Romeu i Julieta (Txaikovski)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Julieta en el llit de mort
Romeu i Julieta
Composició de Piotr Ilitx Txaikovski
Forma: Obertura fantasia
Composta: 1791
Publicada: 1869
Estrena: 17 de març de 1870, Moscou
Durada: 20'02

Romeu i Julieta és una obertura fantasia escrita per Piotr Ilitx Txaikovski en els últims mesos de 1869. Fou estrenada el 16 de març de 1870 per la Societat Musical Russa, dirigida per Nikolai Rubinstein, a Moscou. Txaikovski revisà extensament l'obra el 1870 i novament el 1880.

Beceroles de l'obra[modifica | modifica el codi]

El compositor Mili Balàkirev (1837-1910) era un subjecte força xafarder. No s'acontentava simplement d'escriure la seva música pròpia. Desitjava posar la mà en la creació de la música d'alguns altres compositors. D'aquesta forma es convertí en el líder del grup de nacionalistes russos coneguts com Els Cinc Grans i també es féu amic de Txaikovski i li donà molts suggeriments detallats envers de diverses composicions. No solament prengué part activa en la creació de Romeu i Julieta sinó que també, molts anys després, subministrà un programa i consells específics de composició sobre la Simfonia Manfred.

Balakirev va escriure a Txaikovski la tardor de 1869, suggerint la composició d'una obertura basada en Romeu i Julieta de William Shakespeare. Balàkirev va incloure algunes parts musicals que considerava apropiades per l'apertura; descrivia mètodes de treball exactes per ajudar a Txaikovski a trobar inspiració; detallava les tonalitats per les diverses seccions de la peça. Txaikovski era jove, impressionable i insegur de si mateix. Apreciava l'interès de Balàkirev, en lloc de ressentir-se amb la interferència. Txaikovski fins arribà a presentar-li a Balàkirev la composició acabada perquè aquest li fes correccions.

A Balàkirev li agradà gran part de l'obra, però criticà el primer tema. Li recordava a un quartet de Joseph Haydn quan en realitat a ell li semblava que deuria tindre el catolicisme del vell món d'un coral de Franz Liszt. No li agradà en absolut la lenta introducció. No aprovà el final. Submisament, Txaikovski feu les revisions, encara que per últim ell mateix se sentí insatisfet i introduí extensos canvis de llur pròpia autoria.

Seguint els suggeriments de Balàkirev[modifica | modifica el codi]

No és sorprenent que Txaikovski es mostrés tan disposat a complir amb el suggeriment de Balakirev en el que respecta a una peça basada en la tragèdia d'amor de Shakespeare. El tema era apropiat, perquè el mateix compositor en aquest moment estava involucrat en una història d'amor sense esperança. Pocs mesos abans havia caigut sota l'encís de la cantant Désirée Artôt, (nascuda Margarita Montagney) a la que havia vist representar el paper de Desdémona. Txaikovski encara no havia reconegut llur homosexualitat, i estava ansiós per intimar amb aquesta seductora dama. La veia amb freqüència, i començà a parlar de matrimoni. Si haguessin arribat a casar-se, aquest matrimoni hagués sigut tan desastrós com ho fou la futura unió de Txaikovski que tingué lloc alguns anys després, que durà amb prou feines nou setmanes. Però la mateixa Artôt evità que es presentessin aquestes dificultats en algun moment, ja que per contra es casà amb un baríton espanyol nomenat Mariano Padilla i Ramos.

Doble joc de l'Artôt[modifica | modifica el codi]

A l'Artôt aparentment Txaikovski li agradava i s'havia sentit atreta per ell com artista, de la mateixa manera que gaudia de col·leccionar joves admiradors. Per altra banda, Txaikovski realment creia estar enamorat d'ella. Plorà llur amor perdut, però no tant profundament com podia esperar-se d'un romàntic tan hiper-sensible. S'identificà amb el desgraciat Romeu i d'aquesta manera vessà tota la seva infelicitat i les seves ànsies d'amor en l'Obertura de Romeu. És veritat que, poc temps després d'acabada l'obra, assistí novament a una funció que donava l'Artôt-Padilla. Durant tota la funció la mirà a treves de llurs allargavistes, mentre li corrien les llàgrimes per les galtes. El fet de compondre Romeu deu haver constituït una catarsi suficient, ja que posteriorment el compositor va reprendre la seva vida normal sense majors penes.

En rebre la partitura acabada, Balàkirev li va escriure amb lloances però també amb una certa ironia poc amable: "És simplement fascinant. La toc sovint i voldria abraçar-lo per ella. En la peça hi ha la tendresa i l'anhel d'amor i moltes d'altres coses que deurien arribar directament al cor de l'immortal Albrecht. Quan l'interpreto el visualitzo remullant-se en la seva banyera amb la mateixa Artôt-Padilla fregant-li ardentment l'estómac amb fragants bombolles de sabó". De ben segur que Txaikovski se sentí complagut amb la lloança de Balàkirev, encara que no en resta registre de la seva reacció respecte a aquest affaire que mai es concretà.

