Keats són els poetes canònics del Romanticisme anglès. Al darrere hi vingueren el narrador Thomas De Quincey, i Elizabeth Barrett Browning juntament amb el seu marit Robert Browning, a últim creador d'una forma poètica fonamental en el mon modern, el monòleg dramàtic. En narrativa hi destaquen les novel·les sobre l'Edat Mitjana anglesa de Walter Scott o les novel·les gòtiques, El monjo de Lewis o Melmoth l'Errabund, de Charles Maturin.

El Romanticisme italià va tindre el seu manifest a la "Lettera semiseria de Grisóstomo del Berchet" (1816) i destaca, sobre tot, per la figura dels poetes Ugo Foscolo, autor del famós poema Dels sepulcres, i Giacomo Leopardi, que aboca el seu pessimisme en composicions com L'infinit o A Itàlia. El romanticisme italià va tindre també una gran novel·la històrica, "I promesi sposi" (Els promesos), d'Alessandro Manzoni.

El Romanticisme als Estats Units, salvant-hi precedents com William Cullen Bryant, proporcionà a un gran escriptor i poeta, Edgar Allan Poe creador d'un dels corrents fonamentals del Postromanticisme, (el Simbolisme), i a James Fenimore Cooper (discípul de les novel·les històriques de Scott). Es pot considerar un postromàntic l'originalíssim pensador anarquista Henry David Thoreau, introductor d'idees anticipades al seu temps com la no violència i l' ecologisme, va ser autor del famós assaig sobre la desobediència civil.

A Rússia, el Romanticisme va suposar tota una revolució, car autoritzà com llengua literària el fins llavors el poc cultivat idioma rus. El començador d'aquesta moda fou el gran poeta Aleksandr Puixkin, acompanyat de nombrosos seguidors i imitadors. A la literatura txeca destaquem els poetes Karel Hynek Mácha i František Čelakovský i l'eslovac, també ideòleg del paneslavisme romàntic, Ján Kollár.

A Portugal introduïren el Romanticisme Almeida Garrett i Alexandre Herculano; pot considerar-se posromàntic el gran poeta Antero de Quental.

A Romania, el seu màxim exponent va ser-hi Mihai Eminescu i d'entre els hongaresos, sobresortí el poeta Sándor Petőfi.

A Espanya la ideologia romàntica va tindre precedents en els afrancesats il·lustrats espanyols, com s'aprecia a les "Noches lúgubres" de José de Cadalso o en els poetes preromàntics (Nicasio Álvarez Cienfuegos, Manuel José Quintana...), que reflecteixen una nova ideologia present ja en figures dissidents de l'exili, com ara José María Blanco White. Però el llenguatge romàntic pròpiament dit trigà en ésser assimilat, degut a la reacció escomesa per Ferran VII després la Guerra de la Independència, que impermeabilitzà en bona mesura l'assimilació de l'ideari romàntic.

A Catalunya, l'eclusió de les idees romàntiques és certament tributària del moviment de la Renaixença, al seu torn deutor de l'ambició d'intel·lectuals com Bonaventura Carles Aribau, Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer, Joaquim Rubió i Ors o Marià Aguiló.

Música

Vegeu l'article principal: Romanticisme musical

Els compositors romàntics mantenen un fort vincle amb la literatura. Tant és així que el que avui coneixem per Lied (cançó), tot i que ja s'havia conreat abans del Romanticisme, culmina durant aquest període i adquireix la màxima expressió d'unió entre melodia i poesia.

Per tant, un dels trets que més caracteritza les biografies dels compositors romàntics, i un fet que els distingeix dels músics dels segles anteriors, és que són persones obertes a les altres arts, sobretot a la literatura i intenten entendre també en pintura i filosofia. Viuen el seu temps, participen en tertúlies i expressen els seus ideals polítics.