L'obertura[modifica | modifica el codi]

L'obertura s'ajusta als alineaments de la forma sonata més que l'argument de l'obra de Shakespeare. D'ací que no sigui gaire especifica com a música programàtica. Això no obstant, certs temes efectivament representen a diversos personatges i episodis del drama. l'andante de la introducció, amb les seves harmonies d'aire eclesiàstica, descriuen en fra Lorenzo. L'allegro següent, amb les seves escales i ritmes ràpids, representen l'enemistat dels Capulets i els Montescos. El tema d'amor, que és una de les melodies romàntiques més inspirades de Txaikovski, es refereix a l'amor condemnat de Romeu i Julieta. l'obra acaba amb la mort dels protagonistes.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Des del punt de vista musical, així com el programàtic, l'obertura gira al voltant del tema de l'amor. Txaikovski ens manté esperant en suspens durant molt de temps abans de permetre'ns escoltar-lo en tota la seva glòria. Primer escoltem la música de fra Lorenzo: acords sostinguts en els vents amb diversos acompanyaments d'arpegis d'arpa, línies de cordes i pizzicatos en les cordes. Després d'un tram força llarg d'aquesta lenta introducció, esclata el primer tema de la secció central. Aquesta frenètica música, amb llurs ritmes angulars, representa a les famílies enemistades. Després d'un desenvolupament amb bastant força, hi ha una transició -com ocorre en una forma sonata pròpiament dita vers el tema d'amor. En un principi, està escrit en forma modesta i, tanmateix, imaginativa, amb violes amb sordina i un solo de clarinet.Però gairebé acabem d'escoltar aquest tema sensual, això desapareix per ésser reemplaçat per una oscil·lació quasi intranscendent en els violins; ara Txaikovski ens està provocant, perquè ja coneixem la bellesa que és capaç de brindar-nos. Per fi aquesta interrupció creix fins a arribar una nova exposició del tema d'amor, aquesta vegada plenament estès. Però novament la partitura és menys sumptuosa del que podríem esperar. Si alguna vegada hi hagué una melodia que requerís un tractament de la secció completa de les cordes, és aquesta tonada romàntica de Romeu i Julieta. Però encara no. Aquesta vegada lo correspon a les flautes i als oboès, amb un bell contrapunt en un solo de corn i amb les cordes relegades al paper d'acompanyament.

Tomba de Txaikovski al cementiri Alexander Nevsqui a Sant Petersburg

I això es tot el que arribem a escoltar del tema d'amor fins molt després, perquè ara la música passa a la secció de desenvolupament, que s'ocupa principalment del tema dels Capulets i Montescos i la melodia de fra Lorenzo. Una exaltació considerable porta a la recapitulació. Després es torna a exposar el primer tema. I llavors Txaikovski ens dóna el tema d'amor sinó la seva seqüela intranscendent. Llavors, per fi i amb gran impacte, sentim el tema d'amor com sempre s'aviem que seria: tocat per totes les cordes acompanyades pels altres instruments. Aquest és un moment d'extraordinària bellesa, no sols a causa del so opulent sinó també perquè sens ha fet esperar 15 minuts per escoltar-lo en aquesta peça de vint minuts.

A aquestes exposicions extenses del tema d'amor segueix una coda. La coda utilitza totes les idees principals de la peça i creix en intensitat quasi arribant al caos. Hi ha dues interrupcions, sens dubte amb la intenció de descriure la mort dels dos amants. Primer, l'orquestra s'interromp sobtadament, excepte pels fagots, trombons i baixos que la sustenten. Hi ha un breu acord sobtat i dramàtic amb tota l'orquestra: mor Romeu. La música es reinicia i després calla. De sobte hi ha un ferotge doblar de timbals: mor Julieta, Sobre un batre de tambors fúnebre, s'escolten reminiscències torturades del tema d'amor. Torna la música de fra Lorenzo igual que al principi, a manera d'epíleg. Hi ha una referència final a la música d'amor.

La crítica[modifica | modifica el codi]

El romanticisme sense careta de Romeu i Julieta sembla excessiu a alguns oients, mentre d'altres gaudeixen entregant-se al seu desvergonyit sentimentalisme. Però en aquesta peça hi quelcom més del que apareix en el drama superficial. Hi ha un sentit de la forma sofisticat, que probablement és el motiu subjacent pel qual els oients se sentin o no atrets per les òbvies expressions d'amor i de mort, tornen contínuament a aquesta música. La peça és un exemple exuberant de música programàtica, encara que li degui a Shakespeare solament la inspiració d'un esborrany d'argument. Com manifestació artística està profundament arrelada en el segle XIX, no en el segle XVII.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de Jonathan Kramer, pàgs, 823-828, Javier Vergara Editor (ISBN 950-15-1237-1)