Un altre dels elements característics és que molts d'aquests compositors tenen al costat dones excepcionals que els donen justa rèplica humana i intel·lectual i sovint també musical. Aquest és també un símptoma del canvi de mentalitat en aquest període. Algunes d'aquestes dones excepcionals són:

• Còsima Wagner
• George Sand
• Alma Schindler
• Clara Schumann

A grans trets, el romanticisme en la música, es pot dividir en quatre grans períodes:

• Les bases del Romanticisme amb Ludwig van Beethoven (1770-1827) i Franz Schubert (1797-1828).
• La primera generació romàntica amb Felix Mendelssohn (1809-1847), Frédéric Chopin (1810-1849) i Robert Schumann (1810-1856).
• La segona generació romàntica amb César Franck (1822-1890), Anton Bruckner (1824-1896) i Johannes Brahms (1833-1897).
• El postromanticisme amb Gustav Mahler (1860-1911) i Serguei Rakhmàninov (1873-1943).

Va ser un període fructífer i apassionant per a la música, en paraules del literat E.T.A. Hoffmann: La música és la més romàntica de totes les arts.

Literatura

Vegeu l'article principal: Literatura romàntica

La literatura es caracteritza per la recerca de l'originalitat, l'abandonament dels preceptes clàssics de composició i el predomini de la lírica. Apareixen per primer cop personatges marginals vistos com a símbol de llibertat, i que estan al marge de les convencions socials. El jo de l'autor és el centre de la inspiració.

Als Països Catalans coincideix amb la renaixença.

Alguns autors destacats són:

• Gustavo Adolfo Bécquer
• Lord Byron
• Johann Wolfgang von Goethe
• Àngel Guimerà
• Victor Hugo
• Mariano José de Larra
• Edgar Allan Poe
• Mary Shelley
• Jacint Verdaguer
• José Zorrilla

Filosofia i política

Vegeu l'article principal: Nacionalisme romàntic

Teatre i dansa

El segle XIX, concretament el període que abasta de 1840 a 1870, és considerat com l'etapa més prolífica del ballet. L'era del ballet romàntic s'inaugura amb la peça titulada La sylphide (1832), de Filippo Taglioni, la primera d'un extens repertori d'obres caracteritzades per la idealització de la figura femenina. Les protagonistes d’aquests ballets són éssers sobrenaturals com fades, ondines o sílfides, que es representen sempre amb vestits de gases i tuls, blancs immaculats, vestuari que, juntament amb les clàssiques sabatilles de punta, ressalta la lleugeresa i fragilitat de les ballarines. Pel que fa a l’acció, aquesta sempre té lloc en paisatges de boscos misteriosos i plens d’encanteri.

En contraposició a aquesta estètica delicada, en la línia de l’exotisme i la fascinació per terres llunyanes que caracteritza el Romanticisme, cal esmentar també l'escola bolera, una dansa terrenal, rítmica i vigorosa que representa la cara més castissa d'Espanya.

A l'inici del segle XIX, ballarins boleros catalans com Dolors Serral, Marià Camprubí, Francesc Font, Manuela Dubinon, Joan Camprubí o Manuela Garcia triomfaven a França, Dinamarca, Àustria i Rússia, entre d'altres països, i intercanviaven influències amb grans figures del ballet mundial com Fanny Essler, Fany Cerrito o Lucile Grahn. Un clar exemple del pes que l’escola bolera té a nivell internacional es troba en els ballets creats per coreògrafs com Salvatore Viganò, August Bournonville, Arthur Saint-Léon o Marius Petipa, que incorporen en les seves peces elements i referències a l’escola clàssica espanyola.

Les òperes franceses amb tradició coreogràfica són peces on destaca també la dansa. Són representades pel Gran Teatre del Liceu, però també es poden veure en altres escenaris d’òpera com el Teatre Principal. A finals del segle XIX, l’arribada de l’òpera wagneriana portarà noves concepcions escèniques i suposarà un gir cap a l’obra d’art total, convertint-se en una de les principals influències dels Ballets Russos de Diàguilev.

Vegeu també

• Museu Romàntic Can Papiol, a Vilanova i la Geltrú
• Museu Romàntic Can Llopis, a Sitges
• Escola Romàntica d'escacs

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Romanticisme

• Romanticisme: pàgina web dedicada al Romanticisme musical
• Els poetes romàntics
• Diccionari de la història de les idees - el romanticisme
• Les idees polítiques del romanticisme